El conflicte de mai acabar

Com sol passar cada cert temps, aquests dies el pròxim Orient torna a ser notícia a Israel. Després d'uns temps de relativa calma on novament no s'ha aconseguit consolidar cap procés de pau, Israel ha respós als atacs de Hamas amb contundència, entrant amb tot el seu potencial militar en territori palestí i causant nombroses morts en una masacre en tota regla (les últimes notícies ens porten l'atac amb 43 morts a una escola tutelada per l'ONU i avui al conductor d'un comboi que portava ajuda humanitària). Les reaccions internacionals són com sempre les mateixes: complicitat americana i ambivalència europea.
Dins el nostre país, em sorprenia ahir el 60% de lectors de la Vanguardia que recolzaven la reacció israeliana a les provocacions de Hamas. Suposo que aquesta mateixa gent estaria d'acord amb què l'exèrcit espanyol entrés i ataqués indiscriminadament a la població del País Basc cada cop que ETA realitzés un atemptat. O que es bombardegessin les cases amb familiars etarres, per si de cas. Una sèrie de respostes que ni tan sols Franco es va atrevir a posar en pràctica en la seva lluita contra un terrorisme basc bastant més actiu que l'actual.
Aquestes aberracions en qualsevol democràcia occidental són acceptades com a reacció lògica quan es tracta d'Israel. No seré jo qui em declari defensor dels radicalismes islàmics que últimament s'han viscut (com les amenaces als caricaturistes de Mahoma), però certament en el conflicte palestí el món occidental no està practicant amb l'exemple.
La imposició d'un estat hebreu a Palestina amb la fundació d'Israel no va ser només el pagament moral del món occidental (a través de l'ONU) després de l'holocaust, sinó la col.locació d'un aliat estratègic (actualment especialment pels EEUU) enmig de territori "enemic". Una imposició que posteriorment l'estat jueu ha aprofitat per extendre-la amb escreix, en nom de la seva seguretat nacional, per tal d'aprofitar-se dels recursos escasos, com l'aigua, de la zona.
Com a copartíceps de la seva fundació és un deure dels països occidentals de participar activament en un pla de pau definitiu en comptes de lamentar-se tímidament cada cop que la violència reapareix amb major intensitat. La solució no passarà mai per l'estat actual: un estat democràtic jueu (només per als jueus, com la minoria cristiana del país també denuncia públicament) amb un administració autònoma palestina d'uns territoris dividits i mancats dels recursos mínims per al seu desenvolupament. La solució passa lògicament per una divisió equitativa de dos territoris amb recursos suficients per a la seva subsistència i desenvolupament, i la formació de dos estats completament independents (no cal oblidar els drets dels habitants que durant 2000 anys han viscut allà i de cop i volta se'ls expulsa de casa seva).
Mentre això no es forci mitjançant l'ONU, Hamas continuarà lluitant de l'única manera que pot, conscient de la seva posició d'inferioritat enfront d'un exèrcit recolzat per les primeres grans potències, i de la seva falta d'aliats dins la resta del món musulmà, qui malgrat utilitzar sempre el conflicte com a excusa, no els importa massa degut a la falta d'interés econòmic que per ells té. Per tant només pot intentar provocar amb els seus atacs aquestes airades reaccions israelis, sense comptar per suposat amb l'opinió de la resta de la població palestina, per buscar la reacció i intervenció de la comunitat internacional.
Així que la meva pregunta és, fins quan hem de seguir escoltant impassibles cada cert temps la mateixa notícia?