Marroc VI: Asilah-Tanger i creuar l'estret de nou

L'última etapa del viatge em portava cap a la costa atlàntica, on retrobava la gran majoria dels companys. El trajecte Meknes-Asilah no era possible en bus (novament contrari al què posava la guia), però això va servir per descobrir les bondats del tren marroquí, completament a l'alçada d'un país primer mundista. No només l'emissió de billets va ser exemplar (amb tota la informació per poder fer bé els trasbords necessaris a prova de tontos), sino que la comoditat i modernitat dels trens també està a l'alçada (especialment una primera classe econòmica a ulls del turista). En les llargues cinc hores de tren, el futbol novament ajudava a fer amics entre els companys de compartiment, que per cert, de primeres ja confonien a un servidor amb un autòcton.
Al migdia, amb puntualitat britànica, arribava al solejat i turístic poble d'Asilah, envaït d'andalusos atrets per la bellesa del poble i el peix fresc en restaurant a preu de mercat. Probablement Asilah no disposi de les millors platges que un hagi vist (tampoc estan malament), però sí d'una medina de cases arreglades formant un conjunt de gran bellesa. Fora de les muralles un passeig marítim i carrers amples de cases arreglades fan oblidar al turista del país on es troba. El turista farà bé de pensar, en canvi, de dirigir-se a la Paradise Beach que anuncien algunes guies. Els 3 km per un agradable camí de ronda, s'acaben convertint en 6 que no tenen res d'agradable, i pel què em van comentar (un servidor va decidir dona mitja volta quan el camí es convertia en una urbanització en obres de nova construcció) tampoc n'hi havia per tant (en tot cas, si algú decideix anar-hi sempre queda l'opció d'anar en cavall o en taxi compartits.
Al matí següent, un taxi ens portava de nou a Tanger, on tocava fer les compres en la seva medina incrustada en el turó que dóna al port i comprovar que la ciutat té quelcom més que la vida nocturna més animada del país (que no destaca precisament per ella). Recuperant la darrere membre del grup que quedava per retrobar, el ferry de CRS tornava a creuar l'estret per tornar-nos a Algeciras, aquest cop amb l'avantatge de ser de dia i poder prendre fotos d'aquesta històricament estratègica localització, entrada del Mediterrani.