Encelade

Pocs científics es podien imaginar, abans de l'arribada de la sonda Cassini a la seva òrbita, que Encelade es convirtiria, de cop i volta, en un dels grans candidats en allotjar possible vida fora del nostre planeta.
Descoberta el 1789 per William Herschel, Encelade és la cinquena lluna per proximitat i sisena per tamany del gegant preciós Saturn. Amb un diàmetre de només 504 km i una superfície completament gelada no presentava les característiques que un espera d'un lloc habitable.
Les primeres imatges però que s'obtingueren arran dels viatges més o menys propers de les sondes Voyager ja ven percebre quelcom estrany. La superfície exterior d'aquesta capa de gel era sorprenentment llisa, la qual cosa en termes d'astronomia, sol indicar la presència de certa activitat volcànica, amb la qual s'obté matèria per regenerar els cràters provinents d'impactes amb altres objectes estel.lars. Però com podia tenir activitat volcànica un cos tan petit? Qualsevol possible font interna de calor s'hauria d'haver apagat ja fa temps en un satèl.lit d'aquest tamany. En els últims temps també es va començar a pensar que la situació tan central d'Encelade en l'anell E de Saturn no podia ser casual, i que aquell podia ser-ne la font que l'alimentés.
Quan la sonda Cassini va enviar les primeres fotos verdaderament properes del pol sud d'aquesta lluna, va deixar als investigadors completament glaçats, mai millor dit. Uns surtidors en les fractures de la seva superfície emanaven potentíssims guèisers amb vapor i cristalls de gel. Aquesta era la matèria primera que forma part de l'anell E, composada en la seva major part per partícules d'aigua. Un anàlisi més detallat de les seves partícules permetia trobar-hi també molècules orgàniques. Comptant amb els tres elements fonamentals coneguts per a la vida, és a dir, aigua líquida, compostos orgànics i energia, Encelade es convertia junt amb Mart i Europa en dels primers llocs on buscar vida extraterrestre.
Les actuals teories sobre l'estrctura del satèl.lit parlen sobre un nucli rocós cobert per un mantell de gel. Entremig hi podria haver com a Europa un oceà subterrani líquid, necessari per entendre els fluxos de calor necessaris per explicar l'energia que provocaria els guèisers observats. Però d'on obté aquesta energia Encelade? Sense descartar una injecció de calor provinent d'algun succés llunyà en el passat, per força necessita un mecanisme de regeneració d'aquest que hagi evitat el seu refredament similar als dels altres cossos solars observats. La clau podria estar en la seva particular situació de ressonància orbital 2 a 1 amb el satèl.lit proper Dione. La mateixa atracció de marees que provoca la lluna sobre els nostres mars, la provoca naturalment Saturn sobre Encelade, produint-se una deformació de l'esfera que forma el satèl.lit. En condicions normals s'arribaria a un equilibri, amb una òrbita quasi circular i poques tensions superficials del gel provocades per aquesta atracció. Però aquí entra Dione en joc, ja que empentant-lo de nou cap enfora degut a la seva pròpia gravetat, torna a crear l'inestabilitat en l'òrbita d'Encelade i que les forces de marea augmentin de nou, deformant el planeta i provocant tensions en les capes de gel. Aquestes provoquen fregaments entre plaques que provoquen el calor necessari per seguir mantenint viva la flama interior del planeta. Gràcies a aquesta ressonància perfecte entre ambdos satèl.lits, el procés és cíclic i alimenta la font de calor.
En tot cas, sigui aquesta o no l'explicació, el cert és que Encelade, amb les característiques que s'han observat i que farien factible l'existència de vida, s'ha convertit en un target clar per a properes investigacions espaials dins el nostre sistema solar.