Malgrat els seus ben propers 79 anys, Clint Eastwood està en plena forma, així que poc temps després de la seva última obra, ha arribat a les nostres pantalles una nova pel.lícula que supera encara l'anterior, malgrat ser obres molt diferents.
En aquest cas, a més Eastwood demostra el seu excel.lent moment assumint perfectament el paper d'actor protagonista, interpretant a Walt Kowalski, un veterà de la guerra de Corea, que després de quedar vidu, decideix passar la seva última etapa de la vida en la seva casa de sempre, en un barri tradicional transformat per l'arribada massiva d'immigració de diferents procedències. De caràcter esquerp i envoltat d'una família de fills i joves aprofitats amb nets maleducats, Walt trobarà l'amistat en entre els seus odiats veïns asiàtics, a la vegada que farà front als seus dimonis interiors ajudat per un jove reverend que coneix en el funeral de la seva muller.
Malgrat que l'argument pot semblar bastant típic i de fet la trama és bastant previsible (fins i tot el desenllaç), Gran Torino és una obra mestra excel.lentment portada i interpretada. El seu ritme just en cada moment, lent però sense pausa, la caracterització d'un Walt no només com un típic veterà de guerra, sino amb molts més matisos, escenes amb el to just d'humor, el reflex de la societat actual, amb l'egoïsme dels fills, la soledat de la vellesa, els problemes socials que genera el racisme i la creació de guetos... Gran Torino és una pel.lícula senzilla, sense les pretensions de moltes grans produccions, sense els arguments concrets que podien tenir les seves darreres obres, sense efectes sonors ni grans efectes especials, sense una gran banda sonora, fins i tot amb una interpretació de secundaris criticable, però que d'alguna manera aconsegueix atrapar i agradar a tot públic.
Clint Eastwood aconsegueix amb la seva excel.lent direcció i interpretació fer que tots els elements que intervenen en una pel.lícula girin com un engranatge perfecte, i d'aquesta manera aconsegueix fer una obra mestra, d'una petita història que gira al voltant del Gran Torino del 72, el valuós cotxe del protagonista.
Cinema en estat pur per despedir-nos de Clint Eastwood com a actor, en una obra 100% seva.
17 d’abril 2009
Gran Torino
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
3 comentaris:
Les úniques coses amb les que no estic d'acord és en el gir extrem del personatge. Em refereixo a que m'estranyaria molt que una persona racista i vella i fins els collons de tot plegat es dediqués a moure ni mig dit per uns immigrants als que detesta. Però és pel·lícula.
El desenllaç...previsible i una mica estúpid. SPOILER
Entenc que prefereixi sacrificar-se que morir del cancer de pulmó, però m'esperava una estratègia una mica més currada d'un veterà de Korea...no un Rambo, però...no sé.
FI DE L'SPOILER
Una altra cosa amb la que no estic massa d'acord és amb que sigui una gran interpretació de Clint Eastwood. Més que una interpretació, el que ha fet intel·ligentment Clint és fer un paper que és ell mateix. I això li dóna credibilitat i ho trobo correcte. Però no definiria com a gran interpretació el nul registre d'emocions que reflecteix la cara de Clint que tant li fot escopir sang, com menjar delicies asiàtiques...
Tot i així, com bé dius reflecteix una sèrie de problemes i realitats socials que no són exclusives del USA.
Un peli entretinguda, que es deixa veure, però em va impactar molt més Million Dollar Baby.
A mi també em va impactar més Million Dolar Baby, però Gran Torino m'ha agradat més que d'altres que ha fet i la trobo molt bona pel.lícula. Ja dic que potser té menys arguments i sóc el primer que destaco els seus punts febles, però sorprenentment el resultat segueix deixant molt bon gust de boca.
Us deixo el resum que en fa en Papasol al seu blog (http://papasolgirona.blogspot.com/2009/03/gran-gran-torino.html), perquè el suscric plenament: "Gran Torino no está al nivel de la excepcional Million Dollar Baby. Ni tampoco tiene un guión como el de Mystic River. Tampoco tiene la épica de Banderas de Nuestros padres, ni la gracia de Space Cowboys. Ni tan siquiera tiene el romanticismo de El Intercambio. Sin embargo, Gran Torino, tiene algo que estas películas no tenían, y es la falta de pretensiones. Clint se ha rendido un homenaje a si mismo, y a toda una carrera dedicada al cine."
La darrera frase es circumscriu amb el que poses sobre la interpretació. Per mi és molt bona, el què no treu que sigui un paper fet a la seva mida. Cal diferenciar entre interpretar bé un paper (que no tothom sap fer) i ser un grandíssim actor capaç d'interpretar molts registres diferents (a l'alçada de molt pocs). Tenint en compte que és una obra dirigida i produida per ell, per fer el seu últim paper com a actor, doncs què menys que fer-te'l a la teva mida.
ATENCIO SPOILER
Respecte al final, coincideixo amb tu que és completament previsible, però jo el trobo bé. Per més ex-combatent que sigui, tampoc està per molts més trotes :) La seva intenció és deixar testimonis perquè puguin detindre'ls a tots i es passin mitja vida a la garjola, i no necessita massa més per redimir la seva consciència ni assolir els seus objectius. Ho trobo més real que opcions més "rambos". Si és realista, fer el gir que fa, bé, és del què tracta la peli, però suposo que mai s'és tard per descubrir una amistat autèntica i modificar creences teves de tota la vida... i quan saps que estàs a punt de morir aquests canvis de personalitat encara són més factibles.
A mi em va agradar.
Crec que la pel·lícula, a part de la dificultat de la integració dels immigrants, els guettos, les bandes, toca també altres temes... família, remordiments, Església. Tot amb un toc d'humor en alguns moments que també et fa riure.
D'altra banda, és veritat que és previsble el final, però encara té més mèrit, ja que en cap moment em va avorrir.
Em quedo amb diferents moments de la pel·lícula:
-La neta apropiant-se de l'herència davant de l'avi
-La frase de "los chicos van a la cárcel y las chicas van a la universidad"
y sobretot la crítica i reconciliació amb l'Església a través d'un capellà jove, que va pregonant sense haver viscut, però que al final, és capaç d'entendre i diria que fins i tot aconseguir que en Walt es quedi en pau.
D'altra banda, estic d'acord amb el que diu en Marc sobre el canvoi d'actitud de la nit al dia del personatge... no és del tot creïble, però en canvi, pel que fa al fet de la seva interpretació, considero que és el propi tribut que fa en Clint al seu inici com a actor... en algun moment de la pel·lícula em va recordar al vaquer aquell de "per un grapat de dòlars"
Deixa el teu comentari