Comiat solter Lluitxi

Dos anys després de la meva estrena en aquest tipus de festes, arribava el moment de passar el primer comiat d'un amic de la meva quinta i estrenar-me com a co-organitzador de l'event, un càrrec que porta més maldecaps i responsabilitat del què un s'imagina d'inici.
La primera prova estava molt clara i d'ella sortia la disfressa que tota persona en procés de perdre la solteria ha de patir en aquests moments: cumplir el repte pendent que havia quedat precisament en la primera experiència en els karts. I realment una grandíssima experiència!! Aquest cop va ser canvi d'escenari al Genedakart de Badalona, però sobretot l'emoció de fer un gran premi amb tots els amics. Entrenaments i cursa per demostrar que el Berni és imparable, que el Xavi estava a prop si deixava fins la seva última energia i que el Rulo només em pot treure la tercera plaça amb ajuda dels comisaris de pista (sic). Finalment foto de germanor d'una activitat a repetir, això sí, sense lipotímics ques es passin les següents dues hores mig morts. Un petit accident que va trencar una mica els plans i amb la qual coneixíem una mica més de Badalona buscant una farmàcia d'urgència a l'hora que donàvem negoci al frankfurt del costat del Magic.
Passada la indisposició del colega, vam poder continuar amb el concurs de triples més lamentable de la història, però amb una bonica ocasió per a l'homenatjat per acomiadar-se d'alguns ex-companys sortint a fer flexions enmig de la pista a lo jimmy jump i obsequiant-los amb el brillant discurs "la ramona pechugona". Eliminat el bingo pel retard acumulat, procedíem a la batalla de la coliflor mentre es compraven les cerveses per acompanyar-nos fins a la Barceloneta, seu del I triatló tongazo de Barcelona.
El cansanci acumulat i el timig retardat reconduien la barató a la pujada de Sardenya fins a Arc de Triomf, cerimònia que posava al porotagonista una mica a to, a l'hora que finiquitava la seva brillant actuació del repte del dia. Qui diu que avui en dia no està de moda el bescanvi? Condó - ampolla aigua mig plena - llibre vell - coliflor - diari esportiu caducat - gorra - mocador boyscout - xurros - pales de platja - vareta princesa - cuberts amb tovalló - copa de cervesa - fragata de fusta a escala.
A casa seva, mitja horeta per enguixar-li el braç mentre li embrutàvem la dutxa, i cap al restaurant, on després del sopar, Anna Karda, la més gran bellesa d'Europa de l'Est reapareixia a l'escenari més sexy que mai per fer el seu (pen)últim striptease.
Eliminada la Gran putada per haver complert l'objectiu donat, només quedava al mestre demostrar les seves dots de boy per donar-li una emotiva sorpresa (i menys disgust de l'esperat pel guix :)) a la futura núvia i concloure de la millor manera la festa en un bar amb tots els grups que ens veurem a la boda (aquí sí, primera) de d'aquí dues setmanes.

Fotos

Sense rumb...

La credibilitat del bàsquet europeu en aquests moments està arribant sota mínims. No sé per on començar, si pel poc interès que m'estan suscitant els playoffs a tres partits de la lliga acb, o per l'enèssima reforma pendent de l'Eurolliga. Dos anys després, la situació del bàsquet europeu, lluny d'anar en bon camí, està fent importants passos enrere. El viatges en sentit invers de l'estiu passat van ser un miratge, demostrant-se que el diner rus i grec només va atreure a jugadors de cap a caiguda, mentre que les grans estrelles segueixen amb ànsia de creuar l'atlàntic en direcció oest. L'últim cas el tenim en un fins ara modèlic Ricky Rubio... Però no és aquest el principal problema. Més lamentable és que avui (un cop acabades les semifinals de l'acb), la lliga acb hagi decidit quin serà el criteri per participar l'any que ve amb l'Eurolliga... sense acord amb aquesta. Acord on es segueixen mantenint els injustos trienis, que la gran majoria de la gent ni sap què són. Com si no n'hi hagués prou amb escurçar la millor part de la temporada (amb unes semis a 3 partits que es fan curtíssimes), a sobre no saps els equips perquè estan lluitant (a banda del títol clar). Pitjor és la idea de l'Eurolliga, de voler blindar la seva competició a una sèrie d'equips i oblidar completament els mèrits esportius. No són prou condó les quatre places de les lligues potents i a sobre amb dues places amb triennis? No cal confondre crear una Eurolliga potent capaç de competir amb la NBA, amb intentar copiar un model NBA en una societat europea molt diferent. Que s'hagi d'incrementar el volum de negoci, no vol dir que ens carreguem els concepte d'esport i mèrit esportiu, que tant bé funciona amb el futbol per exemple, les coses bones del qual potser s'haurien d'analitzar. Cal urgentment un model estable d'Eurolliga, basat en classificació per mèrits esportius anuals, a l'estil de les lligues nacionals i la Champions. No pot ser que els basquetboleros ni poguem ni explicar a qui vulgui enganxar-se a aquest esport com funcionen les competicions cada any. Calen potser també reformes en certs detalls per aconseguir atreure l'atenció de més gent. Algú ha pensat que els constants talls en el joc posen nerviós a qui vol acostar-se a l'esport? (viscut amb el meu compi de pis). Que un esport tàctic necessita temps morts és clar, però calen els temps morts de televisió, sobretot quan aquests es poden demanar mig minut després d'un temps mort d'un entrenador. Les pauses que el públic americà agraeix, aquí són mal rebudes perquè trenquen la tensió del moment (i els diners de més que dóna la tele es perden potser en no captar nous adeptes). Un temps mort per equip i quart i amb un mínim de temps entre temps morts ja!!