Blindness (A ciegas)

Després de diverses posposicions, finalment sembla que el 6 de març arribarà a les nostres pantalles la versió cinematogràfica de la novel.la de José Saramago "Ensayo sobre la ceguera". Precedida d'estúpides polèmiques als EEUU, l'última pel.lícula de Fernando Meirelles era una adaptació esperada probablement per molts fans d'una exitosa obra literària, però que a la vegada presentava una gran dificultat a portar-la a la gran pantalla amb èxit. El resultat de l'aclamat director brasiler per l'excel.lent Ciudad de Dios i El jardinero fiel no ha estat probablement l'esperat per la majoria, com prova el seu discret pas pel passat festival de Cannes (el públic li va donar en canvi el premi a Sitges).
Blindness no és una pel.lícula dolenta, però com sol passar en aquests casos sí és decebedora. Intentant mantenir bastanta fidelitat de fets respecte la novel.la (excepte certs compromisos propis d'una co-producció multiestatal com la parella asiàtica), la pel.lícula falla en la transmissió de sentiments a l'espectador, punt fort de l'obra escrita. I és que malgrat la originalitat de la història de Saramago (imaginar un país on de cop la gent es va quedant cega de forma epidèmica sense motiu conegut), el fort de l'obra són les reflexions sarcàstico-filosòfiques sobre el caràcter humà que l'autor en treu. El lector sent admiració, ràbia, impotència, claustrofòbia, pena, envers els personatges, les institucions i les situacions. En canvi la pel.lícula sembla una narració un tant insípida (només la part dels abusos sexuals transmet certa ràbia), que no acaba de trobar el ritme adequat i amb un desenllaç que s'acaba fent un xic llarg.
Hi ha detalls tècnics interessants. La filmació abusiva del blanc, molts cops començant amb primeríssim pla d'algun element de l'entorn, per acabar-se convertint en un flaix encegador; l'escolta de trossos de converses que no es corresponen amb les imatges... detalls per intentar transmetre a l'espectador la sensació de ceguesa.
Respecte a la interpretació (en un càsting barreja de d'actors poc i molt coneguts) cal destacar en l'apartat positiu l'esplèndida Julianne Moore en el seu paper dramàtic protagonista, així com els papers secundaris de Gabriel García Bernal i la brasilera Alice Braga (a aquesta última probablement se li podria haver tret més suc del seu personatge). En l'apartat negatiu, Mark Buffalo no acaba de convèncer en el seu paper de doctor i marit de la protagonista, semblant més perdut en el seu paper que el seu personatge en quedar ceg.
Essent una pel.lícula acceptable, és una obra difícil de recomenar. Pels què no coneixin la història, sens dubte se'ls ha de remetre a llegir el llibre. Pels què ja l'han llegit, probablement esperaran més del tàndem que haurien de formar el talent de Meirelles amnb el poder narratiu de la història de Saramago.