Kilimanjaro: Day 5 (el gran dia)

A les 23h ens despertavem i a les 23:30 comensavem l'ascensio, tal i com haviem acordat sense esmorzar, perque no venia de gust menjar pelant-se de fred. La font d'energia eren doncs els spaguetis del sopar quatre hores abans i unes xocolatines que portavem.
Per un dia Bryson feia de guia com deu mana (normalment ens deia aneu tirant) i sortiem amb ell davant (pole pole), Marcel darrere, jo despres, Marc, Charly i els dos guies de reserva per si hi havien problemes (Suleiman i Alphons, que tot just coneixiem la nit anterior).
Just despres del campsite, una forta pujada grimpadora ens posava a to. El fred era infernal (especialment quan bufava el vent) malgrat l'equipacio que duiem i la falta d'oxigen es notava en un esfors desmesurat a cada passa. Als minims sintomes de mal de camp parava per beure aigua, que miraculosament tallava qualsevol simptoma de mal d'alsada. Finalitzat el primer tram patidor, passavem per un campsite fantasma, fins a arribar a la segona gran pujada. Aqui ja no calia grimpar, pero la terra i pedres volcaniques feien relliscar constantment i endurint la caminada. El zigzag constant no semblava tenir premi. Les llanternes dels mes avansats i les ombres nocturnes dels cims seguien semblant interminables. En una parada a les 5 hores Charly decidia marxar amb Suleiman per poder anar a millor ritme degut al fred que estava passant. Marc i jo ens quedavem amb un Marcel que patia com ningu despres de tres dies de malestar general i quasi no menjar. Llei de Murphy, als 5 minuts es fonia el headlamp... amb les piles de recanvi en mans del Charly. Amb la dinamo del Marc, el headlamp del Marc i la llanterna del Bryson, pujavem la resta de l'equip canviant l'ordre i anar jo darrere el guia per poder veure millor on trepitjava.
Passa rera passa, aguantar el fred com fos, en res mes es podia pensar en aquell ambient hostil fins que de sobte, les ombres del cim comsaven a veure's properes amb les primeres clarors d'un sol que devia estar sortint sota els nuvols. De cop arribavem despres d'un tram infernal i un patiment com mai recordo al Stella Point, a 5730 m. D'alla encara quedaven uns tres quarts d'hora per les carenes dels cims del crater, desitjant que el seguent cim fos el bo, amb les primeres vistes espectaculars dels glaciars, amb la sortida del sol entre els nuvols... Amb els vents del cim el fred passava de gelat a polar... El grup es dividia insconscientment... Sense poder pensar en res concret, mes que en arribar, agafava un petit avantatge amb en Bryson, em creuava amb el Charly que venia a buscar-nos... i arribava en solitari al cim a les 6:50, amb les llagrimes als ulls de l'emocio d'haver completat aquest patiment, d'estar al cim mes alt d'Africa, a la muntanya solitaria mes alta del mon, de com m'agradaria poder tenir la possibilitat de compartir l'experiencia amb un viatger com havia estat mun pare pero que mai havia viscut alguna cosa semblant...
Als 5 minuts arribava al Marc i als 10 Marcel amb Charly i la resta. Fotos de rigor i baixada, ja mes relaxada i aprofitant per fer fotos amb una camara que havia salvat de la congelacio (a alguns guiris els hi vaig haver de fer fotos que els haure d'enviar). Despres de disfrutar, ara mes les vistes dels cims i els glaciars, arribavem de nou a Stella Point, d'on tocava refer el cami en baixada... Malgrat castigar els genolls, ja de dia es veia diferent i la terra volcanica relliscosa donava joc per fer unes quantes baixades freestyle mentre grups de turistes seguien pujant amb cara de patiment. Despres de 3 hores, arribavem a Barafu, on feiem una bona migdiada i dinavem (3 hores) abans d'iniciar una baixada interminable fins a Mweka Hut, a 3100 m, de nou al comensament del rain forest, pero en una altra banda de la muntanya. 4 hores mes de baixada d'un dia llarguissim, que celebravem amb una bona cervesa Kilimanjaro, abans de sopar mes tard que mai, malgrat que ens estavem adormint dempeus de pur cansament.