La pesca del salmón en el Yemen

Amb l'etiqueta de comèdia anglesa de l'any arriba a les nostres pantalles aquesta curiosa història que té més de comèdia romàntica que de comèdia britànica a l'estil del seu peculiar estil humorístic.
El Doctor Alfred Jones (Ewan Mc Gregor) és un científic funcionari del Ministeri d'agricultura i pesca, en el departament d'aquesta última activitat. A través de Harriet (Emily Blunt), consultura occidental del xeic Muhammed del Yemen, un dia rebrà el curiós encàrrec d'estudiar la possibilitat d'introduir la pesca del salmó (peix que sol habitar rius i oceans d'aigua fred) en el desèrtic Yemen. Quan Patricia Maxwell (Kristin Scott Thomas), cap del gavinet de premsa del govern britànic, s'entera de la notícia hi veurà un potencial enorme per a generar notícies positives en les relacions d'occident amb el món àrab, molt deteriorades en les últims anys.
Més enllà de la credibilitat de tota la història, la pel.lícula versa sobre la fe que mou muntanyes i és capaç de portar a fer grans projectes que han fet avançar la humanitat. En paral.lel per suposat a l'afecte que s'anirà creant entre els dos joves protagonistes, que els portarà a replantejar-se les vides que portaven fins llavors. La química precisament entre ambdos actors protagonistes és de les coses més destacables, d'aquesta senzilla història.
Comèdia simpàtica, que no divertida, ben interpretada però sense masses aspiracions. Prescindible però amb la suficient qualitat com per no sortir desencantat si se l'ha el.legit sense gaires aspiracions per passar una bona estona.

Los infieles

Aprofitant el tiron de The artist arriba a les nostres pantalles aquesta cinta francesa que versa sobre la infidelitat des del punt de vista de la comèdia. El projecte el lideren Jean Dujardin (protagonista de l'esmentada pel.lícula i guanyador de l'Oscar a Millor Actor) i Gilles Lellouche, un altre conegut actor francès i amics entre ells. Ambdos actors es converteixen no només en protagonistes de la pel.lícula posant-se en la pell de diversos personatges, sino que també dirigeixen i escriuen el guió d'aquesta obra, que en realitat consta de sis històries curtes, i per a les quals compten amb la col.laboració de cinc directors francesos més (entre els quals es troba Michel Hazavinius, Oscar al Millor director). La certa continuitat que existeix entre els diferents episodis, dona una major sensació de pel.lícula completa, analitzant en cada història diferents relacions i situacions pròpies de la infidelitat: des de la necessitat pròpiament a Le Séminaire (de Hazavinius), les dificultats de les relacions amb joves a Lolita (Eric Lartigau), el reconeixement de la infidelitat a La Question (Emmanuelle Bercot), la voluntat de canvi a Les infidèles anonymes (Alexandre Courtès) o el desenllaç final de Las Vegas (dirigit pels propis protagonistes). Entremig dels episodis s'intercalen una sèrie de curts brevíssims força surrealistes, propis de la comèdia francesa. I és que si amb Intocable comentàvem que ens trobàvem davant d'una gran comèdia amb un estil més neutre i adaptat al públic internacionales, Los infieles és un producte amb l'aire extravagant que sol acompanyar les comèdies del nostre país veí. 

Una comèdia que té escenes divertides que arrancaran el riure de l'espeactador, però que li manca regularitat en el ritme i una certa coherència general com a pel.lícula. Dona la sensació de ser un projecte en el què s'ho han passat molt bé els dos protagonistes i amics fent la cinta, sense preocupar-se massa per l'espectador final. En resum, una pel.lícula acceptable per passar una bona estona, però gens imprescindible.

¿Y ahora adónde vamos?

Després del seu prometedor debut amb Caramel, aplaudit per la crítica internacional, la realitzadora libanesa Nadine Labaki ha tornat a les nostres pantalles amb ¿Y ahora adónde vamos?, una història arriscada sobre l'estupidesa i els dolors de la guerra.
Una processó de dones en dol recorren el camí cap al cementiri, un pròleg del drama continuat que viu un petit poble perdut en les muntanyes del Líban (malgrat que en cap moment es desvetlla explícitament per remarcar l'universalitat dels conflictes entre religions, segons confessa la pròpia autora).En un país en permanent conflicte degut a una societat dividida entre cristians i musulmans, les disputes en aquest petit poble poden sorgir per qualsevol futesa... però les conseqüències poden acabar sent fortament tràgiques per culpa el fonamentalisme imperant.
Fartes de lluir el dol pels seus homes i fills, les dones d'aquest poble imaginari decidiran revolucionar-se contra el seu destí, ideant les estratègies més rocambolesques per tal d'obrir els ulls al gènere masculí respecte a l'absurd de la guerra.
Obria aquesta crítica qualificant la història d'arriscada, en referència especialment al seu format que combina el pur drama amb la comèdia musical, una rara barreja que pot ser de difícil digestió per a alguns, però que no hauria d'espantar a l'espectador més obert de mires. Explicar una tragèdia com l'holocaust mitjançant una obra mestra de la comèdia com va fer Roberto Begnini a La vida es bella probablement sigui un art a l'abast de molt pocs, per això la directora libanesa ens proposa una alternativa gens menyspreable. En contra del què es pugui deduir d'un trailer fet per atraure a un major públic, ens trobem principalment davant una obra dramàtica amb un missatge crític sobre els horrors de la guerra i reflexiu sobre l'absurditat d'aquesta. Però Labaki l'amenitza intercalant escenes i subtrames còmiques que provocaran el riure de l'espectador. La comèdia però no és un mer entreteniment, sino que té la virtud d'aportar, dins del seu irrealisme, un missatge i una reflexió propies a la pel.lícula: un missatge d'esperança i una reflexió sobre fins on s'està disposat a sacrificar els valors propis per aconseguir objectius superiors.
Probablement la barreja poc homogènia entre ambdos enfocs de la pel.lícula pugui ser la major crítica que se li pugui fer, i sigui la frontera entre una bona i una gran pel.lícula, però això no ha de menystenir el gran treball realitzat per la directora libanesa, qui a més es guionista i actriu protagonista d'una obra amb un gran nombre d'actors no professionals que no desentonen gens. La música, element necessari per marcar els tempos d'aquesta pel.lícula de girs, la posa el seu marit Khaled Mouzanar.
¿Y ahora adónde vamos? és una proposta original i atrevida, on un conte s'explica dins el drama real diari de la guerra. Aquest conte, com tot conte, és irreal però conté un missatge, i qui el sàpiga llegir i tingui ganes de veure cinema des d'una perspectiva diferent a la què estem acostumats, disfrutarà sens dubte de la pel.lícula. Qui busqui una comèdia o un documental sobre la situació al Líban, sens dubte s'està equivocant de sala.

Intocable

Comèdia de l'any a França, Intocable és una de les sorpreses agradables de l'any, una pel.lícula rodona i equilibrada que combina l'humor hil.larant amb el drama social de la gent dels suburbis de les grans ciutats.
Basada en una història real, que no vol dir que tot el què s'expliqui ho sigui, Intocable sap portar a la gran pantalla de forma magnífica l'estranya relació entre una aristòcrata tetraplègic i un jove negre dels barris marginals de Paris.
Philippe és un tetraplègic extramadament ric que viu en un petit palau de Paris rodejat d'art i música clàssica. Fart de la compasió que solen inspirar els seus cuidadors, un dia decideix posar a proba a un jove senegalès (Driss) es presenta al procés de selecció només per poder cobrar l'atur. Sense formació específica prèvia, la naturalitat i irreverència amb què tracta al seu pacient iniciarà un sentiment d'amistat entre ambos personatges, que tant diferents com són acabaran complementant-se, ensenyant-se mútuament coses completament desconegudes de la vida per a l'altra. Philippe aprendrà a guadir la vida d'una manera menys encorsetada i Driss aprendrà el valor de la responsabilitat en una vida que fins llavors el portava cap a la perdició.
Però dins d'aquest rerefons dramàtic i de missatge fins a cert punt moralitzador, Intocable està plena d'escenes divertides, majorment protagonitzades per Omar Sy, que ràpidament es guanyarà la simpatia de l'espectador amb les seves frases ocurrents i actuacions ingènues o políticament incorrectes.
Poc més se li pot demanar a una comèdia, si a més de fer riure a l'espectador en nombrosos moments, presenta una història preciosa ambientada en un entorn social real (malgrat que antítesic entre ambos protagonistes).
Pel.lícula excel.lent dels realitzadors i guionistes Olivier Nakache i Eric Toledano que amb un estil allunyat de la típica comèdia frances, li aporten a aquesta un aire fresc i probablement més comercial i apte per a tots els públics, sense que això impliqui una menor qualitat en el producte final.

Shame

Segon llargmetratge del cineasta londinenc Steve McQueen (Hunger), Shame, malgrat els nombrosos premis i nominacions aconseguits, es una pel.lícula que dividirà als espectadors amb el seu ambient turbador i la poca història en sí que conté.
Shame mostra a l'espectador, des d'una perspectiva quasi de voyeur, la vida i addicció de Brandon, el seu protagonista. Yuppie de vida acomodada a Manhattan, Brandon és incapaç de portar una vida normal ni establir una relació degut a la seva addicció el sexe, que el manté empresonat en consums constants de pornografia, prostitució i seduccions d'una nit aprofitant el seu bon físic. L'arribada inesperada de la seva germana Sissie al seu petit apartament trasbalsarà la privacitat del seu món.
Shame atrapa l'espectador amb la seva atmosfera fosca, marcada per un ritme lent i unes escenes extremadament llargues (com l'íntegre i pausat New York cantat en directe per Sissie), acompanyades de la banda sonora apropiada, que contribueixen a què l'espectador es posi dins la pell de Brandon. Una pel.lícula que deixa entreveure moltes coses, però en contesta ben poques, amargant l'existència d'aquells espectadors que esperen veure una pel.lícula amb un argument i una història clares. Sense cap tipus de censura cap a la nuesa o les escenes sexuals, tampoc es pot qualificar la pel.lícula d'eròtica dins del drama general en què estan enmarcades.
Una pel.lícula d'aquest estil només pot triomfar amb una interpretació majestuosa del seu personatge principal, un Michael Fassbender omnipresent en els últims temps i que ja va protagonitzar el debut del director anglès. Com a complement, tornem a gaudir de la sorprenent Carey Mulligan de Drive, malgrat que en aquest cas podem pensar que el seu paper podia haver estat més important i aportar més a la trama general.
Shame mostra els límits als quals una persona pot arribar per satisfer les seves addiccions que el converteixen en presoner. Sense arribar a la duresa de Requiem for a dream amb l'addicció a les drogues, el missatge dins de la història a completar en la imaginació de l'espectador podria ser semblant.
Pel.lícula original i provocativa, serà captivadora per aquells qui no esperin una història clara i no desesperin amb certes escenes llargues que posen a prova la paciència de l'espectador. Qui aconsegueixi submergir-se en l'atmosfera de McQueen sortirà satisfet de la sala com és el cas d'un servidor; d'altres probablement desitjaran haver anat a veure un producte més tradicional.

Young adult

Quatre anys després de l'exitós projecte de cinema americà independent de Juno, el mateix director (Jason Reitman) i la mateixa guionista (Diablo Cody) es tornen a ajuntar per crear aquesta simpàtica comèdia sobre la immaduresa en la generació dels 30. Si en aquella obra, la protagonista indiscutible era una adolescent embarassada, en aquest cas la pel.lícula gira entorn d'una magnífica Charlize Theron, que interpreta el paper com anell al dit.
Mavis Gary (Charlize) és una relativament exitosa escriptora de literatura juvenil. És guapa, es guanya bé la vida i té certa fama, en certa manera tot el què podria somniar qualsevol persona del seva avorrida ciutat natal. Però en els seus 30 llargs no ha acabat d'assentar la vida, les nits transcorren plenes d'alcohol i sexe amb desconeguts, i malgrat no semblar desitjar l'assentar la vida, un cert buit la cou interiorment. Al rebre la foto del nadó recent nascut del seu ex-novio de l'institut, Mavis decidirà tornar a la seva ciutat natal per intentar recuperar el què ella creu com el seu millor moment de la seva vida.
Young adult no és una comèdia de riallades, sino més aviat una comèdia pseudodramàtica audaç que reflexa aquesta nova generació cada cop més generalitzada de trentaanyers solters, sobre la què el cinema americà està trobant un nou filó. Girant la pel.lícula entorn de la protagonista, el guió aconsegueix en certs moments sentir simpatia per una dona destestable en la majoria de les seves actuacions. Probablement perquè molts espectadors es veuran perillosament reflectits en alguna de les escenes o pensaments de la protagonista.
Young adult no és una gran pel.lícula, i probablement no sigui tan rodona, ni sorprengui tant en aquest moment, com ho va fer Juno fa quatre anys. Però recolzada per una actuació sublim d'una Charlize Theron capaç de metamorfosejar-se nombroses vegades en una pel.lícula, resulta una obra entretinguda i divertida de nivell superior a la mitjana de comèdies habituals, especialment provinents de l'altra banda de l'Atlàntic.

War horse (Caballo de batalla)

En aquesta època on sembla estar de moda recuperar les essències del cinema i recordar estils passats (amb el clar exemple actual de The artist, guanyadora d'Oscars i premis recreant de nou cinema mut en blanc i negre), Steven Spielberg també volia fer el seu particular homenatge portant a les grans pantalles la novel.la de Michael Morpurgo "War Horse". L'esperit del llibre era crear una llegenda ambientada en la Primera Guerra Mundial, i a que a través de l'especial visió de la vida d'un caball, s'acabi obtenint un conte d'amor i guerra. A aquest esperit sembla que s'aferra el famós director, que és capaç de portar a les grans pantalles una pel.lícula per tots els públics de quasi dues hores i mitja on el protagonista sigui un animal real.
No cal dir que en aquesta història no cal esperar girs de trames inesperats ni grans sorpreses per al públic que espera veure un conte de final feliç on l'esperit de superació i l'esperança tinguin la seva recompensa final. En aquest sentit, War horse s'assembla més a una pel.lícula de dibuixos animats amb esperit moralitzador per a la canalla. Per altra banda, el rerefons de la Primera Guerra Mundial, i tal com es mostra, sembla menys addient per atraure l'interés del públic més petit, potser en un intent de fer una pel.lícula per a tota la família. Expert en macroproduccions, el cert és que Spielberg aconsegueix que fins i tot per aquell a qui no li interessi gens el tema, la pel.lícula vagi transcorrent sense fer-se excessivament pesada. La bona realització i un treball correcte d'uns actors buscats a consciència per a resultar nous de cara a l'espectador ajuden. També el treball dels experts animals que hagin aconseguit que els caballs, a la seva manera, aconsegueixin transmetre en pantalla sentiments a l'espectador.
Però dit això, un servidor no acaba de trobar el punt a la pel.lícula. Per explicar un conte amb valors, de vegades val més ambientar-ho en un ambient fantàstic, que intentar-ho encabir en un escenari real on qualsevol proesa del protagonista animal resulta poc creible, més sabent que no està basada en cap fet real. Desconec com ho resol el llibre, però en el cas de la pel.lícula, l'interés d'ambientar-ho en la Primera Guerra Mundial és més que discutible, quan tampoc es fa cap intent en explicar ni entendre aquesta... no deixa de ser un pur decorat on el públic pugui seguir simpatitzant amb l'heroicitat dels protagonistes animals i humans. Molt criticable és també cometre en versió original errors propis del doblatge. El posar un anglès falsament alemanitzat en boca dels soldats alemanys queda tan natural com Chiquito de la Calzada recitant a Martí i Pol.
En conjunt tenim doncs una pel.lícula tècnicament molt correcta (5 de les 6 nominacions als Oscars corresponen a apartats com fotografia, música, edició i mesclas de so i direcció aritística), però que per a un servidor falla fortament en el guió i la història a explicar. Un conte que ni és per adults ni és per a nens i que es fa difícil explicar què intenta transmetre, més enllà de valors morals clàssics en un escenari probablement equivocat (o mal ressolt).
Fora d'incondicials d'afèrrims de Spielberg o d'adults amb ganes de reviure contes clàssics d'escassa credibilitat, la resta d'espectadors probablement trobin en aquestes èpoques altres obres més interessants per veure.

The yellow sea

Si la possibilitat de veure cinema asiàtic en les grans pantalles es ja força reduïda en una cartellera dominada pel producte americà i en menor part europeu, més rar encara és tenir l'oportunitat de (re)descobrir cinema coreà. Després de la seva prometedora òpera primera Chaser, el director Hong-jin Na ens porta el seu segon thriller, aval.lat pel premi aconseguit en el passat festival de Sitges.
"The yellow sea" acosta a l'espectador a la dura realitat dels xinocoreans que viuen a la regió xinesa de Yanbian, compresa entre Corea del Nord i Rússia. El protagonista és un conductor de taxis a la ciutat de Yanji, qui malviu apostant al mah-jong (una espècie de dòmino) mentre es martiritza pensant en la seva dona qui va emigrar temporalment a Corea del Sud per guanyar diners, però de la què ha perdut la pista completament. Els deutes el consumeixen fins que li arriba la oportunitat de saldar-los, a l'hora que buscar la seva dona convertint-se en un assassí a sou d'un professor sudcoreà. Aquesta primera part del film presenta un estil bastant pròxim al documental, explicant-nos la història del protagonista, a la vegada que ens mostra imatges de les condicions de via de Yanji i de les màfies que gobernen la regió. També el seu trasllat com a immigrant il.legal fins a Corea del sud mostra la crua realitat de les penúries d'aquells que busquen la seva salvació a l'estranger, podent trobar la mort en el seu lloc pel camí, drama que cada dia assetja a moltes parts del món.
Passada aquesta primera part de rerefons social, l'entrada del protagonista a Seül dóna pas al thriller asiàtic, centrant en un principi l'acció en els preparatius del protagonista que s'ha de convertir en un assassí que encara no ha estat mai, i a l'hora seguir a la recerca de la seva dona en elm poc temps que li han donat per cumplir la missió. El ritme lent, fidel al cinema asiàtic, va desenvolupant una trama que es va enrevessant mica en mica i en la qual apareixen diferents protagonistes de negocis tèrbols que lluitaran entre ells, enmig de les pesquises de la policia pels assassinats que es van produint. I aquí és un probablement la pel.lícula començarà a relliscar una mica per al públic europeu: les escenes d'acció van acompanyades d'inutilitats esperpèntiques d'alguns policies i mafiosos, a l'hora que alguns protagonistes es converteixen en éssers de resistència i habilitats sobrenaturals, que superen qualsevol punt de credibilitat, fins i tot comparant-ho amb James Bond.
La pel.lícula té el mèrit de mantenir l'atenció de l'espectador, malgrat la seva clarament excessiva durada (2h 37 min), i tot i que el final està prou aconseguit, l'espectador probablement es quedarà amb la sensació de què amb menys estona i un ritme una mica més viu en alguns moments es podia haver explicat el mateix.
En tot cas, The yellow sea és una obra recomenable per aquells amants del cinema d'acció que tinguin ganes d'un producte diferent, un acostament a la visió del thriller d'una altra banda del món bastant allunyada de la què estem acostumats. No és una obra mestra, però és un producte perfectament passable i molt ben realitzat, al qual un guió una mica més curt i cuidat en alguns aspectes l'hauria fet molt més apta per a un major públic.

La dama de hierro

Independentment de l'afinitat que l'espectador pugui tenir amb el personatge, queda clar que Margaret Thatcher és un personatge clau en la història de la segona meitat del segle passat. Filla del propietari d'una botiga de queviures, s'acaba convertint en la primera dona primera ministra del Regne Unit (mantenint-se durant tres mandats entre 1979 i 1990), reforma l'economia del país enfrontant-se als sindicats i els funcionaris sota els seus ideals lliberals i ordena la guerra de les Malvines per recuperar-les de la invasió argentina.
Un biopic d'una personatge polític d'aquestes característiques podia caure en l'error de convertir-se en una mera successió d'events històrics enaltint la figura de la protagonista. La directora britànica Phyllida Floyd, provinent del món del teatre, ofereix per contra un enfoc interessant mostrant-nos a l'actual Margaret Thatcher, vidua i jubilada en plena decadència senil, qui va recordant fets històrics de la seva trajectòria personal i política a partir de les visions que té del seu marit mort.
Però curiosament el què sembla un encert d'aquesta obra, s'acaba convertint a la vegada amb un dels seus principals defectes, sobretot pel punt que la pel.lícula conté un temps excessiu d'aquest personatge actual. I és que si la vida d'un personatge com aquest s'ha d'explicar en 90 mins, dels quals una bona part corresponen a la dona vella actual, queda clar que el repàs històric que un podria esperar d'una obra així es veu amb excessiva celeritat, sense situar a l'espectador menys il.lustrat en el context necessari per entendre el què s'està narrant i per suposat, sense cap mena de pretensió d'anàlisi de la història des d'un punt de vista més o menys crític.
Estem doncs davant d'una obra que permet el lluiment personal de Meryl Streep que lluitarà per obtenir el seu tercer Oscar (segon com a actriu principal) en una excel.lent interpretació que combina la Dama de ferro política amb l'actual àvia amb demència senil... Però que probablement decebrà parcialment a bastants espectadors per la brevetat i poca profunditat en la narració dels fets històrics.
Una llàstima en una obra per la resta magníficament realitzada i que partint d'una idea interessant no l'acaba explotant probablement com deuria... quedant-nos un regust final una mica amarg per la sensació que amb poc més es podia tenir una obra molt millor.

Drive

Poema de violència i amor, així podríem ressumir en poques paraules Drive, sens dubte una de les pel.lícules revel.lació de l'any. Conduir és una de les principals aptituts de l'antiheroi protagonista, com descobrim ben aviat en uns primers 8 minuts espectaculars d'escenes de persecució, on el conductor burla pels carrers de L.A. a la policia d'uns atracants que l'han contractat. Posada en escena directa i magnífica, que no només introdueix el protagonista, sino l'atmosfera noir especialíssima que destil.la tota la pel.lícula. Passats els crèdits rosa sota música electropop amb la metròpoli de fons, es van descobrint més detalls de la vida d'aquest jove misteriós, actor especialista en pel.lícules d'acció, mecànic de taller i com coneix a la seva guapa veïna Irene i el seu fill Benicio. Fins que la tornada de la preso del marit d'aquesta canviarà el transcurs de la vida de tots ells, al veure's enredats en una intriga amb mafiosos sobre la qual no cal entrar en gaires detalls i que l'espectador ja descobrirà.
Drive és l'adaptació a la gran pantalla d'una curta novel.la de James Sallis, amb un guió adaptat de Hossein Amini magnífic que aconsegueix centrar-se en els personatges, clau de tota una història que sino tampoc presenta res especialment original en la seva trama. El conductor, excel.lentment interpretat pel jove de moda Ryan Gosling, és un d'aquells personatges singulars que atrau fortament a l'espectador per la soledat, misteri, seguretat i fidelitat a les seves conviccions que trasmet. Un personatge amb una moralitat independent de la resta del món i capaç de deixar descol.locat a qualsevol amb les seves actuacions i reaccions. Igualment important és el paper d'Irene, interpretat per la jove britànica Carey Mulligan, qui torna a brillar després del paper a Una educación que la va portar a la nominació a l'Oscar. La química, tendresa amorosa que generen ambdos protagonistes és preciosa, en una pel.lícula que però és una comèdia negra plena d'acció i escenes violentes.
Destacar també el treball del director danès Nicolas Winding Refn, amb àmplia experiència en pel.lícules versades en la violència, i que fora de les escenes pures d'acció, imprimeix un ritme lent necessari per donar força a escenes de poques paraules però molta expressivitat, i amb un treball remarcable en la fotografia. Si a això li sumem una interessant banda sonora de Cliff Martínez, que pren el protagonisme necessari per completar el poema visual que pretèn ser l'obra, ens trobem davant d'una petita obra mestra, recomenable per a tot amant de la comèdia negra i del cinema en general.