Setmana santa a Napoli

Després de tanta Gomorra... i Gomorra, i Il Divo, i un company de pis del nord d'Itàlia que anomena "terrones" com a pitjor insult del món a la gent del sud de Roma, tenia ganes de tornar a Itàlia i explorar terres més meridionals... Tot i que la primera sorpresa va ser descobrir en el mapa, quan planejàvem el viatge, que Nàpols en realitat no està tant al sud com un es pensava.
En tot cas el viatge va estar bé. Vol puntual a Roma, dues horetes de tren Intercity i un ja està a Nàpols, sa i estalvi dels terratrèmols que assetjaven altres parts del país. Per cert, començo a sentir-me com un malastruc que porta desgràcies a països on viatja, salvant-se de moment d'elles. Obama tremola, EEUU is my next target (descomptant la Final Four de Berlin on no em faig responsable de les barbaritats que puguin fer els grecs).
Napoli, ciutat de màfia (efectivament alguns assassinats vam llegir als diaris), però que un no percep si es mou per zones cèntriques. Ciutat de trànsit boig, però res de l'altre món per qui ha estat a Vietnam (de fet es pot conduir sense masses problemes si un li fot morro al volant). Ciutat portuària, però sense veure el trànsit frenètic que un s'imagina pel volum de negoci que mou. Ciutat de pizzes, variades i bones, però que excepte el gran consell del Valerio (recepcionista del recomenable Hostal La Controra), no haurien estat les millors que he provat mai: apunteu el lloc, pizzeria Starita, prop de la parada de metro de Materdei. Ciutat d'esglésies, però cap de tan impressionant com la més desconeguda Cappella dei Sansevero, on fins i tot els més profans apreciaran per primer cop l'art de l'escultura. Ciutat de turons, però en què les úniques bones vistes globals des de les alçades s'obtenen des del Castel Sant'Elmo. Ciutat de castells, destacant el dell'Ovo per repetir les vistes des de primera línia de mar. Ciutat amb vistes a l'imponent Vesuvi, però que la calitxa costera i la contaminació difuminen sobre manera. Ciutat amb un encant però especial, amb els seus carrerons estrets, la roba estesa al carrer, els cotxes destrossadíssims i els tripijocs que es mouen al carrer. Com és habitual a Itàlia, i en aquest cas, incrementat, la festa brilla per la seva absència, així que almenys agafeu un bon alberg: Hostel of the sun per qui vulgui alguna cosa més cèntrica que el recomenat anteriorment.
I què hi ha més enllà de Napoli? Doncs ben a prop amb el tren, la mítica ciutat de Pompeia, convertida en runes però ben conservada gràcies a la cendra del vulcà que va acabar precisament amb ella. Una visita molt recomenable per fer-se una idea, de veritat, del què era una urbe romana. Aquí no es veuen només edificis en planta com a Empúries, sinó que moltes estructures conserven restes suficients per transportar-se en el temps. M'agradaria poder aconsellar algun poble coster entremig per disfrutar d'una "bona" birra mirant el mar, però lamentablement només puc dir-vos que Torre del Greco no ho és. Una de les sorpreses del viatge ha estat comprovar com aquesta regió viu completament d'esquenes al mar i la de diners de turisme que perden per a això... Però probablement la màfia n'ingressi bastants més amb les sevs activitats, per a les quals interessa que hi hagi el mínim d'atenció, i per tant, turisme.
Més opcions per la zona, illes. N'hi ha tres. La més famosa i glamurosa és Capri, i allà es van dirigir les mosses, parlant-ne maravelles. Ischia és l'altra illa gran i muntanyosa. Però jo us parlaré de Procida, que és on vaig anar amb l'Aitor, recomenats per la recepcionista de l'alberg. Procida és l'illa autèntica, l'illa dels napolitans. Probablement sigui menys espectacular arquitectònicament i en quant a natura que les altres, però el seu encant rau en poder-la patejar sencera en un dia i veure la vida quotidiana que s'hi respira. La façana litoral de la seva població principal portuària té molt encant, així que bastants racons de l'illa, com les vistes des del convent cap al petit port pesquer de l'altra rivera. En aquest port gaudíem precisament del primer sol estiuenc en una terrassa saborejant el primer vino bianco matinal. Després arribaria la sessió de platja de sorra negra, abans de prosseguir amb la volta perimetral de l'illa, amb visions des de la platja més gran cap a Ischia. El major però potser de l'illa és que molts trams s'han de fer en carretera, amb el conseqüent estrés de trànsit en via estreta que provoca. En tot cas, va ser una jornada completa, amb vinets, birres, caminates, rissottos amb peix i marisc, sessions de sol i natura, més els viatges amb vaixell pel golf.
La resta de dies van transcórrer en cotxe per la relativament desconeguda costa amalfitana, llur encant es demostra per ser la localització de nombroses pel.lícules, no només italianes. El recorregut destacat és el que va per la costa des de Salerno fins a Sorrento. Una carretera plena de corbes, a l'estil de les costes del Garraf, amb precioses vistes, i pobles magnífics entre els què destaquen Amalfi i Positano. Abans i sortint-se de la ruta, val la pena pujar fins a Ravello per contemplar la costa des de les alçades. Camí cap a Sorrento, desviar-se cap a Nerano, per gaudir d'una platja de pedra molt tranquileta, i seguir després cap a Termini per agafar la carreretera que porta a la punta de la península de Faro. El cotxe no arriba fins al final, però la caminada posterior amb vistes a Capri, i els espectaculars penya-segats que t'esperen a la punta, són de les millors experiències que un rebrà en el viatge. Finalment Sorrento és el poble més turístic de la zona, lluny de la bellesa de Positano, però agradable amb els seus carrers a peu pla més amples plenms de botiguetes, i sorprenentment amb la mateixa manca d'oferta d'oci nocturn que l'altra. En el camí de retorn a l'autopista que torna a Nàpols, només destacar Castellammare di Stabia si algú vol comprovar com es pot desaprofitar un poble amb passeig marítim i la platja més descuidada del planeta.
Tot plegat va omplir la setmana santa, escapant-nos de la feina i les llargues pluges que estan afectant les nostres terres, i gaudir, a més dels encants esmentats, dels primers rajos de sol de l'any capaços de posar-te una mica moreno.

Fotos