20 de juliol 2008

Concert Bruce Springsteen 19/7/08

Qui m'anava a dir fins fa uns dies que un servidor acabaria aquest dissabte al Camp Nou veient un concert de Bruce Springsteen, si m'ho haguessin dit, jo mateix ho hauria negat. No ens enganyarem, no he estat mai un seguidor d'ell i de fet, fins dimecres ni tan sols sabia que tornava a tocar a Barcelona. Però dimecres una sèrie d'astres es van conjuntar i van fer que aquest fet que semblava impossible es pogués convertir en realitat. Un parell d'entrades gratis caigudes del cel (i que vaig estar a punt de rebutjar), una (única) resposta positiva del missatge enviat a la chorboagenda per a aquests casos, un correu urgent que va funcionar i va fer arribar les entrades a temps de Madrid a Barcelona, i allà estava el dissabte, fent unes canyes i sopant aviat amb la Teresa per dirigir-nos després enmig de la gran multitud al nostre primer concert de "The Boss".
S'ha de viure un concert d'ell per entendre perquè té aquest sobrenom. Per començar les persones que és capaç de moure: 70.000 (i em semblen pocs) posen els mitjans que estàvem ahir en un Camp Nou, on ja no hi cabia ningú més tret dels llocs on un no podria ni veure l'escenari. La gespa, coberta per una lona de plàstic, estava a rebossar, i les grades, plenes fins a la tercera graderia on estàvem nosaltres, mostraven un ambient que ja li agradaria al Barça en un partit dels seus. Ni el propi Bruce va ser conscient fins al final de tot, quan van encendre tots els llums, de la quantitat de gent que havia reunit allà... i avui torna a repetir!! Gent de totes les edats i generacions, gent realment fan amb samarretes seves, però també molta gent com jo, que per suposat l'havien sentit però no es sabien cap cançó (de fet, el més fort és que m'acabo d'adonar que per no tenir, ni tenia cap cançó seva a la meva discografia, cosa que estic començant a subsanar ara mateix). Però poc importa en un concert seu, la sintonia entre ell i el públic és tan gran, que és molt fàcil per als nouvinguts integrar-se en el magnífic ambient i ballar i (pseudo)cantar cançó rere cançó, mentre a la vegada un observa atònit la força increïble que Bruce porta encara als seus 58 anys. Suposo que és un dels secrets del seu gran èxit, el donar-ho tot durant el concert, sense més pausa que una de brevíssima, amb el temps just per esnifar una ratlla ja preparada just darrere l'escenari (que no estic dient que ho fés). Sense pauses entre obres, sense discursos continus entre cançons, més que una breu introducció política prèvia al "Looking at future" i els típics adreçaments necessaris al públic cada cert temps. Empalmant cançons com si d'un bon DJ es tractés, les més de tres hores passen en un tres i no res, i l'únic gest de possible final, el solventa com només algú que està a aquest nivell pot solventar-lo: realitzant una versió personal de "La Bamba", com si de l'orquestra Maravella a les festes de Vilafranca del Penedès es tractés.


1 comentari:

JD ha dit...

El Boss, es el Boss... Yo si que soy un fan y me habría encantado ir... Me alegra que pudieras ir y que hayas tenido esa potra inmensa con las entradas.