Infiltrados

Guanyadora de 4 oscars en el festival d'aquest any (entre ells 3 importants com millor pel.lícula, director i guió adaptat), Infiltrados (The Departed) és una adaptació americana del thriller de Hong Kong Juego sucio (Internal Affairs, 2002), obra que un servidor no ha vist i per la qual cosa la crítica es centrarà exclusivament en l'última creació de Martin Scorsese, sense entrar en comparatives amb la original.
Infiltrados trasllada la seva acció a Boston, on el capo de la màfia irlandesa Costello (Jack Nicholson) governa des de fa anys la ciutat, a pesar els intents continus de la policia estatal de Massachussets per poder-lo condemnar. Un dels seus secrets és tenir talps a la policia, l'últim dels quals és el jove Colin Sullivan (Matt Damon), qui aconsegueix fer una carrera meteòrica dins el cos policial. Dins d'aquest els inspectors Queenan (Martin Sheen) i Dignam (Mark Wahlberg) projecten la infiltració d'un jove policia irlandès amb un passat obscur, Billy Costigan (Leonardo Di Caprio), a la banda de Costello. L'obra ens comença explicant l'evolució dels dos talps, el seu passat i les seves accions fins a aconseguir llocs envejables dins les organitzacions on estan infiltrats. Naturalment això porta a un estretament del cercle que farà descobrir l'existència de dos traïdors en ambdós bàndols. Per la seva supervivència doncs els dos infiltrats s'hauran d'intentar descobrir, en una carrera desesperada que ha de portar al primer a l'èxit del seu bàndol.
Sens dubte entretinguda, a pesar de les dues hores i mitja de metratge, suportada sobretot per un bon guió original de la història, Infiltrados per mi però decep pel què podria haver arribat a ser. I és que si el famós director nordamericà potser mereixia alguna estatueta després d'una carrera amb grans obres com Taxi Driver o Goodfellas, el premi li ha arribat en la meva modesta opinió en una creació que no n'és mereixedora. I és que com a bon producte americà, ambientació, filmació, efectes especials i música (molt aconseguida l'escena amorosa amb Comfortably Numb de fons) estan molt cuidats, però també típic estadounidenc fallen coses de principi. Les històries dels dos protagonistes són poc creïbles, es gasta molt temps per a la seva caracterització, però tenim un jove exitós policia sense haver fet cap heroicitat que l'hagi catapultat tan ràpid a aquest lloc, i un jove clarament sospitós que a pesar de tot en pocs mesos es converteix en mà esquerre d'un mafiós, l'èxit del qual s'ha basat sempre precisament en la suspicàcia envers els demés. Tampoc covenç que quan la pressió es fa cada cop més forta, els caps de Sullivan li donin a aquest plens poders i suport, a pesar de decisions com a mínim sospitoses. El què més m'ha decebut però és que una història que podria ser molt més rica basant-se en matissos, en intentar mostrar els dos protagonistes com a no tan diferents a pesar d'estar en bàndols oposats, acaba esdevenint la típica lluita blanc-negre, bo contra dolent. Una de les escenes finals podria perfectament mostrar a un Sullivan que vol trencar amb la seva vida actual, ni que sigui per buscar la felicitat amb el seu amor, però s'acaba mostrant com un cobard a qui tot li importa poc i només vol salvar el cul. El final, malgrat no ser un possible final feliç que hauria estat indigne de l'obra i impropi de Scorsese, és però completament precipitat (imperdonable després de 2 hores i mitja) i de molta violència gratuïta.
En quant a l'actuació destacar per sobre de tots en Leonardo di Caprio, de qui no sóc especialment admirador, però que en aquesta obra sens dubte supera a la resta (fins i tot a pesar de la falta de sentiment en una escena desenllaç, en una nova mostra d'una direcció no tan brillant). En Jack Nicholson està correcte i li dóna un toc personal al seu personatge, com sempre, sense poder però en aquest cas explotar completament les seves grandíssimes condicions d'actor; mentre que en Matt Damon sorprèn negativament per una actuació desapassionada, per sota de les seves capacitats mostrades en d'altres ocasions en papers comparables.
Pel.lícula doncs entretinguda, especialment pels amants del gènere, i probablement recomanable tenint en compte les produccions americanes d'aquest any, però que queda lluny de ser una obra mestre, a pesar de què el guió original i el director tenien el potencial per haver-la aconseguit.