In the loop

Avalada per milions d'espectadors i per la lloança unànime de la crítica cinematogràfica, In the loop arriba a les nostres pantalles amb el cartell de comèdia britànica de l'any. Armando Ianucci, guionista i director de comèdies i shows televisius del Regne Unit, debuta en les grans pantalles amb una sàtira política clarament inspirada en els prolegòmens de la guerra d'Irak, sense que la pel.lícula s'atraveixi a explicitar-ho.
Els EEUU decideixen anar a la guerra (amb certa oposició interna) i els britànics, sempre atrapats en la doble disjuntiva entre la moral europea i els interessos americans, batallaran internament per decidir si hi acaben donant suport. L'obra, passant per alt els interessos que portin a aquesta decisió però sí criticant com s'hi pot arribar sense cap mena de base, mostra la feina de despatx interna entre les diferents diplomàcies, en un món ple de polítics ineptes, aconsellats per assessors i caps de comunicació d'igual o superior inutilitat.
Malgrat els elogis generals rebuts, la pel.lícula té certs handicaps per ser considerada una bona comèdia. En primer lloc la trama és innecesàriament enrevesada per a una obra d'aquest estil, la qual cosa unida a una primera mitja hora d'absència total d'humor, pot fer desconectar a gran part del públic. La manca global de gags és un segon problema notori; no és que un no rigui en tota la pel.lícula, però els gags estan mal repartits i s'allunyen de la fina ironia britànica tradicional, per caure en l'humor fàcil, basat, excepte un parell d'honroses excepcions, en l'insult constant i exagerat. Que ningú esperi doncs una sàtira política moderna de l'estil de les sèries dels vuitanta Sí, ministre i Sí, primer ministre, aquelles sí riques mostres del millor humor anglès. L'absència d'un referent real de la majoria de personatges, unit a la manca de carisme de la majoria d'ells (tant pel baix nivell d'humor que exhibeixen com del patetisme exagerat que mostren) és el tercer gran problema. En aquest context, les grans estrelles acaben sent els caps de comunicació britànics, especialment un Malcolm Tucker arximaleducat, qui amb el seu insult constant cap a tot ésser vivent i astúcia superior a la imbecilitat regnant, acaba guanyant-se les simpaties del públic. Les interpretacions dels diferents protagonistes, especialment Peter Capaldi en l'esmentat paper, són sens dubte el millor a destacar.
Una comèdia doncs dirigida a qui li agradi veure la classe política ridiculitzada fins a l'extrem (malgrat que actualment un no pot assegurar que la realitat no superi la ficció), però que situada en un context indefinit, no té tampoc la valentia d'atacar a objectius reals concrets. Sàtira política allunyada de l'humor irònic britànic, apte per qui vulgui riure esporàdicament a base d'insults constants i pífies de ministres imbècils. Per a la resta, sempre ens quedarà el Polònia, que a sobre és de franc.