Marroc II: Chefchaouen

Chefchaouen és una petita localitat en ple cor del Rif i un dels destins turístics preferits per tot aquell que visita el nord del país. També coneguda com a Chaouen a seques, la població ofereix una petita i tranquila medina molt maca, unes vistes magnífiques a les muntanyes que l'envolten, la possibilitat de fer trekkings per la zona i un accés més fàcil que a la resta del país (o això diuen les guies, perquè jo tampoc vaig veure massa diferència) al quif (i ara entenc d'on ve el verb alemany kiffen utilitzat per fumar porros concretament).
El pla era doncs passar dues nits en tan relaxat lloc. Arribats a primera hora de la tarda, vam solventar relativament ràpid l'allotjament, no en el recomenat Guernika, però sí en un gens menyspreable Koutoubia, amb una habitació triple de luxe pels nois amb un balcó amb vistes panoràmiques esplèndides. En un dels pocs restaurants que ens oferien dinar a hores tardanes, vam començar a degustar les especialitats culinàries marroquines: sopes, amanides, cuscús i els seus típics tajins (que poden ser de carn, peix o verdures, però el guisat sempre és el mateix). Per la tarda, nois i noies es separaven per veure la ciutat (i sobretot les tendes) als seus diferents ritmes. Com tota població marroquina, l'interés turístic es centra en la "medina", o casc antics formats per milers de carrerons estrets i laberíntics, en els carrers principals de la qual nombroses tendes abasteixen al públic local i sobretot al turista àvid de records del país. Chaouen permet fer aquests recorreguts en un ambient més tranquil i menys pressionant que en d'altres ciutats, tot i que sempre apareixerà l'oportú camel per oferir-te haxís a bon preu (i ens alguns casos fer-se el pesat fins a dir prou). El seu emplaçament a les muntanyes i les boniques cases pintades amb tons blavosos donen la màgia que captiva al turista. L'orientació és certament difícil, però les seves reduïdes dimensions fan impossible la pèrdua, tot i que tornar a trobar l'hotel no va ser cosa de nens. Per la nit, una jam session al bar Ziribia (o quelcom semblant) regentat per un català (prop de la cascada del riu) posava el toc final perfecte a la jornada.
El segon dia tocava trekking. Tot i que hi ha nombroses agències i guies locals que ofereixen recorreguts, si un no aspira més que a fer un trekking senzill d'unes hores, una bona possibilitat és agafar el camí que surt de la cascada i que puja cap a la mesquita que es veu a la muntanya. Durant el camí un obté fabuloses vistes panoràmiques de Chaouen i si segueix pot arribar als poblats berebers més propers. En el primer d'ells, un hospitalari bereber ens va oferir pa amb oli i mantega i un boníssim te de cheebah (una herba local), a l'hora que ens va acompanyar un tros pels camps de la zona. Com ja vaig descobrir a Vietnam, és realment qui menys té, qui es mostrarà hospitalari sense buscar res a canvi, lamentablement una cosa rara de trobar en països pobres que s'han obert al turisme.
A la tornada, tocava planificar el següent trajecte del viatge, que després d'inacables converses, acabava en la divisió temporal del grup en dos i un servidor acompanyant al Federico i al David (amb un clar interès en l'haxís local) a la què seria la gran aventura del viatge.