La cinta blanca

Definitivament Michael Haneke no és per mi. Em queda donar-li una última oportunitat amb la seva obra més famosa, Funny Games (de la qual fa poc va fer un remake propi), però després de "Das weisse Band" i Caché, fa quasi quatre anys, un servidor comença a pensar que el món de la crítica i els jurats de certamens gira completament al revés que el meu quan es tracta de parlar del director bavarés. Serveixi aquesta breu introducció per no desencoratjar al potencial espectador, doncs un modest servidor no pretén desacreditar una pel.lícula guanyadora, entre d'altres, de la Palma d'Or de Cannes, però sí és important saber què es va a veure i potser rebaixar les expectatives per acabar amb millor sabor de boca.
La cinta blanca ens porta a un llogaret rural del nord d'Alemanya, uns mesos abans de la I Guerra Mundial. Extranys actes de violència assetgen alguns membres de la comunitat, instaurant la por, la maldad i la desconfiança en el poble. Tot relatat des dels innocents ulls d'un jove professor enamorat, qui acaba essent testimoni de la crueldat i hipocresia de certes families.
Novament no li treuré mèrits al director pel treballat plantejament de la seva obra, però la seva posada en escena acabarà essent novament una tortura per a la gran majoria d'espectadors. Quasi dues hores i mitja d'acció quasi nul.la, per representar la violència d'uns nens marcats per una educació religiosa molt estricte i la hipocresia dels adults que els encobreixen, em semblen excessives. Si hi afegim la seva tradició personal de no posar cap tipus de banda sonora i l'elecció del blanc i negre (aquest últim punt encertat per mi), queda clar que no ens trobem davant d'una obra apte per a tots els públics per més que la majoria de crítics sembli que ho intentin.
Tampoc estic d'acord amb l'apreciació que en fan molts com a magnífica reflexió sobre la incubació de l'ou del nazisme que neixeria molts anys després. Probablement també el propi Haneke ens vulgui dir això, amb un final forçat que poca connexió sembla tenir amb la resta de la trama. Probablement sigui aquest missatge de més que em falta trobar en les seves pel.lícules, que sempre em deixen la sensació de faltar-m'hi alguna cosa més o que no l'he sabut captar. Però si aquest és el missatge de més que em falta, trobo que la reflexió és completament frívola.
En l'apartat positiu destacar la interpretació de la majoria de protagonistes, especialment els nens que transmeten perfectament una inquietant innocència, així com la capacitat de transmetre la intriga a l'espectador malgrat tractar-se d'un desenllaç anunciat i la poca acció imperant. També el treball de fotografia, que li ha valgut la nominació a l'Oscar en aquest apartat tècnic.
En resum, La cinta blanca és una bona història i una bona pel.lícula en els seus aspectes més tècnics, però l'estil personal de Haneke la farà apte pels seus seguidors i poca gent més. Sobre les interpretacions que se'n vulguin fer d'ella, cadascú que arribi fins on vulgui...