El joc de l'àngel

Set anys després del seu exitós debut com a novel.lista per adults amb "L'ombra del vent" l'escriptor barceloní treu la seva segona novel.la del què ha de ser una saga de quatre obres, totes elles independents entre sí. Caldrà doncs potser esperar al seu conjunt per poder valorar millor la seva obra, però de moment he de reconèixer que aquesta segona entrega m'ha decebut bastant. No és un fenomen estrany en tot autor que debuta amb una gran primera obra... Les expectatives són molt altes i de vegades és difícil mantenir el nivell que el lector espera. Recordo "L'ombra del vent" com una magnífica història tràgica d'amor, intriga i suspens ambientada en una Barcelona post-Guerra Civil. Definida així a grans trets, "El joc de l'àngel" podria ser una continuació del mateix, o millor dit una preqüela, doncs els fets es remonten en un inici a la Barcelona dels anys 20, malgrat que hi ha temps de solapament. Ambdos relats comparteixen també un llibre com a inici del destí del protagonista (diferent aquest però), així com alguns llocs (El cementiri dels llibres oblidats) i personatges (especialment la família Sempere pare i fill junt amb algun secundari com el guardià Monfort o el senyor Barceló).
Fins aquí però les semblances. Essent la base la mateixa el resultat m'ha entrat personalment molt diferent. Malgrat que no era exclusivament el seu secret (doncs la novel.la va tenir molt èxit internacional), a mi em van encantar les descripcions detallades de molts racons de la meva estimada Barcelona. La màgia d'aquestes es perd per mi en aquesta segona novel.la i malgrat reconèixer els llocs, un no si sent tan identificat. Potser és la visió extremadament gris d'ella en un moment d'alegria d'haver-hi tornat a viure, potser Barcelona era com me la presenta en un moment on no la vull veure així... Però tampoc la història m'acaba de convèncer. Probablement encara més surrealista, amb una intriga que es crea bastant ràpid però que no evoluciona fins a la part final, amb molta pàgina entremig de fàcil lectura però no en excès atraient. I quan el suspens es torna en acció, coincideixo amb el meu amic Vicente en què aquesta sembla més pensada en una adaptació cinematogràfica que un encaix real en la novel.la. El millor és probablement l'epíleg, que sense desvetllar el sentit de la principal intriga, emociona com a mínim al lector.