Irina Palm

Participant a la Berlinale de l'any passat i nominada a alguns dels premis del cinema europeu, Irina Palm és el segon llargmetrage de Sam Garbarski (Le tango des Rashevski), director belga nascut a Alemanya, que ens presenta però una obra amb tints realistes de la societat britànica.
Pocs detalls es poden donar de la pel.lícula sense caure amb el perill d'espatllar el punt més interessant o sorprenent de l'obra: la majoria de sinopsis i crítiques però semblen obviar aquest fet, per la qual cosa un servidor aconsella als possibles interessats en llegir el mínim sobre ella. És d'aquestes obres que es disfruten més si un va al cinema disposat a sorprendre's i sense saber massa de què va. A mode d'introducció direm només que Maggie és una àvia de mitjana edat, que per tal de guanyar diners per pagar un tractament mèdic novedós per al seu net, decidirà entrar en una activitat diguem-ne que cop comuna i imaginable (i censurable per certa part de la societat) en una dona així.
La idea d'aquesta tragicomèdia romàntica sens dubte és bona i atraient, però a mesura que passen els minuts un s'adona que no hi ha gaires més detalls que exploti el director, per la qual cosa junt amb el seu ritme lent, fa que a pesar que la durada no sigui excessivament llarga (103 min) en aquests temps que corren, finalment s'acaba fent una mica pesada. Hi ha moments divertits (penis elbow), ben combinats amb altres escenes més dramàtiques, però hi ha escenes que no aconsegueixen assolir les mínimes dosis de credibilitat (la relació de l'empresari amb la protagonista per exemple), d'altres que queden incompletes (la relació de la protagonista amb la seva mentora i companya de feina) i d'altres excessivament exagerades (la reacció del fill en conèixer l'activitat de la seva mare).
Tot plegat fa que el millor d'Irina Palm, junt amb la idea general esmentada, sigui probablement l'actuació dels protagonistes, Marianne Faithfull i Miki Manojlovic, i l'anàlisi interior que es fa la protagonista, qui un cop aconseguits els diners, s'adona que en realitat per primera vegada a la seva vida (fins llavors havia estat una no especialment feliç mestressa de casa) se sent útil de cara a la societat... ni que sigui fent activitats reprobables pels sectors conservadors d'aquesta.