Yo soy la Juani

Després de 5 anys de pausa des de Son de mar, el director català Bigas Luna ha estrenat per fi la seva esperada obra; esperada sobretot per la propaganda que des de fa més d'un any se li ha donat, amb el famós casting exhaustiu per descobrir una nova actriu revelació, com va fer en el seu dia amb la Penélope Cruz a Jamón, Jamón, en aquell ja llunyà 1992. I certament podem dir que aquest casting és del millor que ha fet per a la seva pel.lícula, que per la resta queda bastant lluny de tot el què s'ha llegit que el director pretenia. Efectivament la Juani finalista, Victoria Echegi, es demostra com una actriu capaç de representar el seu personatge a la perfecció, ple de força i decisió, sense que això no amagui les debilitats que també té. Si serà una bona actriu el temps ho dirà, doncs per això se l'haurà de veure en d'altres papers. Per la resta, tota la parefarnàlia llegida de voler representar la juventud dels suburbis, de mostrar que els suburbis són el nou motor creatiu de la societat moderna i demés, bé, serà una opinió molt personal seva. Un servidor creu que la pel.lícula gira sobretot en l'entorn de la protagonista. Sí que la primera mitja hora intenta reflexar aquest món on viu i no dic que el retrat no sigui força real (per mi sí, els nengs són així, ara si això és el motor creatiu de la meva societat... sic), però ni aprofundeix en els perquès d'actuar com ho fan ( per exemple el perquè d'aquest culte al tuning en el què sobretot es centra, tuning dit sigui de pas molt més espectacular del què els personatges reals mai tindran) ni mostra les cares més amargues (drogues, baralles, etc, que no dic siguin exclusius d'ells, però que no mostrar-les en cap imatge en la pel.lícula que ens pretèn mostrar aquest món per mi és un error). Passada aquesta mitja hora, la nostra Juani descobreix el capullo que és el seu nòvio i decideix fer rumb a Madrid amb la seva millor amiga, la Vane, qui vol fer-se una operació d'augment de pits. Curiosament les nostres protagonistes es mostren encantades amb l'ambient de la capital, tan diferent al seu suburbi depriment (no era aquest el nostre motor?). Les dues amigues es trobaran ràpidament en ambients molt diferents, de futbolistes, productors i gent famosa, que tampoc un sap fins a quin punt és realista. Com a mínim la nostra Juani descobrirà que ser actriu no és tan fàcil com la seva simplicitat la porta a pensar inicialment. El final és com a mínim confòs i un es pregunta si no s'han oblidat de posar-nos-el, però suposo que aquest arribarà amb la ja intencionada segona part que meditava el director, i que per mi personalment ja es pot ben estalviar.