Vals with Bashir

Interessant el plantejament i agredolç el resultat seria el resum de Vals con Bashir, una pel.lícula d'animació de l'israelià Ari Folman sobre la guerra del Líban de 1982.
Basada en l'experiència real de l'autor (director i guionista), la pel.lícula narra l'intent de recuperar la memòria perduda del protagonista respecte a la tràgica matança que va tenir lloc en l'assetjament israelià a la capital del Líban. Tècnicament original, l'animació està creada amb flash, un recurs gens habitual, i que sense tenir la perfecció d'altres animacions digitalment més avançades, li dóna un toc especial al llargmetratge. A l'hora demostra que el cinema d'animació ben fet pot trasmetre sensacions com qualsevol altra pel.lícula, en aquest cas els horrors i l'angoixa psicològica de la guerra, fet que li va valdre l'honor de convertir-se en la primera pel.lícula d'animació nominada a l'Oscar de millor pel.lícula de parla no anglesa.
Però tots els assoliments tècnics de la pel.lícula, es veuen mermats per la direcció i el ritme que li acaba donant Folman. Probablement amb unes grans intencions, les de mostrar l'horror de la guerra des d'un altre punt de vista, explorar el sentiment de culpabilitat i les defenses psicològiques de la ment humana davant experiències traumàtiques com aquestes, l'explicar una experiència d'algú que es nota que ho ha viscut de primera mà portat per les circumstàncies (sense ser un militar professional), d'alguna manera la transmissió a la pantalla i a l'espectador és defectuosa. Sense arribar a l'avorriment, l'apatia seria probablement la sensació dominant en la major part del film, malgrat fins i tot una banda sonora certament correcte.
Potser són uns diàlegs que de vegades sonen irreals, unes escenes previsibles que constantment anuncien el què passarà, el cert és que el resultat en mi (i probablement en molts d'altres espectadors) no va ser el què es nota que el director busca.
Una verdadera llàstima per una pel.lícula amb molt bones intencions i que podia haver estat notable, i que malgrat el tema que toca, no cau en la fàcil tentació d'intentar polititzar-lo. Les darreres imatges documentals reals finals donen el punt final a la crònica d'un horror, que d'alguna manera però, no acaba de lligar amb la resta de l'obra que hem vist en l'hora i mitja anterior.