I mica en mica, de nou cap amunt

Sembla que després del cop dur que vaig patir fa unes setmanes, un mica en mica va vislumbrant una llum, amb la qual poder seguir amb la seva vida. La veritat que les dues setmanes passades a Barcelona em van anar de perles. A més de poder fer companyia a ma mare, de poder tramitar tots els papers perquè el gestor s'encarregui de tot, vaig poder gaudir d'unes vacances del treball i tenir temps per veure tots els amics que tinc a Barcelona i que moralment em van ajudar a tirar endavant.
Però va arribar el diumenge i era moment de tornar a Ingolstadt, la ciutat on m'estava instal.lant, i això va ser dur. Havia estat tan bé els últims dies a l'estimada Barcelona...
A més no podem dir que el retorn fos plàcid. Per començar vaig perdre la targeta de dèbit alemanya a l'aeroport del Prat. Així que corrent a trucar a l'amic Rio, perquè em donés el número per anul.lar-la. Allà una merda contestador automàtic que confonia el meu 5 amb 2 o 0, però finalment ho vaig aconseguir.
Un cop ja al meu pis, amb l'esperança de tenir Internet, em trobo que el splitter que havia de rebre per correu, l'havien tornat a l'oficina per no ser-hi i que ja havien passat els dies per poder-lo passar a recollir. Aquest va ser el pou.
Per sort, la sort va canviar a partir del dilluns tarda, a pesar del temps depressiu que ens està acompanyant des del meu retorn (boira tot el dia,això sí, almenys no fa tan fred, 5 graus constants). Així a la tenda de Telecom ja em van donar a l'instant un splitter (si en tenen,perquè no te'l donen amb el modem quan et dones d'alta?), així que el mateix dilluns ja tenia Internet (després d'alguns problemes per culpa el Firewall de windows). Dimarts una bona estona per culpa les actualitzacions de Windows pendents dels últims anys, però ara ja tinc ordinador que em va bé. Ahir em va arribar per fi també la mudança i la tarja del pàrquing pel Peugeot i dimarts ja va venir el propietari per començar a moure l'arreglar la cuina, així que espero abans de Nadal ja estar 100% instal.lat a la nova ciutat.
A més si podia pintar avorrit el tornar aquí de moment res de res. Dimarts van venir el Benja i el Ramon a fer unes birres i ahir hi havia sopar de despedida d'un resident... i festa de les veïnes. Molta noia de 19 anys, bon veure la majoria, això sí, fredes com a bones alemanyes. Però almenys vaig conèixer un colombià i una colombiana que vam congeniar ràpid i que em poden servir de nexe d'enllaç al grup, per anar entrant mica en mica.
Aquest diumenge per fi podré anar a München, on viu l'amic de la uni Carles, que em podrà ensenyar les maravelles que tothom parla d'ella. La vida doncs sembla iniciar-se per fi en aquestes gèlides terres.