Paradise now

Màxima favorita als Oscars com a millor pel.lícula de parla no anglesa, finalment va ser desbancada per la sudafricana Tsotsi, que sense haver-la vist, tampoc hauria de ser una maravella perquè la decisió fos justa sota el meu criteri.
Coproducció de diversos països europeus i dirigida pel palestí Hany Abu-Assad ens explica la història de dos amics de la infantesa que són reclutats per cometre un atemptat suïcida a Tel Aviv, immolant-se en un autobús ple de militars israelians.
Si bé trobo una bona notícia que la pel.lícula hagi arribat a les nostres pantalles ni que sigui per contrarrestar la propaganda jueva habitual i que l'espectador pugui veure també l'altre punt de vista, la pel.lícula cau en l'error de contestar amb un propagandisme palestí posat en boca dels diàlegs dels personatges, quan seria molt més efectiu aprofitar la força de les imatges en el cine, per mostrar moltes de les atrocitats que els personatges expliquen.
Qualificar-la de propaganda terrorista com molts han fet és també una bajenada, la pel.lícula seguix l'estil neorrealista, d'intentar mostrar la realitat palestina i les creences de molts dels personatges de la pel.lícula reflexen els pensaments de molta gent cansada de la situació en la que viuen. Però el film també posa el personatge de la Suha, que potser amb una ideologia un tant innocent i utòpica, intenta contrarrestar els arguments dels que només creuen en la violència com a solució a la perduració de la resistència.
Pel.lícula doncs que recomano a qui cregui que el conflicte palestino-israelià és blanc o negre i que estigui del bàndol israelià perquè només li ha arribat els missatge d'aquesta font. Pels ja més ficats en el tema, cinèfilament el film no és res especial i els diàlegs tampoc tenen la profunditat necessària com perquè un intenti revisar la seva posició sobre quina seria la solució al conflicte.