L'existència de Déu

La gent que em coneix sap del meu ateïsme públic i manifest. Els meus arguments "filosòfics" fins ara consistien en què no hi ha cap prova ni manifestació de la seva existència i com a tal és més senzill pensar que no existeix que creure-hi. Perquè pensar en una cosa imaginària com a causa última i no pensar que l'origen i causa de la nostra existència és l'univers en el què estem? Perquè creure en quelcom més enllà d'ell? Déu ha estat al llarg de la història sempre la resposta a tot el desconegut, va començar essent la resposta a perquè plovia i quan els coneixements científics han anat donant les respostes, s'ha anat restringint el seu marge d'acció. En realitat seguir creient en Déu avui en dia sense tenir la fe en cap religió, sempre he cregut que es una espècie d'egocentrisme de l'espècie humana, que com es creu superior a tot el que l'envolta, no és capaç d'imaginar que qui ens domina sigui una "cosa" o un "espai" com podria ser l'univers. Ha de ser pel contrari un ésser, i probablement a la nostra imatge i semblança (no m'imagino tampoc ningú imaginant-se a Déu en forma de mosca per posar un exemple), qui sigui la causa de què nosaltres, éssers tan importants en aquest univers, existim. Tot i que realment el haver descobert que estem en un lloc qualsevol d'una galaxia qualsevol i haver deixat de ser el centre al voltant del qual gira tot ens hauria de fer plantejar si realment som tan importants o senzillaments uns més en aquest univers inabarcable per nosaltres.
Aquests arguments no deixen de ser però filosòfics, es podrien discutir amb un creient amb fe, però respecte un agnòstic tampoc li aporta res que el pugui fer canviar de la seva indecisió/indiferència. Sempre havia cregut que aquesta qüestió sempre romandria en el camp filosòfic, però després d'haver llegit "Una breu història del temps" del Stephen Hawking, sembla que la ciència podria arribar a dir-hi alguna cosa sobre aquesta qüestió, com a mínim posar més difícil els arguments per defendre la seva existència. Gran llibre que recomano i amb molt altres aspectes interessants a part d'aquesta reflexió, aquesta obra obre un escenari que mai m'havia plantejat. La teoria generalment acceptada i que se'ns ensenya és la que parla del Big Bang com a origen de l'univers després d'una gran explosió en què l'univers (concentrat en un punt de massa inifita) es va començar a extendre. A partir d'aquí hi ha els 3 models de Friedmann, segons els quals l'univers acabaria tornant-se a comprimir en un punt (Big Crunch) o s'expandirà infinitament, ja sigui a velocitat constant, o a una velocitat decreixent que eviti just que es torni a col.lapsar. Sota aquesta imatge de l'univers, el què va passar abans del Big Bang està fora del nostre abast de coneixement, i permet un lloc a Déu (per això l'Església Catòlica el va acceptar tan ràpidament). Però el mateix Stephen Hawking que va contribuïr a aquesta teoria, ara mateix dubta de la seva validesa i proposa un model on l'univers (vist com a espai-temps, com va inculcar Einstein amb la seva teoria de la relativitat) podria ser finit sense fronteres. Com diu ell, el mateix que la superfície de la Terra, que és bidimensional sense fronteres (pots donar la volta al món i no arribes a cap precipici final), però amb més dimensions.
Amb aquesta visió, l'univers no tindria cap principi ni final, senzillament seria. No hi hauria singularitat inicial a partir de la qual ja no podríem veure més enllà. En aquest context l'existència de Déu seria contradita clarament per primer cop per la ciència i els ateus tindríem més arguments per refermar les nostres creences.