Homenatge a Nacho Solozabal

Amb moltíssim retard però avui finalment s'ha fet justícia i s'ha homenatjat al gran capità d'aquell equip de la dècada dels 80, que va portar al Barça de bàsquet a la primera línia de l'èlit europea i que només li va faltar guanyar la tan ansiada copa d'Europa. Avui se li ha retirat el número 7 que passa a formar part de les parets del vell però entranyable Palau, junt amb les samarretes retirades fa temps i quan tocava d'Epi i Jiménez. Un acte postergat però necessari per al cervell d'aquell equip, per algú que va estar 20 anys a can Barça, que va mostrar sempre una grandíssima professionalitat i fidelitat al seu equip de tota la vida. Fidelitat que demostrà en rebutjar algunes ofertes que li van arribar quan amb 34 anys el Barça va decidir incumplir la seva promesa de renovar-lo, a pesar d'haver estat el segon jugador en minuts i punts de la temporada. Fidelitat que mostrà en jugar el partit contra el CAI i revolucionar-lo en la segona part per dur l'equip a la victòria, a pesar d'arribar quan aquesta ja havia començat, el mateix dia que acabava d'enterrar el seu germà petit de només 16 anys. Un home que sempre ha mostrat una gran integració a les nostres terres catalanes i que des de la seva retirada intenta contribuïr a la formació del bàsquet català.
Personalment he de reconèixer que en la meva curta trajectòria com a jugador de bàsquet, en Nacho va ser un referent per mi. No era el meu ídol (en aquells temps més pro NBA meus ho era per suposat el gran Michael Jordan), però sí un jugador amb qui sempre em fixava i intentava imitar. Un jugador que potser tenia les seves limitacions físiques i tècniques, sobretot si el comparem amb els bases moderns, però que tenia un gran cap, feia millors als seus companys i sabia sempre com dirigir l'equip, assumint protagonisme anotador només quan feia falta. Unes qualitats que sincerament trobo a faltar en la majoria de grans bases actuals.