(500) Días juntos

Com cada any, el festival Sundance de cinema independent americà, ens porta a les nostres pantalles alguna de les comèdies indies de l'any a l'altra banda de l'Atlàntic. Seguint els passos de Juno, aquest any ens arriba 500 días juntos o, títol original, 500 days of Summer, on Summer és el nom de la protagonista.
La pel.lícula del debutant Marc Webb comença declarant les seves intencions a l'espectador: aquesta no és una història d'amor, és una història de noi coneix a noia, però no la típica història de noi coneix a noia, és una història sobre amor. Això ens ho narra la veu en off que ens anirà guiant a través d'una pel.lícula amb diferents salts temporals, enrere i endavant, on veurem les escenes que marquen la relació de 500 dies entre els nostres dos joves protagonistes Tom Hansen i Summer Finn. Una relació marcada per la idea d'amor trascendental d'ell i que ella no comparteix. 500 días juntos no explica la típica història romàntica de final feliç, sino precisament aquella relació d'amor que es va acabar i un en el moment no va acabar d'entendre perquè.
Amb un plantejament relativament original, una banda sonora indie bastant decent i una bona interpretació dels dos joves protagonistes (prometedors Joseph Gordon-Levitt i Zooey Deschanel), 500 days of summer no acaba de convèncer i es queda lluny de les comèdies "sundance" dels anys anteriors que, tot s'ha de dir, havien deixat el llistó alt. Definida com a comèdia romàntica, en certs moments s'acaba convertint en una barreja de comèdia i drama que pot arribar a avorrir, amb absència d'escenes que arranquin ja no una riallada, sinó un somriure. Tampoc un s'acaba d'enganxar a una història, que malgrat intentar ser plantejada com més real que la típica romàntica "pastelón", no s'acaba de percebre com a creïble. El mateix passa amb els personatges, malgrat la bona interpretació dels actors i la química que es percep entre ells. Tan sols Summer, amb aquest halo de misteri que l'envolta, aconsegueix encisar a l'espectador, com a mínim fins a ben a prop del final... Un final, tot sigui dit, tan típic com tòpic.
En resum, 500 days of Summer demostra que no tota creació indie ha de ser ni bona ni cool i, malgrat diguin certs crítics, podeu viure tranquilament sense haver-la vist.