pingpong

Guanyadora de dos premis en el festival de Cannes de 2006, sorprenentment aquesta bona cinta del cinema alemany no ha arribat a les pantalles barcelonines fins aquest any.
Pingpong és una clar exemple de com es pot fer una molt bona pel.lícula sense massa pressupost i sense tenir una gran història. Efectivament la trama en sí no és especialment original: un jove que acaba de ser orfe decideix per sorpresa anar a passar uns dies de les vacances d'estiu a casa dels seus tiets i el seu cosí pianista. La seva arribada pertorbarà la vida estricte i rutinària que porten els seus familiars. Com el mateix cartell promocional ja suggereix, apareixerà entre tieta i nebot certa tensió sexual...
Malgrat que les comparacions sempre són perilloses quan de criticar una pel.lícula es tracta, pingpong té certs aires d'American Beauty, amb un estil però molt més sobri, tràgic i realista.
Quin és doncs el secret de pingpong? El magnífic control del tempo de la història, dels jocs i angles de càmara, de la interpretació dels seus quatre actors, que aconsegueixen en algunes escenes sublims transmetre els sentiments i sensacions dels personatges, en alguns moments amb certa claustrofòbia, a l'espectador. En aquest sentit destacar especialment l'actuació de la protagonista femenina (Marion Mittelhammer) que emet una extraordinària sensualitat en l'obra, a l'hora que representa magníficament el seu paper de mestressa de casa pija amb atacs d'histèria.
No és una obra perfecte i algunes escenes no acaben d'estar massa aconseguides o no acaben d'encaixar harmònicament en el producte final, però en el seu conjunt és una obra destacable amb algunes escenes magistrals: la visió de l'espatlla d'Anna que trasmet perfectament l'atracció que sent el nebot adolescent, l'escena de la relació entre ambdos o l'agonia asfixiant d'una de les escenes finals... Un debut en resum molt prometedor del jove director Matthias Luthardt, a qui caldrà seguir de prop després d'aquesta esperençadora òpera prima.