The reader

Basada en la novel.la "Der Vorleser" de l'alemany Bernhard Schlink, The reader és una bonica història d'amor eterna, ambientada en l'alemanya pre i especialment post nazi, i que d'alguna manera intenta representar el sentiment de culpa d'una societat (en aquest cas l'alemanya). Vagi per endavant que no he llegit el llibre, així que a diferència d'altres casos semblants, la crítica de la pel.lícula no es farà per comparació subconscient amb l'obra literària.
Dirigida per Stephen Daldry, director de Billy Elliott i Las horas, cal per mi separar la pel.lícula en els seus conceptes. El primer, el que versa sobre un amor que neix en l'adolescència de Michael Berg amb una revisora de tramvia (Hanna Schmitz) és potent. Passió, responsabilitat, amor etern que marca la vida d'una persona, són mostrats de forma profunda colpint a l'espectador, especialment en uns trams finals especialment conmovedors. Una història on la literatura, l'amor per la lectura, té un paper central que afegeix més èmfasi i profunditat en els sentiments transmesos. En aquesta magnífica història només em falla un començament un tant abrupte i que personalment trobo poc natural i sensual. Personalment vaig trobar molt més real, sensual i eròtica (malgrat ser molt menys explícta), la relació adolescent-madura d'una molt més desconeguda (i completament casual alemanya) "pingpong", malgrat que també és cert que aquella tenia menys aspiracions com a pel.lícula i podia treballar més el què a The reader és una simple introducció. Un cop donat el primer pas, s'inicia la narració accelerada d'aquest amor d'estiu, amb nombroses escenes de sexe explícit (i de lectura) que faran les delícies dels amants de la Kate Winslet. Aquest amor es veurà interromput abruptament, marcant fortament la vida del futur estudiant de dret, i que resorgirà al cap de molts anys en situacions dramàtiques que són per mi la millor part de la pel.lícula.
Desvetllar el nexe d'unió d'aquesta trama amb la temàtica relacionada amb l'alemanya nazi que qualsevol lector trobarà en el trailer o en breus sinopsis, espatllaria tan la visió de la pel.lícula com fa naufragar aquesta part d'ella. Sense poder entrar en més detalls, diguem que el film entra en certs moments en abstractes discussions sobre la culpabilitat de la societat alemanya i de certs personatges individuals relacionats amb el Tercer Reich. Un tema espinós, en el qual divaga sense aprofundir-hi a la vegada, i en el què probablement no hauria d'haver entrat mai, malgrat segur està basat en la novel.la en què s'inspira. En favor seu destacar com a mínim que no cau en la fàcil tentació propagandística, sabent introduir matisos interessants, que no fan tan clars els conceptes de justícia i injustícia.
De fet però, tota l'ambientació alemanya em sembla a mi bastant falsa, vivint en una versió original el què normalment un servidor sent en les versions doblades, però també cal dir que aquí probablement el sentiment subjectiu d'algú que ha viscut allà i creu conèixer una mica el país i la seva societat hi té una mica a veure. Una percepció incòmode que jo tenia mentre veia l'obra i que la majoria de gent no tindrà, el què de totes maneres no exclou el comentat en el paràgraf anterior, punt en el qual he vist que coincideixo amb d'altres crítics d'aquí.
Destripada més del què em sol agradar a l'hora de fer una crítica, només em falta destacar el millor sens dubte de l'obra, que és l'actuació de l'oscaritzada Kate Winslet, precisament per aquest paper. Una interpretació excel.lent en tot moment, i que com ve essent habitual últimament, gràcies als prodigis de les noves tècniques de maquillatge, pot abarcar molts anys de la vida d'un personatge, mostrant els seus canvis físics i de personalitat de manera convincent. Igual que passava l'any passat amb el premi a Bardem, probablement la discussió es podria centrar en fins a quin punt es tracta d'un paper secundari, però serien debats que només desviarien l'atenció d'un gran treball.
En Ralph Fiennes completa més modestament el casting estranger, sense que el fet d'elegir la resta de personatges amb actors autòctons, aconsegueixi compensar la sensació de raresa pròpia de quan l'idioma és forani, i que d'alguna manera en aquesta pel.lícula es fa més notori que en moltes obres doblades, probablement per la importància i profunditat que el text té en aquesta obra.
Regust doncs amarg per una pel.lícula que explora molt bé moltíssims sentiments i reflexions sobre la condició humana, però que probablement no ha elegit bé l'embolcall amb el què guarnir-ho, i que probablement produirà crítiques dispars.