Back to Ireland

Després de la tornada d'Alemanya trobava a faltar alguna escapadeta de cap de setmana cap a algun lloc estranger, així que per tal de gastar la meitat dels dies festius que encara em quedaven, finalment he posat rumb cap a Irlanda en un llarguíssim cap de setmana de dimecres nit a dilluns. 11 anys després del meu segon i últim estiu a Irlanda, tornava al país de la verdor amb l'objectiu de treure'm alguns regustos amargs sobre aquest poble que m'havien quedat després de les dues estades. Visitant a la Niamh i l'Emer, dues esplèndides irlandeses que vaig conèixer durant el meu Erasmus, l'objectiu es presentava més senzill. A més, amb la visita des de Finlàndia del Reima, proseguíem amb les trobades a tres periòdiques sempre en llocs diferents (Berlin-Barcelona/Manresa-Göteborg-Ingolstadt-Dublin).
Dijous va servir per redescubrir el centre de Dublin mentre la resta treballava. Un centre al qual sens dubte havia estat algun cop, però que per mi sonava completament a nou (la meva estada a Dublin era al llunyà suburbi de Cabinteely i el viatge interminable fins al centre va fer que apostéssim més pels centres més propers de Bray i Dún Laoghaire). Només la rivera del riu Liffey em portava records llunyans. La ciutat em va sorprendre gratament, no sé si l'estar al centre, si els 11 anys que han passat, però la gent es veia amable, més oberta al ciutadà estranger, més cosmopolita i amb més ambient de l'esperat. Temple Bar és la zona on gaudir de pubs, cultura i ambient, el centre entre Trinity College i Stephen's Green, zona de restaurants i botigues, Merrion Square zona de museus i cases típiques d'estil georgià, i en el casc antic, el castell, esglésies i moltes cases de totxo vermell d'un estil que li dóna personalitat a la freda i humida capital. Creuant a l'altra banda del riu, O'Connell i els seus carrers perpendiculars són la zona moderna de compres i centres comercials.
Divendres el "modern" DART ens portava a la Niamh i a mi a la península nòrdica de Howth, tan propera i a la vegada tan aïllada de la resta de la ciutat. Un lloc on gaudir de la tranquilitat del petit poble pesquer i perdre's pels camins de ronda que segueixen la península formant petits penyasegats. Ambdues nits les passàvem a la "irlandesa", és a dir, de pub en pub saborejant les pintes de Guiness i els Jamesons on the rocks. Un ambient molt diferent al nostre, amb pubs a rebossar de gent de totes les edats participant de la festa. Allà coneixia a Eadaoin (hija de Eildeerin de Lothlorien), qui decidiria acompanyar-nos la resta del cap de setmana.
Un cop millorada la imatge del poble irlandés, faltava cumplir el segon objectiu. Veure algun penyasegat imponent com els què surten a les pel.lícules i que no havia vist en els meus dos estius de visites a castells, prades verdes i alguna platgeta. El destí elegit per les amfitriones era una perduda illa a l'oest d'Irlanda, Achill, que en plena temporada baixa es convertia com un punt remot a l'oest de l'illa i per tant d'Europa. Allà arribàvem després d'un llarg viatge per l'interior d'Irlanda de nit i amb pluja per allotjar-nos en un petit hostel al costat del pont que porta a l'illa i descobrir els dos únics pubs de la població. El millor venia però al dia següent: les vistes impressionants recorrent l'illa en cotxe, la sensació de pujar a peu al pic de Minaun enmig d'un temporal de neu i vent que se t'emportava i contemplar tota l'illa i costa dels voltants, acostar-nos fins a la vora de la platja de Keel, prendre un té ben calent a un bar molt ben anomenat "The last drop" i especialment fer el trekking final a partir de Keen Beach i que portava després d'una bona pujada a penyasegats imponents on un tenia la sensació d'estar a la punta d'Europa i contemplar l'inmens Atlàntic davant teu. Unes sensacions increibles que les fotos desgraciadament només reflexen parcialment, però que queden en la memòria d'aquest bonic retorn a Poblacht na hÉireann.

Fotos