Ciudad de vida y muerte

300.000 morts i nombroses atrocitats van ser els resultat de la batalla i la posterior ocupació japonesa de la ciutat xinesa de Nanking durant la II Guerra Mundial. Entre les atrocitats destaquen les violacions en massa que els guerrers de l'imperi del sol naixent van practicar a les dones locals, motiu pel qual la conquesta ha passat a la història també amb el nom de "La violació de Nanking". Desconec si el cinema asiàtic recrea l'última gran guerra global tan habitualment com ho fa el cinema americà, però per a nosaltres "Ciudad de vida y muerte" és una ocasió per reviure moments esfereïdors des d'una altra perspectiva i amb un estil de fer cinema diferent. Perquè l'obra de Chuan Lu (guanyadora de la Conquilla d'Or a Sant Sebastià) realment ens transporta a 1937 i ens submergeix en una atmòsfera tètrica i violenta, fins a punts on un acaba odiant l'home (com a espècie animal) i sobretot l'home (com a gènere humà). I el gran mèrit del director i guionista xinès és que aconsegueix això sense recórrer a l'explicitació fàcil i innecessària de les seves escenes, a l'absència de clars protagonismes o històries heroiques, i amb l'ajuda d'un blanc i negre molt efectiu.
Chuan Lu narra els fets des d'una posició neutral, amb el ritme lent (però sense pausa) que caracteritza les creacions asiàtiques i posant el focus lleugerament més a sobre d'uns quants personatges, per poder adentrar-nos en la seva desgràcia o sentiments personals, a l'hora que humanitzar a alguns (i deshumanitzar a d'altres) per donar encara una major dosi de realisme a la pel.lícula.
Una gran obra bèl.lica per a aquells que no forçasament necessitin tirs i bombardejos constants en aquest gènere, amb moments de gran pressió psicològica per la sucessió de crueltats que van tenir lloc fa molts anys, però que en menor escala encara es segueixen repetint. No és una pel.lícula senzilla ni entretinguda, però per qui vulgui experimentar la duresa d'una conquesta i la maldat de l'espècie humana, Ciudad de vida y muerte és una mostra que s'hi acosta fins a poder generar repugnància en l'espectador (i no perquè les imatges en sí la provoqui).