Publicació de les balances fiscals

Aquesta setmana s'han publicat finalment les balances fiscals entre comunitats autònomes. Després de tanta polèmica, cal celebrar que ni que sigui 30 anys després de pactar la Constitució i aprovar els primers Estatuts, la gent sàpiga quin és el resultat econòmic que en va resultar. No entraré a analitzar amb els meus bàsics coneixements d'Economia els resultats ni les conclusions a treure d'aquest complicat càlcul. Hi ha moltes dades que es poden interpetrar de moltes maneres, així que es difícil treure'n conclusions absolutes. On assignar l'IVA o l'impost de societats són dades que segons on s'imputin generaran diferents opinions (en el segon cas té molta trascendència en els resultats madrilenys per albergar moltes seus d'empreses i per tant ser comunitat receptora d'aquest impost a pesar que l'activitat productiva es concentri en d'altres comunitats). Però independentment que el dèficit fiscal català sigui del 6 o del 9% segons el mètode utilitzat en els 6 exemples calculats, o el 10% que fa unes dies publicava la Generalitat, els resultants publicats donen transparència i oficialitat al què molts ja sabíem: que les comunitats més riques són solidàries amb la resta, que hi ha comunitats que porten 30 anys rebent els diners d'aquesta solidaritat, i que Navarra (amb el seu règim foral de 1841 heredat de l'antic Regne de Navarra) i especialment el País Vasc (aquí ja amb l'Estatut post-dictadura) no són especialment solidàries. Així que probablement aquesta necessària i democràtica publicació a efectes pràctics no ens servirà de molt, però com a mínim és un argument oficial per poder desmentir el tòpic que encara es creuen alguns de què els catalans són insolidaris.
El Govern ja ha dit que no es tindran en compte per a les negociacions de finançament, la qual cosa com a concepte em sembla lògica, de la mateixa manera que no discutim que no tothom (a nivell individual) ha de pagar els mateixos impostos. El sistema fiscal ha de garantir en el fons, que independentment de la regió on un viu, a igualtat de renda, les persones rebin la mateixa pressió fiscal i serveis. Però sí que el concepte de solidaritat hauria d'anar associat a un procés progressiu de desenvolupament de les zones afectades. L'objectiu hauria de ser que amb el temps aquestes diferències s'anessin reduint, per tal de no anar ofegant els motors econòmics de país. Un exemple clar és Astúries, una de les comunitats que rep proporcionalment més diners. A ningú se li escapa que gran "culpa" la tenen les completament deficitàries i innecesàries mines de carbó de la regió (el carbó és de molt mala qualitat i més car que comprar-ne de molt millor per exemple a Sudàfrica). Que reintegrar a un miner és dificil ens ho podem imaginar, però que tenint en compte que la vida laboral és fins als 40 anys, 30 anys amb l'actual sistema són suficients per jubilar a tots els miners llavors existents i amb els diners obtinguts crear una activitat alternativa on insertar als potencials joves miners. El mateix és vàlid naturalment a les altres regions especialment receptores (probablement amb gran hectàrees d'agricultura poc productiva i rentable només amb ajudes desproporcionades).
Si això no s'entén així, l'únic que s'aconsegueix és que algunes comunitats s'acostumin a viure dependents de les ajudes, a l'hora que es dificulta el creixement de les comunitats més riques, la qual cosa acaba essent perjudicial per a tots (doncs si aquestes deixen de guanyar, també perden capacitat de donar).