Australia Experience (XII): Inland

Abans de fer el viatge una de les coses que havíem comentat era adentrar-nos els dos amb una pickup cap al desert, en el que s'anomena Outback australià, experiència aventurera. Finalment tot es va quedar en no res, la qual cosa vist el vist tampoc em preocupa. El problema d'Austràlia és que un no se la imagina més gran que tota Europa (com reflexaven les postals que es venien a molt llocs). Per tant, anar al l'Outback és perdre dies i dies per veure el mateix tipus de paisatge, doncs per arribar a una zona de paisatge diferent hauries de recórrer cents i cents de quilòmetres.
Tampoc volia però acabar el viatge i haver estat exclusivament per la costa, així que vam decidir que el camí de tornada entre les Whitsundays i Brisbane vam decidir fer-lo per l'interior, per l'Inland, la qual cosa va ser per mi suficient experiència per veure que hauria estat una tonteria haver anat més endins (vam arribar a uns 400 km de la costa, per baixar llavors en paral.lel, sense que això signifiqui que no fos gratificant el dia.

Hi havia molts quilòmetres a fer i havíem de tornar la furgoneta el dia següent pel matí, així que va tocar llevar-se d'hora, esmorzar fort, fer el check out i sortir. El primer tram conegut de l'anada, Airlie Beach, Prosperpine i Mackay, on vam repostar gasolina, una de les preocupacions del dia, doncs quan un s'interna a l'interior, aquestes deixen de ser el freqüents que un està acostumat. A partir de Mackay, deixem la M1 i ens comencem a adentrar a l'interior, pròxima parada Nebo, la ciutat que apareixia en els cartells, per a la qual quedaven uns 200 km. Un cop recorreguts en carreteres rectes i acompanyats d'un paisatge on encara hi havia força vegetació vam arribar al nostre objectiu: per sorpresa nostra però aquella població per la qual havíem esperat tants quilòmetres i entremig dels quals no havíem vist res més gran que cases aïllades-granges, no deixava de ser un poble d'unes 20 cases, moltes prefabricades, sense cap tipus d'urbanització visible, amb una espècie de colamdo i un restaurant com a únics edificis "públics". La temperatura en ple migdia era asfixiant, per sobre els 40º, i en el límit del poble començava una espècie d'estepa on el soroll dels grills era eixordidor. Realment si existeixen inferns en el nostre món, aquesta és la imatge més propera que he tingut mai.

Canvi de conductor i a seguir la ruta, entremig de Nebo i la següent ciutat però tocava fer una parada enmig de l'estepa en què ens trobàvem, baixar del cotxe i escoltar els sons i l'escalfor d'aquella natura desoladora. Paisatge grisós, roques vermelles, muntanyes de grava, arbres que no fan ombres, sorolls constants de grills... i de tant en tant algun camió que recorre aquelles carreteres solitàries, un dels quals va estar a punt d'atropellar com no a una de les companyes asiàtiques, com sempre en el seu món al mig de la carretera.

La següent parada va ser Clermont, aquest cop sí els quilòmetres veient la senyal es van correspondre a alguna cosa que es podria qualificar com a ciutat. Almenys hi havia forces cases, amb el seu petit terreny sense jardinitzar i una estructura de carrers perpendiculars. Seguint els senyals de business center, vam trobar el "centre", o carrer on hi havia botigues, hotels, restaurants i com no, a l'igual que a Nebo, el museu històric de la ciutat (sic, suposo que deuen parlar de la història de les mines de carbó, única raó de ser d'aquestes poblacions). Clermont és la típica ciutat que es podria definir com Austràlia profunda, no molt allunyat de la imatge que un pugui tenir (sense haver-hi estat com jo, de l'Amèrica profunda). Eren més de les 15h i la gana començava a apretar, així que vaig entrar al primer Motel que hi havia. Barra estil americà i un paiu amb barba sentat sol en un taburet amb la seva birra a la mà, ningú més al local. Entrant més al fons hi havia una porta que em va dur a una segona sala on hi havia bastanta més gent, una segona barra amb el cambrer i tot de tius vestits amb roba de cuir jugant a billar i amb les birres esperant. Em sembla que mai m'he sentit tan observat com en el moment que vaig empentar la porta i em vaig trobar dins la sala. Evidentment jo era un intrús extrany en aquell lloc. Preguntant a l'amo em va dir que ja era massa tard per menjar. Vaig sortir, informar als companys i vam seguir pel carrer principal fins arribar al Grand Hotel. Entrem i una sala molt gran, també estètica americana amb dianes de dards, billars i una barra molt llarga amb una cambrera rossa espectacular servint cerveses. La mateixa resposta, massa tard per menjar i el pensament inevitable de què podia mantenir en aquell lloc a una noia tan guapa com aquella.
Finalment vam aconseguir menjar en l'únic lloc on es podia anar a buscar menjar durant tot el dia, amb pizzes, burgers, pasta... Els propietaris mostraven la típica desconfiança d'aquella gent cap a qualsevol extrany però ens van servir bé. La veritat que vam riure molt en aquella població, sobretot veient al sortir els cartells de feina intentant convèncer a la gent per treballar en aquella esplèndida ciutat. Fins i tot tenia tenda de souvenirs, un vaig aprofitar per comprar el típic cooler (element pràctic per mantenir la birra freda) amb el nom de Clermont, on tant havia rigut.
La següent parada Emerald va servir per repostar gasolina, per dirigir-nos cap a Rolleston, que venia a ser semblant a Nebo. Un altre poble autèntic on els hi hagi, on a les 18h ja era impossible fer un cafè i només hi havia un colmado un comprar quatre coses. Vam descansar mirant una concentració de formigues salvatges i llegint la història de l'explorador alemany Ludwig, descobridor d'aquell lloc en la seva exploració de la zona interior est d'Austràlia entre Sydney i Darwin. Personatge que va morir sense ser trobat quan intentava fer l'exploració costa a costa (quanta gent deu haver mort d'aquesta manera!!).
Vam proseguir cap al sud i finalment vam veure un cangur viu a la carretera després de 1000 km (pel camí havíem vist molts de morts en els marges, atropellats sense dubte pels pocs camions que passaven). Ja de nit vam fer una parada per veure les estrelles, però malgrat la solitud imperant no vaig poder complir el meu somni de veure la via làctea. Potser és el cop que he vist més estrelles, també es podia veure Mart i Júpiter, però segueixo sense veure allò que el meu pare tants cops m'ha explicat de quan era petit. A Injune ni vam parar, doncs a aquelles hores era un poble completament mort, així que va tocar sopar a Roma, ciutat ja força gran però on a les 22h només va ser possible menjar en una gasolinera. For d'això només quedava un Irish pub obert en tota la ciutat, així que vam decidir proseguir i mirar d'arribar a Brisbane com més aviat millor i no pel matí com havíem planejat. L'última part es va fer dura, de nit, tothom dormint, carretera recta, l'única solució per no caure en el son també era anar a 180 per aquelles carreteres amb el perill de no creuar-te amb cap animal (com un possum que vaig haver d'esquivar). Ni així però vaig evitar que els ulls s'anessin tancant amb més freqüència, així que a Daily vaig cedir el volant al Dani, perquè ens portés fins a Brisbane, a les 4:30 del matí. L'Europcar estava lògicament tancat, però els amics asiàtics semblaven disposats a quedar-se en el cotxe sense fer res ni dir res fins que l'obrissin. El Dani però va posar les coses en clar, així que vam anar a dormir cadascú a casa seva per trobar-nos l'endemà a les 10 per deixar el cotxe.