4 meses, 3 semanas, 2 días

La guanyadora de la Palma d'Or de Cannes de l'any passat pretén ser la primera d'una sèrie de pel.lícules sobre l'edat daurada de Romania, la qual a pesar del nom representa uns anys de dictadura comunista de Ceacescu.
La història de Cristian Mungiu és molt simple i pot ser resumida en poques paraules (una estudiant ajuda a la seva companya de residència a abortar en un país on això és ilegal), però a pesar de la sobrietat de la trama i l'absència de reflexions morals sobre l'abortament o imatges que ampliin el seu context històric, l'obra aconsegueix transmetre un ventall de sensacions més ampli. No és un retrat d'època, ni tan sols es pot considerar una crítica explícita al comunisme, però d'alguna manera l'espectador percep la sensació de control policial i clandestinitat característics d'aquests règims. Potser és criticable en aquest sentit l'actuació del "metge" abortador, qui sembla arriscar-se en excès (saltant-se mesures de seguretat elementals tenint en compte les penes per al delicte) per a tan poc premi moralment reprobable.
La protagonista indiscutibe del film és Otilia (Anamaria Marinca), que representa l'heroïna femenina capaç de sacrificar-se fins al final per la seva dubitativa i aparentment un tant egoïsta amiga (i en part es pot pensar pels ideal de llibertat), intentant lluitar contra tots els entrebancs que se li posen pel camí.
Nou clar exponent del cinema realista la pel.lícula té escenes efectives: el thriller excel.lentment filmat en la nit d'un suburbi quan Otilia s'ha de desfer del fetus (aconseguint tensió amb èxit sense banda sonora, inexistent en tota la pel.lícula), les escenes familiars a casa dels seu xicot (que transmeten a l'espectador perfectament la sensació d'aïllament de la protagonista), la conversa d'ella amb el xicot (plenament universal). Tot el contrari són els abruptes inici i final d'obra, que en paraules del propi director busquen resaltar que, més que una pel.lícula, estem assistint a un tros robat de la vida real.
Malgrat possiblement estar excessivament premiada i alabada per la majoria de crítics, es tracta se'ns dubte d'una bona obra, crua però sense entrar en el melodrama, que ens acosta a un cinema i una societat no fàcilment accesibles en les nostres pantalles.