Diu una dita islandesa que si no t'agrada el temps, espera cinc minuts. Tot i que fins era havíem tingut temps variable, no era fins ahir que descobríem el sentit literal de la dita. Sol, pluja i vent ens anirien acompanyant amb canvis tan sobtats que vam anar coleccionant arcs de Sant Martí durant el dia (fins a 6 diferents).
La major part del dia el passàvem al Parc Nacional de Jökulsárgljúfur, un espectacular congost format pel riu Jokulsá à Fjöllum i amb nombroses possibilitats de trekkings molt ben explicats a la pàgina web i molt ben senyalitzats in-situ. L'entrada nord és a Asbyrgi, el final del congost abans que el riu desemboqui al mar, amb una imponent forma de ferradura, segons la llegenda fruit de la trepitjada d'un cavall alat dels déus vikings. La ruta de Botnsjörn (surt del parking més interior) porta a un parell de plataformes des d'on veure el riu aquí tranquil en aquest espectacular racó i si pugeu quatre escales de l'inici del camí difícil marcat podreu veure unes vistes magnífiques alçades de tot l'entorn.
Desfent el camí en cotxe fins al centre de visitants, s'agafa de nou la carretera a Husavik per al cap d'un parell de quilòmetres tombar a l'esquerre i agafar la pista boteruda 862 que segueix el riu pel costat occidental (hi ha una ruta alternativa més directa per l'altra banda pels què tinguin menys temps). El primer punt d'interés és Vestardulur. La ruta d'1h de Karl og Kerling (sortida des del parking Hjodaklettar) permet no només veure aquestes dos roques suposadament parella de trolls, sino també seguir el riu per una espectacular zona de meandres amb roques de lava al voltant, i una "porta" que recorda els Senyor dels anells. El tros més llarg i boterut de pista acaba portant a Holmatungur, amb una ruta circular homònima d'1,5h. A l'anada es va per un caminet humid seguint l'afluent Holma fins a arribar a les cascades de Holmarfossar. Es torna per un camí més ample que permet veure el cabdalós i brau Jokursarlon i el seu estret pas per Katlar, un sub-congost dins el congost principal. Finalment la darrera parada porta a les cascades de Dettifoss (les més potents d'Europa) i Selfoss. Zona més turística perquè pel sud s'arriba en carretera asfaltada. Espectaculars les primeres però sense disposar d'una visió completa a la part inferior, recomano que agafeu xubasquero complet sino voleu quedar xops com nosaltres a la part dels pantalons (l'aigua que esquitxa la cascada sumada al ruixat que pot venir en qualsevol moment pot fer estralls). Selfoss recorda una mica a Godafoss, afegint-hi sub-cascades laterals, tot i que de d'aquest costat es veuen de més lluny.
Ja amb carretera asfaltada iniciàvem el trajecte cap a Egilsstadir, a la zona est, amb nombrosos canvis de paisatge en els menys de 200 km de camí. Ara paisatge erm lunar, ara un riu amb congost, ara una serralada de muntanyes verdes en fila (incloses 3 últimes que semblaven les piràmides d'Egipte), ara una vall amb cascades costants al costat, ara la muntanya nacional Herdubreid al fons... Cada canvi de rasant podia portar una nova sorpresa. Fins a arribar a la fèrtil vall de llac Lagarfljót (on sembla que també hi ha uns monstre) amb muntanyes nevades alpines al fons. Després de repostar menjar en un dels mítics supermercats Bonus a Egilsstadir, iniciem el breu ascens a la neu per trobar un llac format del desgel i que alimenta els rius que baixen a banda i banda. Les muntanyes nevades acompanyen en una preciosa estampa el pronunciat descens que porta a Seydisfjördur, bonic poble dels fiords de l'est a on arriben els ferris que venen d'Europa. Una beguda uns en un bonic bistro, una caminadeta els altres, per al cap d'una estona refer el camí enrere (pujada i baixada inclosa) i enfilar la vall del Lagarfjlot cap al nord quasi fins a la desembocadura al mar, i acabar dormint en les precioses Ekra Cottages, un parell de casetes de fusta amb molt encant perdudes en el mig del no-res.
0 comentaris:
Deixa el teu comentari