Marroc I: de Barcelona a Chefchaouen

Després d'un dia previ una mica caòtic, el dissabte passat sortia l'expedició marroquí a bord del flamant cotxe de lloguer aconseguit en l'últim moment (gràcies Dani). El grup s'incrementava a darrera hora i finalment erem 5: Maider la basca, Anna l'anglesa, Federico l'italià i David i jo com a representants nacionals. L'objectiu del primer dia era clar: arribar a Algeciras i assegurar el transport de retorn. 12 hores de viatge amb un cotxe ampli i còmode i amb ajuda en un quart de trajecte del David en la conducció, recordant la ruta feta durant la I Ruta Cochina amb autocaravana. Assolit l'objectiu (comprant un billet per un interminable viatge de 20 hores en bus), decidíem no perdre el temps i creuar la mateixa nit a terres africanes: agafàvem l'últim ferry de FRS i dues hores després, després d'un lleuger mareig en el creuament de l'estret de Gibraltar i dels tràmits policials a l'arribada, un servidor trepitjava l'últim continent que li faltava (Antàrtida a part).
Dos Petit taxis (urbans) ens portaven a un hotel recomenat per la Lonely, però que a les 12 de la nit no presentava cap signe de vida, per sort al costat de l'Hotel Magellan que sí estava obert i ens oferia els mateixos preus. Per acabar d'arrodonir la nit, al costat hi havia un bar musical que ens introduia a la festa de Tanger, més important que a la resta del país. Allà saborejava l'únic cubata del viatge (és el que tenen els països musulmans), escoltant música internacional i entremig d'un ambient barreja de turisme i públic autòcton.
Al matí següent ens llevàvem amb el temps just per esmorzar una crèpe marroquina amb formatge, rebre les primeres ofertes de haxís pel carrer i comprar els billets de l'autobús de CTM (companyia amb estàndars europeus per a turistes i autòctons benestants) que ens portaria a Chefchaouen, primer destí del viatge. Pel camí passàvem per Tetouan, ciutat amb fortes influències espanyoles i que vista des del bus recordava bastant a Tanger, però sense l'ambient fronterer de la primera. A partir de llavors, la carretera segueix ascendint en els preliminars de la serralada del Rif, al peu de la qual es troba Chefchaouen. Quan un pensa en el Marroc, un s'imagina desert, paisatges secs i muntanyes de roca, però certament, el seu nord, amb el Rif, sorprèn pel seu paisatge verdós a l'estil centreuropeu.