La mosquitera

Quan una pel.lícula només la fan amb tots els seus horaris en els cinemes Alexandra i Casablanca, ja queda clar que està dirigida a un reduit públic selecte i cinèfil, que no té por d'enfrontar-se davant d'obres atípiques i arriscades i on l'explotació dels recursos del setè art passen per davant dels interessos taquillers.
La mosquitera és una obra escrita i dirigida per Agustí Vila, realitzador català poc conegut i que ens presenta el seu segon llargmetratge. Ell mateix defineix La mosquitera com una comèdia negra, sobre el què afegeixo que de tant negra que és, probablement sembli més un drama.
El nom de la pel.lícula és una metàfora d'uns personatges de classe mitjana-alta i urbana aïllats en general de la societat, de la qual s'intenten protegir, així com entre ells mitjançant aquesta mosquitera (en sentit figurat). L'obra versa sobre molts problemes personals reals reconeixibles, però retratats a través de situacions tant surrealistes, que d'aquí que es pugui definir una obra així com a comèdia. La mosquitera invita a la reflexió de l'espectador, que s'espantarà al descobrir que davant tant patetisme es poden reconèixer trets de persones del seu entorn real, sino d'un mateix. El surrealisme portat a l'extrem com a millor manera de reflexar la realitat que ens envolta.
La producció de Lluis Miñarro, productor que recolza els autors independents del nostre país, és una obra minimalista, filosòfica, que té la sort de comptar a més amb un bon elenc d'actors. Eduard Fernández ens porta el pare de família que busca el consol de la seva crisi de parella en la jove dona de la neteja (Martina García). El primer representa la incapacitat natural d'atraure el sexe oposat, la segona la necessitat i la desesperació. Emma Suarez (amb un magnífic i esforçat bilingüisme) ens porta la mare sobreprotectora del seu fill, qui també buscarà el consol en un jove amic d'aquest. Fill que s'aïlla de la crisi familiar mitjançant els animals que va portant a casa, el piano i substàncies tranquilitzants. Com a complements del nucli familiar tenim els pares del marit, interpretats per Fermí Reixach i Geraldine Chaplin, vives imatges de la vellesa quan aquesta és trista i solitària. I tanquem amb la cuñada, germana de la dona, maniàtica i amant de la disciplina, fins a extrems traumàtics per la seva nena.
En definitiva, La mosquitera ens presenta un món tancat d'una família irreal que supura plena realitat en les seves escenes surrealistes. Una petita perla apta per a un públic molt minoritari, però que s'ha d'aplaudir, per la valentia de plantejament que representa, i d'agrair per part d'aquells cinèfils amants d'obres diferents que se surtin del cànon que marquen els gustos majoritaris.

Pa negre

Probablement a molt espectador llegir sobre una pel.lícula sobre la guerra civil li tiri enrere, ha estat una temàtica sobreexplotada en el cinema nacional, cosa per altra banda lògica per ser una de les èpoques més especials dels darrers temps. Però no hauria de ser això motiu per descartar l'última obra d'Agustí Villaronga, una obra més asequible pel gran públic que la seva filmografia anterior.
Pa negre ens porta en realitat a un poble de l'interior de Catalunya en els primers anys de post-guerra, periode de pau encara queden moltes ferides obertes entre guanyadors i perdedors. L'obra és un perfecte retrat costumista sobre l'ambient rural, el poble on totes les famílies es coneixen i les relacions desiguals de classes dominen el dia a dia. És en aquest context en el qual se'ns presenta un assassinat que marcarà la vida del petit Farriol, jove brillant, la curiositat del qual el portarà a descobrir un món dels adults basat en la mentida.
Basada en la novel.la homònima d'Emili Teixidor, l'adaptació que en fa el director mallorquí és bastant lliure i basada addicionalment en d'altres obres del novel.lista. El millor del film és que no pretén ser moralista sobre els dos bàndols de la guerra civil, i a part d'una encertada i lleu reflexió generalista sobre vencedors i vençuts, s'allunya de la fàcil temptació de parlar de bons i dolents, del blanc i el negre, es limita a reflexar una època i una societat amb un realisme tant dramàtic com esfereidor. La duresa dels primers anys de post-guerra li permeten fàcilment crear una història que sembla un xic excèntrica, sense que l'espectador la senti com a irreal, i anar desvetllant-nos que no tothom és el què sembla. El drama negre presenta les dosis necessàries de thriller i d'humor en escenes infantils, dos ingredients necessaris per arrodonir un film que en cas contrari podria haver-se convertit en massa dur per la majoria del públic. I és que si un comentari se li pot fer a Pa negre, és que la història no dóna treva a l'espectador i es va tornant cada cop més tràgica a mesura que avança sense donar respir amb una mica d'optimisme o felicitat en els nostres protagonistes... No és la intenció de l'autor, qui més enllà de l'època que ens vol representar, ens explica en què es pot convertir un infant marcat pels actes del món adult que el rodeja.
Pa negre compta amb una excel.lent ambientació d'època, una preciosa fotografia i sobretot una interpretació excelsa. A part dels actors més reconeguts i menys sorpresius, com Eduard Fernandez o Sergi Lopez, que interpreten papers secundaris, destaquen per sobre de tots Nora Navas (en el paper de Florència, mare del jove protagonista) i un Roger Casamajor (Farriol) que té la gran oportunitat de seguir desenvolupant una prometedora carrera després d'aquest paper infantil inicial.
Pa negre no és una pel.lícula per tothom, però sí apta per tot aquell espectador interessat en la història i l'època en la què s'ambienta o en un drama realista gens positivista, però que sap combinar diferents ingredients cinematogràfics per no convertir-se en pel.lícula de mocador constant i aconseguir una producció nacional molt rodona.

Chichi: Em preocupa aquest Barça de bàsquet

Sé que escriure avui, després d'una derrota ahir a casa a l'Eurolliga sona a oportunista, però als amants del bàsquet que han parlat amb mi saben que el discurs que faré el tenia des d'abans de començar la temporada... Però per deixadesa vaig anar deixant el post pendent i ens vam trobar amb el primer títol de la temporada humiliant a un penós Madrid... i clar, no em va semblar ètic entrar amb fantasmes després de tal exhibició.
Però la temporada va avançant i el Barça sembla haver perdut pistonada respecte aquell equip que va meravellar l'any passat... però que incomprensiblement per molts va acabar perdent la lliga acb. Davant d'aquest panorama l'equip va decidir no tocar res, canviar un testimonial Trias per un 5 prometedor i més potent físicament per aturar grans pivots, i esperar a fer algun canvi en la línia exterior només si venia un Rudy Fernandez, que per més que s'especulés, era molt díficil que acabés tornant aquest any... com la NBA s'ha encarregat de demostrar.
El Barça d'aquest any està sent irregular, però ja portem dues derrotes a casa i no davant de primeres potències precisament. Sí és cert que hem tingut alguna exhibició, que Ricky està desconegut després del Mundial, que Navarro va començar molt fort, però sembla haver baixat una mica, que Lorbek i Vazquez estan irregulars i lluny del seu millor punt, que Perovic encara s'ha d'acoplar, que Basile està lesionat... Amb una millora en tots aquests factors l'equip pot pujar molt el seu rendiment. Però em preocupa la planificació de la línia exterior. Molt es va parlar a principis d'estiu del possible fitxatge de Rafa Martinez, qui finalment després d'afatar-se d'esperar, va decidir renovar per València per uns quants anys més. Per no "trencar" el vestuari si no era a canvi de portar una "superestrella" com Rudy (desestibilitzadora per cert segur de l'ambient), es va decidir renovar a un Basile (jugador estranger amb record de partits en el club i molt carismàtic) a punt de fer 36 anys i a un Grimau (el capi) amb 33. El resultat és lesió de Basile per quasi tota la temporada (i veient com torna) i un "capi" que fins i tot en aquestes condicions de "bonança" (base titular amb baix rendiment, aler lesionat, resta d'alers que han tingut molèsties) no només presenta unes estadístiques paupèrrimes (en la línia descendent que ja portava), sino que a sobre disposa de poquíssims minuts. La qual cosa porta a una sobrecàrrega de minuts i responsabilitat de Navarro i Mickeal, que tampoc són dos jovencells que diguem. Ja veurem com afecta això al final de temporada, que l'any passat no va ser precisament òptim.
Potser Chichi es pensa que tots els jugadors poden superar els 40 anys a l'èlit com ell, però en la meva modesta opinió vam errar l'elaboració de la plantilla. Estic d'acord que un equip que guanya i té bona química no s'ha de tocar gaire, però un que perd la lliga es pot tocar una mica i aprofitar per rejuvenir-lo per posar les bases del futur. Vam mantenir dos alers que han donat el seu bon rendiment però estan de cap a caiguda i un aspirant a campió d'Europa potser no es pot permetre aquests sentiments nostàlgics. Com a mínim un d'ells hauria hagut de marxar (i jo hauria apostat per Grimau, tot i que la lesió de Basile ara em faria canviar l'elecció, però això sí seria ser "xaquetero"). I donar entrada a l'excel.lent escolta bagenc com es va rumorejar... o a una de les rebel.lacions de la lliga, curiosament cedit per nosaltres al Fuenlabrada: quan tothom parlava de Djedovic, resulta que la perla es deia Rabasseda. Qualsevol dels dos donava sàbia fresca, mantenia el toc català al vestuari i el rol de capità de Navarro no l'hauria discutit ningú.
En fi, cal veure si la llarga lesió de Basile fa moure la plantilla, però queda clar que un fitxatge d'urgència mai serà com un de planificat.
Una altra cosa em preocupa: els errors que ens van fer perdre incomprensiblement la lliga s'estan repetint. Caldria que Xavi Pascual (excel.lent entrenador en general) analitzés les causes de moltes de les nostres derrotes... però això ho deixo per un altre dia.
No vull ser catastrofista, aquest equip pot guanyar encara moltes coses... però amb poc més podria passar encara més a la història i és una llàstima que ningú sembla voler posar el fil d'or a l'agulla.

A voltes amb el vot en blanc

El dimarts passat La Vanguardia em publicava en la seva edició impresa la carta que us avançava en primícia dies abans. Curiosament, o no, perquè certament les cartes d'aquests darrers temps solen filosofar més sobre el vot en blanc i l'abstenció que sobre les diferents opcions polítiques (perquè serà?)... en fi, deia que la meva carta anava seguida d'una altra que, fent referència a una altra, titllava la mesura dels escons buits com absurda... i antidemocràtica. Per sort, abans de tornar-me a escalfar per replicar, just el dia següent, sortia una carta publicada per Ramon Polo donant una resposta, la qual subscric i de la qual transcric la part significativa:
"Si s'ho mira bém veurà que és just al contrari. Escons buits per als vots en blanc és el què faria que els polítics es guanyessin el seu sou, i faria que la democràcia fos més transparent, ja que el Parlament seria la representació real del vot del poble. El cas hipotètic que planteja de tots els escons buits és ben senzill: s'haurien de repetir les eleccions i els polítics es posarien les piles. En canvi, amb el sistema actual, en cas d'una abstenció molt alta, això podria legitimar un cop d'Estat, ja que el Parlament no seria una representació fidel de la majoria, cosa que no passaria amb la comptabilització dels vots en blanc. Perquè els polítics prenguin bona nota i per a aquells que diuen que no voten per desafecció amb la classe política."

La red social

500 milions d'usuaris per tot el món, un dels principals exponents de la revolució 2.0 a Internet, la història de facebook i el seu creador, Mark Zuckerberg, estava condemnada a passar tard o d'hora a les grans pantalles, i finalment ens ha arribat a través de la Red social. Afortunadament el projecte ha caigut en David Fincher, qui sembla que vol continuar ampliant estils dins de la seva filmografia particular. Si fa dos anys ja ens portava l'ambiós projecte de Benjamin Button, on trencava amb el gènere del suspens, amb la Red social Fincher ens porta un biòpic sobre el bilionari més jove de la història, amb un retrat basat en el llibre Multimilionaris per accident que sembla no ha agradat massa al protagonista. El procés creatiu i evolució de facebook fins a l'èxit se'ns mostra intercalat amb els dos processos judicials que ha patit Zuckerberg: un contra els germans Winklevoss, companys de Harvard, que l'acusen d'haver-se apropiat la idea de la pàgina, i l'altre contra Eduardo Saverin, cofundador de facebook i posteriorment apartat del negoci. Aquesta estructura és tot un èxit per mantenir l'interès al llarg de la pel.lícula, i ens ajuda a conèixer millor els personatges en dos espais temporals, permetent-nos agafar major perspectiva quan se'ns torna a narrar la història principal.
La red social ens explica una història apassionant sobre un informàtic emprenedor que malgrat el seu caràcter freak, egocèntric i bastant asocial, aconsegueix rodejar-se de les persones necessàries per portar el projecte endavant, seguint els passos adequats en cada moment per seguir creixent fins a convertir-se en un dels més grans negocis actuals, malgrat que algunes decisions el portin a guanyar-se algun enemic pel camí. La pel.lícula no pretén jutjar al protagonista i només ens mostra les conseqüències de les seves decisions. Però més enllà de conèixer a Zuckerberg (magníficament interpretat per Jesse Eisenberg), la pel.lícula ens mostra els comportaments socials actuals, àmpliament influenciats per l'eclisió de les noves tecnologies, i és una bona manera d'introduir-se al món de les xarxes socials per aquells que les desconeguin, i de reflexionar-hi per tots els què estem convençuts que cada cop tindran una major importància en la vida de les persones en els propers anys.
Entretinguda, divertida per moments, amb una bona i apropiada banda sonora, la Red social no és una obra mestra de Fincher com ho van ser Seven o El club de la lucha, però sí que és una molt bona pel.lícula que ens explica com es va gestar una de les més grans revolucions del què portem de segle XXI.

Alternativa a l'abstenció i el vot en blanc

Referent a la carta "Votar en blanco" d'Eduard Barba, del 20/X/10, i indirectament a la carta "Ignorar a los políticos" del mateix dia en què es promou l'abstenció, només informar d'una tercera alternativa per aquells ciutadans que estan farts de la classe política del país. Aquesta alternativa és votar al partit Escons en blanc, hereu dels antics Escons insubmisos, i que recentment ha decidit concórrer junt amb un partit estàtal amb la mateixa filosofia: Ciudadanos en blanco. En cas de cumplir amb els seus Manifests i Estatuts (jo no en sóc membre però seré votant seu el proper 28-N), aquests partits promouen capitalitzar el vot en blanc i convertir-lo realment en seints buits, renunciant òbviament a la remuneració econòmica associada a tot escó. Donat que els polítics no semblen reaccionar davant la cada cop més abrumadora abstenció de la població, i donat que el vot en blanc pot ser interpretat com un vot de conformisme que en realitat beneficia als partits grans, deixar alguns escons buits pot ser la solució perquè hi hagi la pressió mediàtica i social suficient perquè alguna cosa canviï en aquest país tant mancat de polítics de nivell.

Carta enviada avui a La Vanguardia

Espanya cumplint Kioto a canvi de...

L'altre dia llegia indignat que Espanya gastarà 638 milions d'euros (tot una pasta en aquesta època de retallada de despesa pública) per tal de cumplir amb el protocol de Kioto que va signar. De fet, no és que m'indigni que paguem per seguir mantenint els nostres compromisos amb un tema com el medioambiental, amb el qual ens juguem el futur del planeta, sino per la nostra inoperància una vegada més com a país. Resulta que Espanya ja era un país privilegiat dins la UE, doncs com estava en ple creixement i desenvolupament en el moment de signar, se li va permetre augmentar les seves emissions un 15% respecte els nivells de 1990, un luxe respecte al 8% de mitjana que havien de baixar els antics 15 de la UE. Doncs bé, resulta que en el període 2008-2012 es preveu que les nostres emissions augmentin un 35%, motiu pel qual cal pagar aquesta "multa", comprant drets d'emissions a països que estan per sota el què es va establir, o mitjançant la inversió en tecnologies verdes en tercers països. La pregunta és òbvia: si haguessim invertit intel.ligentment aquests 638 milions d'euros dins del nostre país en els darrers anys no hauríem aconseguit assolir els nivells que ens pertocaven, a l'hora que crear riquesa i ocupació (i un aire una mica més net) en el nostre país? Com deia aquell filòsof del Dinamita: reflexionem-hi si us plau, reflexionem-hi...

Buried (Enterrado)

D'exemples de cinema de suspens on el leitmotiv sigui l'empresonament dels seus protagonistes durant tota la película no en falten: Cube, Panic Room, Das Experiment, algunes de la saga Saw, són els exemples més recents que em venen a la memòria, deixant-me segur algun gran clàssic anterior... Però poques poden presumir d'una posada en escena tan arriscada com la de la producció espanyola (però filmada en anglès) del director Rodrigo Cortés, qui continua amb els llargmetratges després del seu debut fa 3 anys amb Concursante. Com el seu títol explicita, Buried posa la seva càmara a l'interior d'un taüt, on es desperta l'únic personatge (bé, quasi) que veurem en tota la pel.lícula. Mica en mica anirem descobrint més detalls sobre el nostre protagonista, així com de la seva situació de captiveri sota terra i les seves possibles sortides. M'encantaria poder parlar més sobre la trama, però Buried és d'aquelles pel.lícules on es fa més imprescindible saber-ne el mínim sobre ella, per la qual cosa em limitaré a encoratjar a tot amant del cinema a anar a veure aquest projecte experimental de qualitat. Perquè encara que sembli mentida el guió li treu un partit fenomenal als 90 minuts que dura i, malgrat que a priori pugui semblar impossible, la pel.lícula en cap moment es fa pesada tot i tenir un únic escenari (visual). Amb una senzillesa de plantejament com aquesta, Buried ens representarà de manera gens forçada innumerables situacions, sensacions i sentiments humans, demostrant que un bon guió pot aconseguir amb pocs mitjans el què grans superproduccions no aconsegueixen amb multimillonaris efectes espacials o visualitzacions 3D... Por, fàstic, ràbia, impotència, desídia, incompetència, odi, incomprensió, il.lusió, esperança, frustració, insensibilitat, desesperació, venjança, mentida, ansietat, immoralitat... són conceptes que ara em venen al cap pensant en diferents moments de l'obra, i que són transmesos de forma molt eficaç a l'espectador. La sensació de claustrofòbia és inherent al plantejament de la pel.lícula, però sense que aquest es faci en cap moment insuportable... El suspens lligat a tota la trama ens farà oblidar aquella, per la qual cosa poques excuses per no anar a veure una magnífica obra, que sense ser una obra mestra, sí deixarà el seu referent a la història del cinema pel seu original, experimental i encertat plantejament.

Petits moments culinaris

Anatomía de un instante

El 23-F és un dels episodis més famosos de la nostra democràcia, l'intent de cop d'Estat fallit durant la Transició que més a prop va estar a punt de prosperar. S'ha escrit molt sobre aquell dia i en qualsevol llibreria un pot trobar un bon reguitzell d'obres escrites per historiadors diversos, influenciats en més o menys grau per les seves ideologies... Però fins ara mai m'havia sentit especialment interessat per llegir sobre ell, i a part de les famoses imatges que cíclicament es van reemitint en motiu d'efemèrides del succés i d'un reportatge del 30 minuts fa uns quants anys, poc més coneixia, no només sobre el 23-F, sino en general sobre l'ambient que es respirava en la política i la societat dels primers anys de Transició. Una mancança que imagino afecta a molts membres de la meva generació, especialment per la mala planificació (no sé fins a quin punt interessada) que sempre hi hagut de l'assignatura d'Història a l'escola i institut, on un estudia 50 cops els interessantíssims descobriments del paleolític, però mai s'arriba als fets històrics més recents i que determinen en bona mesura la nostra societat actual.
Anatomía de un instante és un apassionant llibre per reviure l'època que just precedeix la meva generació. No en va el 23-F es produeix quan alguns dels meus amics ja havien nascut i alguns com jo erem un projecte de vida en el cos de les nostres mares. Més enllà dels fets que van ocorrer aquell dia i els dies precedents en què es va planificar, com tot en aquesta vida, és igualment interessant veure les causes que els provoquen, coneixent com es va produir la transició democràtica després de la mort de Franco.
La obra de Javier Cercas (Soldados de Salamina) té algunes peculiaritats per fer-lo més atractiu pel públic general: és un novel.lista, no un historiador... Com ell diu en el seu pròleg, la seva intenció era fer una novel.la sobre el 23-F, però després de veure que era complicat i un cop recopilada un munt d'informació, va decidir recopilar-ne més i escriure sobre ell... però sense perdre un estil propi diferent que el fa més atractiu. Anatomía de un instante gira sobre el quasi inèdit vídeo de 35 minuts gravat en el Congrés, i en l'entorn de 3 figures principals: Alfonso Suarez (primer president del govern democràtic), el general Gutiérrez Mellado (vicepresident i "ministre de defensa") i Santiago Carrillo (líder del partit comunista). Com a antítesi simètrica apareixen els tres principals responsables del cop: el general Alfonso Armada (segon cap de l'Estat Major de l'exèrcit i ex-mentor del rei), el general Milans del Bosch (responsable de la regió de València) i Antonio Tejero (tinent coronel de la Guàrdia Civil). El llibre ens endinsa dins les personalitats i propòsits de cadascun d'ells, a l'hora que ens explica els fets que poden permetre treure teories sobre les actuacions d'altres entitats com el CESID o la Casa Reial. Però per sobre de tot, el llibre ens parla de la "placenta" del Cop d'Estat, una placenta en la qual quasi tothom hi està involucrat, fruit d'una ruptura ràpida amb les estructures franquistes, seguida d'una situació de crisi posterior profunda amb el segon govern Suarez. Una placenta on tothom desitjava un canvi a qualsevol preu i on un cop tou estil De Gaulle a França no era tan mal vist per quasi ningú. Cercas ens presenta els tres protagonistes com els principals herois d'acabar amb el franquisme (i probablement se'ls hi deu un major reconeixement que el què oficialment se'ls hi ha donat) i a la vegada uns fracassats quan va ser hora de construir la democràcia. En fi, una història absorbidora per qui vulgui conèixer com va ser la Transició i el major cop a ella, i que probablement a molts dels més joves els sorprendrà respecte al què la prèvia ignorància, de qui ni ho ha viscut ni li han explicat mai, fa imaginar a un.
Pura casualitat és que escrigui avui sobre aquest llibre que just ahir rebia el premi nacional de narrativa espanyola i al qual només se li pot criticar una excessiva redundància i repetició de certs conceptes. Per contra, cal fer excelsament de l'estil amè amb què s'explica la història i la fugida de qualsevol dogmatisme per intentar convèncer al lector sobre qualsevol ideologia: l'autor es limita a explicar la moltíssima informació recopilada i les possibles conclusions que se'n podrien treure, explicant sempre la seva, però deixant via lliure a què cadascú interpreti els fets com millor cregui.