Young adult

Quatre anys després de l'exitós projecte de cinema americà independent de Juno, el mateix director (Jason Reitman) i la mateixa guionista (Diablo Cody) es tornen a ajuntar per crear aquesta simpàtica comèdia sobre la immaduresa en la generació dels 30. Si en aquella obra, la protagonista indiscutible era una adolescent embarassada, en aquest cas la pel.lícula gira entorn d'una magnífica Charlize Theron, que interpreta el paper com anell al dit.
Mavis Gary (Charlize) és una relativament exitosa escriptora de literatura juvenil. És guapa, es guanya bé la vida i té certa fama, en certa manera tot el què podria somniar qualsevol persona del seva avorrida ciutat natal. Però en els seus 30 llargs no ha acabat d'assentar la vida, les nits transcorren plenes d'alcohol i sexe amb desconeguts, i malgrat no semblar desitjar l'assentar la vida, un cert buit la cou interiorment. Al rebre la foto del nadó recent nascut del seu ex-novio de l'institut, Mavis decidirà tornar a la seva ciutat natal per intentar recuperar el què ella creu com el seu millor moment de la seva vida.
Young adult no és una comèdia de riallades, sino més aviat una comèdia pseudodramàtica audaç que reflexa aquesta nova generació cada cop més generalitzada de trentaanyers solters, sobre la què el cinema americà està trobant un nou filó. Girant la pel.lícula entorn de la protagonista, el guió aconsegueix en certs moments sentir simpatia per una dona destestable en la majoria de les seves actuacions. Probablement perquè molts espectadors es veuran perillosament reflectits en alguna de les escenes o pensaments de la protagonista.
Young adult no és una gran pel.lícula, i probablement no sigui tan rodona, ni sorprengui tant en aquest moment, com ho va fer Juno fa quatre anys. Però recolzada per una actuació sublim d'una Charlize Theron capaç de metamorfosejar-se nombroses vegades en una pel.lícula, resulta una obra entretinguda i divertida de nivell superior a la mitjana de comèdies habituals, especialment provinents de l'altra banda de l'Atlàntic.

War horse (Caballo de batalla)

En aquesta època on sembla estar de moda recuperar les essències del cinema i recordar estils passats (amb el clar exemple actual de The artist, guanyadora d'Oscars i premis recreant de nou cinema mut en blanc i negre), Steven Spielberg també volia fer el seu particular homenatge portant a les grans pantalles la novel.la de Michael Morpurgo "War Horse". L'esperit del llibre era crear una llegenda ambientada en la Primera Guerra Mundial, i a que a través de l'especial visió de la vida d'un caball, s'acabi obtenint un conte d'amor i guerra. A aquest esperit sembla que s'aferra el famós director, que és capaç de portar a les grans pantalles una pel.lícula per tots els públics de quasi dues hores i mitja on el protagonista sigui un animal real.
No cal dir que en aquesta història no cal esperar girs de trames inesperats ni grans sorpreses per al públic que espera veure un conte de final feliç on l'esperit de superació i l'esperança tinguin la seva recompensa final. En aquest sentit, War horse s'assembla més a una pel.lícula de dibuixos animats amb esperit moralitzador per a la canalla. Per altra banda, el rerefons de la Primera Guerra Mundial, i tal com es mostra, sembla menys addient per atraure l'interés del públic més petit, potser en un intent de fer una pel.lícula per a tota la família. Expert en macroproduccions, el cert és que Spielberg aconsegueix que fins i tot per aquell a qui no li interessi gens el tema, la pel.lícula vagi transcorrent sense fer-se excessivament pesada. La bona realització i un treball correcte d'uns actors buscats a consciència per a resultar nous de cara a l'espectador ajuden. També el treball dels experts animals que hagin aconseguit que els caballs, a la seva manera, aconsegueixin transmetre en pantalla sentiments a l'espectador.
Però dit això, un servidor no acaba de trobar el punt a la pel.lícula. Per explicar un conte amb valors, de vegades val més ambientar-ho en un ambient fantàstic, que intentar-ho encabir en un escenari real on qualsevol proesa del protagonista animal resulta poc creible, més sabent que no està basada en cap fet real. Desconec com ho resol el llibre, però en el cas de la pel.lícula, l'interés d'ambientar-ho en la Primera Guerra Mundial és més que discutible, quan tampoc es fa cap intent en explicar ni entendre aquesta... no deixa de ser un pur decorat on el públic pugui seguir simpatitzant amb l'heroicitat dels protagonistes animals i humans. Molt criticable és també cometre en versió original errors propis del doblatge. El posar un anglès falsament alemanitzat en boca dels soldats alemanys queda tan natural com Chiquito de la Calzada recitant a Martí i Pol.
En conjunt tenim doncs una pel.lícula tècnicament molt correcta (5 de les 6 nominacions als Oscars corresponen a apartats com fotografia, música, edició i mesclas de so i direcció aritística), però que per a un servidor falla fortament en el guió i la història a explicar. Un conte que ni és per adults ni és per a nens i que es fa difícil explicar què intenta transmetre, més enllà de valors morals clàssics en un escenari probablement equivocat (o mal ressolt).
Fora d'incondicials d'afèrrims de Spielberg o d'adults amb ganes de reviure contes clàssics d'escassa credibilitat, la resta d'espectadors probablement trobin en aquestes èpoques altres obres més interessants per veure.

The yellow sea

Si la possibilitat de veure cinema asiàtic en les grans pantalles es ja força reduïda en una cartellera dominada pel producte americà i en menor part europeu, més rar encara és tenir l'oportunitat de (re)descobrir cinema coreà. Després de la seva prometedora òpera primera Chaser, el director Hong-jin Na ens porta el seu segon thriller, aval.lat pel premi aconseguit en el passat festival de Sitges.
"The yellow sea" acosta a l'espectador a la dura realitat dels xinocoreans que viuen a la regió xinesa de Yanbian, compresa entre Corea del Nord i Rússia. El protagonista és un conductor de taxis a la ciutat de Yanji, qui malviu apostant al mah-jong (una espècie de dòmino) mentre es martiritza pensant en la seva dona qui va emigrar temporalment a Corea del Sud per guanyar diners, però de la què ha perdut la pista completament. Els deutes el consumeixen fins que li arriba la oportunitat de saldar-los, a l'hora que buscar la seva dona convertint-se en un assassí a sou d'un professor sudcoreà. Aquesta primera part del film presenta un estil bastant pròxim al documental, explicant-nos la història del protagonista, a la vegada que ens mostra imatges de les condicions de via de Yanji i de les màfies que gobernen la regió. També el seu trasllat com a immigrant il.legal fins a Corea del sud mostra la crua realitat de les penúries d'aquells que busquen la seva salvació a l'estranger, podent trobar la mort en el seu lloc pel camí, drama que cada dia assetja a moltes parts del món.
Passada aquesta primera part de rerefons social, l'entrada del protagonista a Seül dóna pas al thriller asiàtic, centrant en un principi l'acció en els preparatius del protagonista que s'ha de convertir en un assassí que encara no ha estat mai, i a l'hora seguir a la recerca de la seva dona en elm poc temps que li han donat per cumplir la missió. El ritme lent, fidel al cinema asiàtic, va desenvolupant una trama que es va enrevessant mica en mica i en la qual apareixen diferents protagonistes de negocis tèrbols que lluitaran entre ells, enmig de les pesquises de la policia pels assassinats que es van produint. I aquí és un probablement la pel.lícula començarà a relliscar una mica per al públic europeu: les escenes d'acció van acompanyades d'inutilitats esperpèntiques d'alguns policies i mafiosos, a l'hora que alguns protagonistes es converteixen en éssers de resistència i habilitats sobrenaturals, que superen qualsevol punt de credibilitat, fins i tot comparant-ho amb James Bond.
La pel.lícula té el mèrit de mantenir l'atenció de l'espectador, malgrat la seva clarament excessiva durada (2h 37 min), i tot i que el final està prou aconseguit, l'espectador probablement es quedarà amb la sensació de què amb menys estona i un ritme una mica més viu en alguns moments es podia haver explicat el mateix.
En tot cas, The yellow sea és una obra recomenable per aquells amants del cinema d'acció que tinguin ganes d'un producte diferent, un acostament a la visió del thriller d'una altra banda del món bastant allunyada de la què estem acostumats. No és una obra mestra, però és un producte perfectament passable i molt ben realitzat, al qual un guió una mica més curt i cuidat en alguns aspectes l'hauria fet molt més apta per a un major públic.

La dama de hierro

Independentment de l'afinitat que l'espectador pugui tenir amb el personatge, queda clar que Margaret Thatcher és un personatge clau en la història de la segona meitat del segle passat. Filla del propietari d'una botiga de queviures, s'acaba convertint en la primera dona primera ministra del Regne Unit (mantenint-se durant tres mandats entre 1979 i 1990), reforma l'economia del país enfrontant-se als sindicats i els funcionaris sota els seus ideals lliberals i ordena la guerra de les Malvines per recuperar-les de la invasió argentina.
Un biopic d'una personatge polític d'aquestes característiques podia caure en l'error de convertir-se en una mera successió d'events històrics enaltint la figura de la protagonista. La directora britànica Phyllida Floyd, provinent del món del teatre, ofereix per contra un enfoc interessant mostrant-nos a l'actual Margaret Thatcher, vidua i jubilada en plena decadència senil, qui va recordant fets històrics de la seva trajectòria personal i política a partir de les visions que té del seu marit mort.
Però curiosament el què sembla un encert d'aquesta obra, s'acaba convertint a la vegada amb un dels seus principals defectes, sobretot pel punt que la pel.lícula conté un temps excessiu d'aquest personatge actual. I és que si la vida d'un personatge com aquest s'ha d'explicar en 90 mins, dels quals una bona part corresponen a la dona vella actual, queda clar que el repàs històric que un podria esperar d'una obra així es veu amb excessiva celeritat, sense situar a l'espectador menys il.lustrat en el context necessari per entendre el què s'està narrant i per suposat, sense cap mena de pretensió d'anàlisi de la història des d'un punt de vista més o menys crític.
Estem doncs davant d'una obra que permet el lluiment personal de Meryl Streep que lluitarà per obtenir el seu tercer Oscar (segon com a actriu principal) en una excel.lent interpretació que combina la Dama de ferro política amb l'actual àvia amb demència senil... Però que probablement decebrà parcialment a bastants espectadors per la brevetat i poca profunditat en la narració dels fets històrics.
Una llàstima en una obra per la resta magníficament realitzada i que partint d'una idea interessant no l'acaba explotant probablement com deuria... quedant-nos un regust final una mica amarg per la sensació que amb poc més es podia tenir una obra molt millor.

Drive

Poema de violència i amor, així podríem ressumir en poques paraules Drive, sens dubte una de les pel.lícules revel.lació de l'any. Conduir és una de les principals aptituts de l'antiheroi protagonista, com descobrim ben aviat en uns primers 8 minuts espectaculars d'escenes de persecució, on el conductor burla pels carrers de L.A. a la policia d'uns atracants que l'han contractat. Posada en escena directa i magnífica, que no només introdueix el protagonista, sino l'atmosfera noir especialíssima que destil.la tota la pel.lícula. Passats els crèdits rosa sota música electropop amb la metròpoli de fons, es van descobrint més detalls de la vida d'aquest jove misteriós, actor especialista en pel.lícules d'acció, mecànic de taller i com coneix a la seva guapa veïna Irene i el seu fill Benicio. Fins que la tornada de la preso del marit d'aquesta canviarà el transcurs de la vida de tots ells, al veure's enredats en una intriga amb mafiosos sobre la qual no cal entrar en gaires detalls i que l'espectador ja descobrirà.
Drive és l'adaptació a la gran pantalla d'una curta novel.la de James Sallis, amb un guió adaptat de Hossein Amini magnífic que aconsegueix centrar-se en els personatges, clau de tota una història que sino tampoc presenta res especialment original en la seva trama. El conductor, excel.lentment interpretat pel jove de moda Ryan Gosling, és un d'aquells personatges singulars que atrau fortament a l'espectador per la soledat, misteri, seguretat i fidelitat a les seves conviccions que trasmet. Un personatge amb una moralitat independent de la resta del món i capaç de deixar descol.locat a qualsevol amb les seves actuacions i reaccions. Igualment important és el paper d'Irene, interpretat per la jove britànica Carey Mulligan, qui torna a brillar després del paper a Una educación que la va portar a la nominació a l'Oscar. La química, tendresa amorosa que generen ambdos protagonistes és preciosa, en una pel.lícula que però és una comèdia negra plena d'acció i escenes violentes.
Destacar també el treball del director danès Nicolas Winding Refn, amb àmplia experiència en pel.lícules versades en la violència, i que fora de les escenes pures d'acció, imprimeix un ritme lent necessari per donar força a escenes de poques paraules però molta expressivitat, i amb un treball remarcable en la fotografia. Si a això li sumem una interessant banda sonora de Cliff Martínez, que pren el protagonisme necessari per completar el poema visual que pretèn ser l'obra, ens trobem davant d'una petita obra mestra, recomenable per a tot amant de la comèdia negra i del cinema en general.

El topo

Basada en la novel.la homònima de John Le carré de 1974, El topo (o Tinker Tailor Soldier Spy) ens acosta al món de l'espionatge des d'una perspectiva més real que la majoria de les moltíssimes pel.lícules d'espies que s'han portat a la gran pantalla. Ens situem al 1973, en plena Guerra Freda i per tant moment àlgid de l'espionatge en temps de teòrica pau. Una missió fracassada en la encara comunista Hongria costa el cap del responsable del Circus (Serveis Secrets Britànics), i amb ell cau també la seva mà dreta George Smiley. Aquest però és ràpidament reclutat de nou pel Govern per investigar des de l'ombra l'identitat d'un talp (agent doble) que es sospita està infiltrat en el mateix Circus treballant pels soviètics.
George Smiley (excel.lent Gary Oldman) és un agent retirat, molt allunyat dels clàssics James Bond, o fins i tot el més modern Jason Bourne. Però ens porta una visió molt real i poc coneguda de la gent que es dedica a aquest món, no en va John Le Carré és un expert del gènere amb nombroses obres basades en experiències autèntiques. El topo es podria qualificar quasi més un drama que un thiller d'espionatge pròpiament dit, un film marcat per un ritme lent i pausat que va avançant inexorablement per una trama que en certs moments es fa difícil de seguir, probablement per l'intent d'adaptació d'una novel.la complexa en poc més de dues hores (l'anterior adaptació fa 32 anys havia estat una telenovel.la de 7 capítols). Entremig la pel.lícula dóna pinzellades de les conseqüències que aquesta feina té en la vida personal dels agents, una vida gens personal marcada per les necessitats professionals.
Malgrat que la història enganxa i està acompanyada d'una imatge d'estil retro que ens acosta més a l'època representada, a El Topo li manquen probablement escenes per aconseguir una major connexió de l'espectador amb el film. No precisament més escenes d'acció, doncs no és la intenció de la pel.lícula, i les poques que hi ha són necessàries i estan ben resoltes, sino probablement escenes que permetin aprofundir majorment amb la resta de personatges. Curiosament, malgrat seguir la trama amb cert interés, arribat el moment de descobrir qui és el talp, l'espectador es sentirà amb una tensió mínima degut a la poca sintonia que s'ha establert entre aquest i tots els possibles sospitosos... Tampoc ajuda l'excessiva previsibilitat de les verdaderes intencions dels russos en aquesta història, que fa sentir a un servidor com un superdotat (sense ser-ho, senzillament per les excessives pistes que es van donant pel camí), capaç de donar una lliçó als responsables de la intel.ligència britànica.
Pel.lícula doncs correcta però no excel.lent del director suec Tomas Alfredson (Déjame entrar), que malgrat l'excel.lent realització, peca per un guió que dóna un paper massa secundari a personatges necessaris i amb actors capaços i clarament infrautilitzats com Colin Firth, Mark Strong o John Hurt. La sorpresa positiva, el més desconegut Benedict Cumberbatch en el paper d'ajudant d'Oldman.
Estem doncs més davant d'un drama que d'un thiller d'espionatge, però que sabent el què es va veure i sense esperar una obra mestra, entreté i acosta el veritable món dels espies al públic general, portant al cinema una novel.la d'un expert del gènere com és Le Carré.

Nader y Simin: una separación

Pel.lícula iraniana guanyadora de tres ossos en la darrera Berlinale, convertint-se en la primera pel.lícula de la història en aconseguir-ho.
Asghar Farhadi, director de A propósito de Elly, escriu i dirigeix aquesta melodrama realista sobre la responsabilitat, l'amor paternofilial, l'orgull, el sacrifici, l'honestedat o la religiositat.
Nader (Peyman Moaadi) i Simin (Leila Hatami) són un matrimoni en crisi, especialment per la intenció d'ella d'emigrar a l'extranger per viure en un món suposadament més lliure que l'actual estat islamista iranià i poder donar a la seva filla Termeh (Sarina Farhadi, filla del director) la millor educació possible. Ell es nega, entre d'altres coses, per poder cuidar el seu pare malalt d'Alzheimer, i Termeh decideix quedar-se amb ells quan Simin decideix deixar la casa. Aquest fet obligarà a Nader a contractar a Razieh (Sareh Bayat) per cuidar durant el dia del pare. Un desafortunat incident acabarà en un procès de judici que ens acompanyarà al llarg de quasi tota la pel.lícula i que servirà de fil conductor imprescindible, tant per mantenir una certa intriga necessària sobre el discórrer dels esdeviments, com sobretot per aprofundir en les diferències entre la parella protagonista, malgrat l'amor que sentin entre ells.
Farhadi teixeix una magnífica història, que arranca lenta i dramàtica per posar a l'espectador en situació, però segueix amb un ritme més viu i plena de petits girs i descobriments que ens rebel.len la naturalesa dels personatges. L'obra destaca pel seu realisme i reflexió sobre valors universals, sense que l'ambientació en un país tan diferent al nostre sigui excessivament rellevant com per no poder-se sentir identificat. Tots els personatges són cotidians i en general honestos, per la qual cosa la frontera entre el bé i el mal de les seves decisions és tan fina que a l'espectador li costarà decantar-se per un o altre o jutjar les seves accions. Aquesta és una de les grandeses de la pel.lícula, el desenvolupament d'uns personatges molt reals amb el seus entorns diferents, i allunyant-se del tòpic d'un judici entre bons i dolents, i que la va fer mereixedora de l'ós d'or a Berlin.
Les actuacions de tots els actors també és molt convincent, i no només les de la parella protagonista que es van fer amb els corresponents ossos de plata per les seves interpretacions. Algunes escenes transmeten un gran dramatisme que a l'hora sabem que és una possible realitat que ens podria passar qualsevol dia. El final obert, que deixa en l'imaginació de l'espectador la resposta al dilema final que es presenta, és un magnífic enginy per aconseguir mantenir la tensió i atenció de l'espectador fins a l'últim crèdit de la pel.lícula, malgrat que aquests estiguin en un altre alfabet incomprensible per la gran majoria.
Obra rodona per a qui vulgui veure un gran melodrama i que no hauria de tirar enrere a ningú pel seu orígen, ben el contrari és una magnífica oportunitat per acostar-nos a una manera de fer cinema diferent i veure que hi ha vida més enllà de Hollywood.

Las aventuras de Tintín: el secreto del unicornio

Steven Spielberg i Peter Jackson ens porten a les grans pantalles una superproducció d'animació del reporter de comic més famós de tots els temps. Sota la direcció del director nordamericà, qui va contactar amb el creador Hergé poc abans de la seva mort, Tintín, l'inseperable Milú, el capità Haddock, els germans Dupond i Dupont o la Bianca Castafiore deixen les vinyetes del comic per reencarnar-se en personatges de la més moderna tecnologia d'animació digital.
Dels 23 llibres creats per Hergé ha estat El secret de l'Unicorn la història elegida per donar el salt al cinema 3D (anteriorment s'havien portat a la gran pantalla pel.lícules de dibuixos animats clàssics). Una bona elecció per ser un dels comics més apassionants, amb una trama i intriga més complexa que altres llibres, i que deixa en safata als productors la creació de la segona part, en cas d'un èxit quasi assegurat, amb el Tresor de Rackham el Roig. La fidelitat amb el còmic és elevada i tan sols les escenes d'acció reben un punt d'exageració fins i tot respecte l'original per buscar, amb bon criteri, l'espectacularitat que el públic espera en una adaptació al cinema d'avui en dia. D'aquesta forma Tintin es converteix en alguns moments amb una barreja d'Indiana Jones i James Bond escapant de les mil trampes i accidents que se li posaran en el seu camí inesgotable per desentrallar la clau del misteri que se li posa davant.
Tècnicament la pel.lícula és fantàstica. Actors reals van encarnar els diferents personatges en un rodatge previ per capturar les seves interpretacions. Entre els més coneguts cal destacar a Jamie Bell (Billy Elliot) com a Tintin, Andy Serkins (El origen del planeta de los simios) com a Capità Haddock o Daniel Craig (actual James Bond) com al dolent Sakharine. Però el seu treball queda ocult a la vista dels espectadors per la posterior animació digital del material filmat. Això permet obtenir una imatge dels personatges increïblement semblant a la dels còmics i afegir espectaculars efectes especials en les nombroses escenes d'acció.
La història té un ritme frenètic que farà les delícies de l'espectador durant les poc menys de dues hores que dura la pel.lícula. Els "moviments de càmara" en moltes escenes són espectaculars i haurien de fer recomenable veure la versió en 3D, que desgraciadament un servidor no va poder veure, però que haurien de provocar sensacions encara més intenses.
Pel.lícula 100% recomenable per a tot amant del còmic i en general per a l'amant del cinema d'animació i d'acció amb la més moderna tecnologia. A Tintín la frontera entre el cinema d'interpretació i d'animació és més feina que mai, amb un resultat més que notable.

Paul Oakenfold - Southern sun

Feia molt que no escoltava aquesta cançó i avui ha aparegut en el random de l'iphone i l'he trobat preciosa i perfecta pel moment. Trance en estat pur.

Eva

Kike Maíllo, realitzador barceloní de prestigi dins de l'àmbit de la publicitat, debuta amb el seu primer llargmetratge en les grans pantalles, després de dirigir dos curtmetratges i la sèrie d'animació catalana trentanyera Arròs Covat.
Presentada a la secció oficial fora de concurs a Venècia i concursant en el darrer festival de Sitges, Eva ens porta a l'any 2041, en un món no gaire diferent al què coneixem (potser massa i tot), però on els robots comencen a formar part de la vida de la gent, ja sigui en forma clara de màquina o animal, com d'androides amb aspecte humà.
Alex (Daniel Brühl), un prometedor enginyer robòtic torna després de 10 anys a la seva ciutat, on la Facultat de Robòtica li encarrega dotar d'ànima a un nen robot extremadament evolucionat en la resta de facetes. Buscant un nen model especial en el què basar-se, Alex acabarà coneixent a Eva (Claudia Vega), la filla del seu germà David i Lana (interpretats pels actors revelació Alberto Ammann i Marta Etura en els Goya per Celda 211), i amb qui establirà ràpidament certa complicitat.
Eva vol reflexionar sobre les relacions i emocions que en un futur es podrien establir entre humans i androides, especialment quan la consciència i comportament d'aquests és tan avançada que es fa difícil no establir-hi vincles sentimentals.
Amb un rerefons doncs no especialment original però interessant, amb un bon treball per part dels actors protagonistes i amb una correcta realitzaciño, el debut del director barceloní patina però per un guió extramadament previsible i un ritme excessivament lent que comporta una certa sensació d'avorriment. La discontinuitat temporal entre l'inici i la resta de la pel.lícula és perfectament prescindible, i l'excessiu ènfasi en les relacions entre els protagonistes serà més del gust d'un públic de drama sentimental que del públic de ciència ficció que pressumiblament acudirà a les sales, i que probablement esperaria en paral.lel una trama de major acció i reflexió
científica. Només el personatge de l'androide Max (Lluis Homar) aporta alguna nota fresca per arrancar el somriure de l'espectador en el film.
El final, un cop desvetllat el què tothom ja porta una hora i quart esperant, presenta les escenes de major càrrega sentimental, que intenten fer còmplice a l'espectador davant el dur dilema davant del qual es troba el protagonista... Però tot i que ho aconsegueix en part, ja és massa tard, l'avorriment predominant en tot el què es porta anteriorment de pel.lícula acaba prevalent i desllueix el resultat final d'aquesta òpera prima, que malgrat tot, apunta a certes bones maneres (sobretot en l'aspecte tècnic) del director debutant.