Marroc III: Ketama, la història

Ketama: localitat marroquina situada al nord del Marroc en ple cor del Rif, 4 km al sud d'Issaguoen, en el creuament de carreteres amb direccions a Chaouen, Al-Hoceima i Fez. Coneguda per ser centre de cultiu de marihuana i de producció de haxís marroquí, la major part del qual s'exporta a Europa. La Lonely Planet de 2009 desaconsella aturar-s'hi. L'únic hotel al qual fa referència ja no existeix.

El bus cap a Fez, amb aturada a Ketama, sortia d'hora al matí i ja per fora, no prometia les comoditats de l'anterior bus de CTM. A més, només entrar, un treballador malcarat s'embutxaca irregularment 1,5 € per motxilla de guiri (i erem en total uns 12), la qual cosa acaba significant una petita fortuna per ell. Típica situació que fa ràbia, no pel cost que et suposa, sino per la injustícia que representa envers la resta de gent honrada, que és molta, del país.
El trajecte de Chaouen a Ketama, malgrat ser bastant pesat per les malmeses carreteres després de les pluges dels últims mesos, és probablement un dels més espectaculars, paisatgísticament parlant, del nord del Marroc. Les muntanyes verdoses embolcallades per la boira recordaven més a Suïssa que al país nordafricà, i desgraciadament els brutíssims vidres de l'autocar no em permetien fer fotos per preservar la memòria.
L'autocar es continuava omplint a cada aturada, fins que finalment el passadís central ja quedava ple de gent dempeus. En l'aturada prèvia a Ketama, un mala pinta esquadrinyava els rostres dels turistes i decideix dirigir-se a l'italià. La seva insistent oferta per acompanyar-lo quan baixéssim a Ketama era un mal presagi del què ens esperava...
Efectivament, els minuts següents a baixar van ser tan angoixadors, que vam estar a punt de tornar a pujar al mateix bus del qual acabàvem de baixar. El suposat poble de 5.000 habitants, estava de dia de mercat i rebossava activitat i gent per tots els racons. Només posar el peu tres turistes amb motxilla, una manada de desenes de persones ens rodejaven oferint-nos anar a veure les seves cases, fumar uns porrets i fer "negocis"... Caminar endavant no servia de res, entrar en les cafeteries replenes tampoc, demanar si us plau poder parlar entre nosaltres consistia en tenir una rotllana de gent mirant-te, escoltant i intervenint en la conversa quan ningú els hi demana. I tres hores fins al següent bus!!
Entremig de la desaparició, l'àngel de la guarda va aparèixer en forma d'espanyol baixet com un servidor. L'únic espanyol resident a Ketama!! I de festa perquè les pluges del dia anterior requerien deixar reposar la terra... L'espanyol va espantar la majoria de mosques que revolotajaven pel voltant, menys l'insistent home del bus, que ens seguiria acompanyant una estona més fins que va veure que ja havia perdut ocasió. Amb l'espanyol feiem el mateix que ens havien ofert la resta, però d'alguna manera inspirava confiança i no mostrava interés en invitar-nos a casa "seva", sino que semblava un favor per passar tranquilament les properes 3 hores fins l'arribada del següent bus cap a Fez.
Una fina pluja ens acompanyava en l'ascensió cap a les terres de cultiu de les muntanyes que envolten Ketama. La pista en bones condicions assegura la correcta logística quan sigui necessària. Les vessants de les muntanyes, en altra època probablement verdes de plantacions de maria, estaven en aquesta ocasió pelades per ser època de sembra. Unes fines tanques delimiten els terrenys dels diferents terratinents. Després d'uns 20 minuts de pujada, la casa del narco M.W. ens obria les seves portes. Els seus fills relaxaven una mica l'ambient i la seva mare ens donava una càlida benvinguda. El capo estava "desgraciadament" a l'hospital de Fez per problemes de salud.
L'espanyol, en busca i captura en territori espanyol per tràfic de drogues, porta 25 anys de relació amb Ketama i 8 vivint-hi per eludir una nova pena de presó que no té intenció de tornar a cumplir. A canvi d'un sou modest de 12 dirhams per dia, allotjament, menjar i haxís de franc, viu tranquilament entre la seva nova "família", treballant les terres del senyor i gaudint del fabulós paisatge de la zona. La seva habitació consisteix en 4 llits (per ell i tres servents més) i una tauleta al mig. En un moment, apareixen uns quants companys més i un fill del senyor feudal, i l'habitació s'omple de múltiples "pedres" de qualitats diverses, que acompanyen l'esmorzar que havíem comprat. L'habitació s'omple de fum, mentre els meus companys entren en estat de trànsit i l'espanyol ens explica la seva història.
L'estona va passant i s'acosta l'hora de tornar, per sort amb l'espanyol aliant-se amb mi per fer moure als meus companys, al percebre clarament que les nostres intencions no eren les esperades a Ketama. Quedava un últim ensurt. La dona de la casa, sorpresa per la nostra "ràpida" marxa, ens invita a quedar-nos, a esperar al seu marit per comprar alguna cosa i oferint-nos portar-nos a Fez més tard amb un cotxe de la família. Per sort, novament l'espanyol es torna a aliar amb nosaltres, prometent una futura visita nostra en un altre moment.
Eternament agraït, la baixada amb l'espanyol va ser més relaxant, explicant-li una mica la meva història i filosofant amicalment els dos sobre la vida.
Arribada de nou al poble i males notícies: l'autocar toca a venir ple i no accepta pujar-nos. Per sort, l'espanyol i una nova mosca que se'ns havia acostat ens porten cap a un taxi, que després de recolectar a dos passatgers més al cap de mitja hora, ens porta cap a Fez a un preu raonable, no sense abans donar-li una forta i sincera abrassada a l'amic espanyol.
Un cop deixat enrere Ketama, un servidor respira tranquil per sortir-ne viu, amb totes les seves pertinences i sense haver hagut de comprar un paquet de quilo de haxís.