Les opcions per veure Macchu Picchu

Arribar a Cusco vol dir indefectiblement voler visitar el Macchu Pichu, una de les maravelles del món modern. Fer-ho no requereix cap gran planificació prèvia, es pot fer pel teu compte, i en temporada alta sí caldrà reservar el tren d'Aguas Calientes amb un parell de dies d'antel.lació. Si es vol pujar al Wayna Picchu sí caldrà comprar entrada setmanes abans. Molta gent però busca un trekking previ al Macchu Picchu i fer una excursió d'entre 3 i 5 dies. La versió clàssica és l'Inca trail, de 4 dies (o versions més curtes), la qual cosa requereix de reserves de 6 mesos previs i desembolsar bastants diners. Però que no cundeixi el pànic, si un arriba a Cusco sense res, tindrà opcions més barates sobre versions alternatives. Algunes, més privades, com el vall de Lares, implicaran a partir de 500$ de pressupost. Si es vol quelcom més econòmic, moltes agències ofereixen els dos packs alternatius clàssics: el Salkantay trek de 5 dies i l'Inka jungle trek de 4. Pressupostos entre 150 i 350$ segons agència, però cal preguntar bé què inclou. El Salkantay és un trekking pur de muntanya, dormint en tenda. L'inka jungle és una espècie d'aventura variada on combines diverses coses. Per dies disponibles, vam decidir aquesta última opció de la què no ens arrepentim. Respecte agències, n'hi ha moltes oferint el mateix. Nosaltres vam acabar a Conde Travel (que no sortia a la Lonely), perquè va ser l'única que el comercial va explicar-ho amb detall i passió i ipso facto va assegurar disponibilitat de trens compatibles amb els nostres interessos (empalmar l'últim dia per agafar bus nocturn a Copacabana, Bolívia). Això implica tren de tornada abans dels clàssics 18h o 21h. El Luis Ruiz ens va aconseguir un a les 14:30 i una logística de motxilles per assegurar els nostres desitjos. A més es tracta d'una agència local i que no et deriva després a d'altres operadors. El preu finalment 255$ amb tots els opcionals: rafting i tirolina (resteu 10$ si podeu tornar amb qualsevol tren). I per suposat incloent entrada i guia a Macchu Picchu.

Cusco i Pisac

Després d'una llarga i recuperadora sessió de son, uns trets celebratius ens despertaven per iniciar el segon dia a Cusco. Les espectaculars vistes del hostel ens donaven la benvinguda a un dia assolellat. Descartat pagar el boleto turístico, visitàvem la catedral a les 9h gratuitament aprofitant-nos de la missa. A la sortida un grup d'inques tradicionals tocant instruments de la terra es reunien  a la Plaza de Armas. Eren els 13 savis de les 13 regions al voltant de Cuzco celebrant la Pachamama (1 agost) per tal de demanar als Déus unes bones collites. Després d'un llarg ritual els visitants podien també fer ofrenes de fulles de coca a les quals se'ls hi tira 3 cops l'alè. A canvi algun desig s'hauria de complir, l'Angi ens confirmarä si realment funciona.

Dues opcions teníem després: visitar Pisac, poble entrada del Valle Sagrado, o veure les 4 runes de fortaleses inques als voltants de Cusco. Les explicacions de iPeru ens portaven a la 1a opció. Un minibus que surt quan s'omple porta al petit i encantador poble de Pisac. Pel camí s'entreveuen les runes (no valedores del preu i amb el problema que el camí que les uneix és la carretera) i un Cristo de corcovado en miniatura. Arribat al punt més alt comença el descens al valle sagrado amb el Salkantay nevat de fons.

Pisac és un poble turístic quasi convertit en mercat permanent. El fet de no ser dia oficial de mercat va permetre menys aglomeracions. Unes empanades al Horno Colonial ens donaven energia per tornar i conèixer una catalana expatriada en aquest racó de món. Ja de tornada acabàvem de visitar racons que ens faltaven de Cusco i rebíem el briefing del guia de cara al Inka jungle de 4 dies per l'endemà.

El dia el tancàvem amb un excel.lent sopar d'inkazuelas amb la Victòria i el Raül, també de viatge per Perú i amb qui les diferents planificacions ens han portat casualment a creuar-nos aquesta nit. Uns riures i experiències de viatge (més per la seva banda ja que porten setmana i mitja) i a dormir que demà el despertador sona a les 5h del matí.

Arribada a Peru, arribada a Cusco

Després de dos llargs vols sense massa a destacar, excepte el super aeroport de Toronto (amb les seves cintes mecàniques ultraràpides i els sofàs amb ipads per tothom a la sala d'espera), i el overbooking accidental (amb un avió de reserva degut a averia del previst amb 30 places menys), arribàvem amb retard ja ben entrada la matinada a Lima. Amb menys temps de l'esperat per avorrir-nos/dormir, agafàvem a les 6:50 el vol cap a Cusco, vol que ens descobria algunes de les característiques de Perú.

El mar de núvols que tapava Lima i la costa deixava pas ràpidament a les primeres muntanyes que s'elevaven per sobre d'ells. Aquestes s'anaven enlairant cada cop més, formant de tant en tant altiplanícies més altes que els nostres pics més alts, i amb una densitat de població minsa. Una hora més tard apareixia la imponent ciutat de Cusco als nostres peus, a on hi aterràvem de forma espectacular, amb muntanyes nevades de 6.000m al fons.

Recollides les motxilles ràpidament, un taci ens deixava a unes poques escales del hostel Samay Wasi, al barri de Sant Blas, i amb unes increïbles vistes a la ciutat. Aquests pocs graons carregats ens deixaven sense alè, i és que el mal d'alçada es notava ràpidament quan s'arriba a Cusco en avió i sense temps a renovar els glòbuls vermells.

Tocava doncs prendre's un primer dia en calma, visitant el bonic centre de la ciutat i la seva grandiosa Plaza de Armas, a l'hora que demanar informació pel trekking que volíem reservar per demà passat. Amb tot fet, baixàvem la comercial Avenida del Sol, per adentrar-nos a zones no turístiques i de pas localitzar la Terminal Terrestre de bus des d'on haurem de sortir en uns dies.

La tornada al centre la feiem en el minibus local Florida (se'ns va escapar el Correcaminos), constituint la típica vivència quotidiana que s'acaba quedant més que moltes atraccions locals. I és que els crits de Baja/baja dels viatgers, els Sube/sube, Boleto/boleto del revisor constituien un espectacle, per no dir el A ver si manejás bien que li proferien les dones a un conductor que no era un prodigi de suavitat.

Cervesa i sopar local a base d'Aji de gallina i Alpaca andina, ben merescuts, abans d'anar a dormir havent vençut el jet lag.

Beijing (V) i punt i final

Últim dia a Beijing, regalat amb una xafogor extrema (quin canvi respecte Kunming!!) i una boira de merda extrema (visibilitat menor a 500m i sol fortament apagat per la mateixa).

El primer objectiu era visitar l'últim "must" turístic de la ciutat: el Palau d'Estiu. Recomano al turista que el faci d'inici i no com nosaltres al final del viatge. Un lloc probablement molt maco, però que la fastigosa boira (que empobria les vistes al voltant de l'enorme lkac Kunming) i la nostra saturació pels temples xinesos després de tot el viatge, el convertien més en visita de rigor que d'interès.

Ja plenament experts de la xarxa de metro, d'allà anàvem al carrer peatonal de Wanfujing, marcat de nou pel capitalisme dels seus malls (centres comercials), però amb un ambient menys pijo que a Sanlitu. Pels voltants, la primera oficina de turisme que vèiem (on comprovàvem que hi havia un mínim d'anglès), una llibreria amb llengües extrangeres, botigues de te i uns carrers de mercadillo tradicional, amb menjars típics i exòtics (escorpins, paneroles, que encara he de veure el xinès que se les mengi) i souvenirs de tota mena sotmesos a les regles del regateig (aquí funciona el posar un preu molt per sota del marcat i marxar quan veus que no s'hi acosten, si cal repetir-ho fins que la begociació sigui en termes acceptables; això sí disposat a ser agafat pel braç al marxar).

D'allà, una bona caminata a peu (malgrat que al mapa és sl costat) fins a Quianmen (al sud de Tiananmen). Pel camí, sessió fotogràfica de models en el racó amb menys encant de la ciutat, i una subhasta-tombola entre xinesos per aconseguir, a canvi d'una SIM, un iphone més fals que un segell en pessetes avui en dia. 

Qianmen és un nou carrer comercial amb una arquitectura més moderada i tradicional i una mica menys de macrocadenes internacionals (que també hi són). Novament els carrers del voltant presenten més vidilla local.

Farts però de caminar i veure més del mateix, retornàvem al hostel per recuperar-nos i preparar-nos pel viatge de retorn. El taxi fins l'airport express i el funcionament de la terminal de sortides (amb una sala d'embarcament després d'un primer control de passaport carent de bancs o comerços) ens donaven els últims exemples de la "lògica diferent" xinesa, que pot acabar sent extanuant pel viatger.

Beijing (IV), a la recerca infructuosa de festa

Un ràpid vol d'una hora (que sortia 20 min avançat...) ens deixava de nou a Kunming (no em vull imaginar l'estona necessària en bus), on després de dinar uns dumplings, ens embarcàvem en un nou vol de 3h cap a Beijing (aquest cop amb els serveis de pantalla de vol intercontinental i amb uns ballarins xinesos que aconseguien que mirèssim el vídeo de les instruccions de vol molts anys més tard).

L'arribada, per primer cop, a una hora no intempestiva, ens permetia estrenar el tren airport express, on l'estrella eren els vídeos de civisme del capità ou (per cert, un treballador dormit té prioritat per seure en el bus respecte un ancià a Pekin).

A les 18h recuperàvem la nostra habitació habitual al Red Lantern, i sortíem a repetir la zona de Nanluogoxiang, veiem les torres de les campanes i els tambors, i especialment amb l'objectiu final de la zona animada del llac Qiahai. Una cervesa en una terrassa àtic sobre les 19:30 ens permetia descobrir mirant al voltant que també de festa els xinesos mengen aviat.   Una volta a peu ens mostrava la interminable oferta de bars musicals de la zona (inclòs un dedicat al Lotus Blau de Tintin), rebre subtilment ofertes de "lady bars" i descobrir que la oferta gastronòmica no era tan àmplia com pensàvem... El pitjor, que a les 21h molts llocs de menjar començaven a tancar, per la qual cosa acabàvem fent un sopar que no passarà a la història i allunyat de les nostres pretensions inicials.

Temps per fer una copa en un dels infinits bars musicals, el pla estrella de Xina, buscant un que la seva música en viu no ferís en excès els nostres timpans (tant per qualitat, com per estil, com per volum). Incomprensiblement, a les 23h l'ambient començava a anar de baixa, per la qual cosa decidíem fer un all-in: anar a la búsqueda del relativament proper Mao Livehouse, una espècie de Razz de Beijing, i segons la Lonely de 2011 un dels locals més concorreguts de la ciutat. Suposadament a Gouloujie East amb Nanlouguxiang, el cert és que no el vam trobar, malgrat que la búsqueda posterior a Internet ens confirmava la seva existència... El cert també és que l'ambient als carrers a les 12h era com el de les 4h a casa nostra...

Resignats decidíem emprendre el camí de retorn a casa, obligadament en taxi ja que els metros tanquen sobre les 23h. Davant l'absència de lliures, empreníem la negociació amb els tricicles, aconseguint amb obstinació un acord (a la 4a) pels 30 yuans objectiu. Una gran elecció, perquè les obres nocturnes dels anells viaris provocaven un embús que el tricicle salvavs pels carrils bicis.

Amb ganes de ressopó, i davant la fallada del mcdonald's 24h, acabàvem fent una empanada de farina ultraoliosa (millor no llegir l'escàndol de la màfia de l'oli a Xina) que competiria amb el sopar per provocar els nous problemes estomacals de l'endemà, últim dia.

Balagezong i Shangri-la

L'últim dia a Yunnan decidíem apuntar-nos a alguna excursió pels voltants de Shangri-la oferts per una agència a través del nostre hostel. Com el temps ennuvolat no prometia grans espectacles per les snowy mountains, triàvem una mica a cegues la sortida a Balagezong, on a més d'una muntanya sagrada nevada, hi havia un parc natural.

Junt amb dos noies i una mare i un nen repelent xinesos, ens embarcàvem a la furgoneta d'Ayrton Bala, per recórrer a gran velocitat els ports i les valls del nord de Shangri-la en un pesat trajecte amb bonics paisatges.

Arribats a destí, una mica de confusió fins entendre com anava la cosa (per variar ningú parlava anglès). Finalment acabem embarcats en un autobús ple de xinesos, amb una guia xinesa fotent un rotllo increïble, i deduïm que l'entrada al parc és sota règim guiat. Primera parada al poble tibetà de Bala, segona a una gorja molt estreta i espectacular pels què t'endinses en un camí d'escales de fusta, i tercera i darrere parada, camí de fusta de 2,5km que recorre el "Grand Canyon", i amb possibilitat de tornar fent "rafting" (els rems els porten els guies) per 120 yuans que se sumen als 210 de l'entrada al parc. Malgrat el paisatge és espectacular ni el preu ni el format de visita s'ho valen... De la holly snowy mountain i la stuba (muntanya amb forma de pirulo tibetà) ni rastre (sospito que és un trekking llarg que obliga a pernoctar als hotels del parc).

Ja de tornada visitàvem Shangri-la pròpiament, descobrint que gran part del casc antic va ser arrassat per un incendi recent. Els temples i pirulos tibetans, així com una torre daurada que gira per tracció humana es conserven però prop de la plaça principal. Al monestir tibetà que hi ha al final de la ciutat (bus num.3) ens va fer mandra anar i vam decidir avançar un novament esplèndid sopar tibetà amb yak noodles i hot pot de vedella.

La Gorja del Salt del Tigre i arribada a Shangri-la

Fins ara sincerament he de dir que no havíem vist res que diguessis: wow! Això és increïble. Beijing està bé, però tampoc és Bangkok per posar un exemple. El mont Taishan està bé com a repte de steps i tota la història sagrada, però no és la muntanya amb millors vistes. Qufu pels amants dels temples i de Confuci. Dali i Lijiang txulos però hiperturístics; i Shaxi estava bé però era un simple poble.

La Gorja del Salt del Tigre és un altre nivell. Ja de camí de bon matí el riu Yangze se'ns presentava amb unes espectaculars boires i els seus primers meandres amb una amplada espectacular. Però aquest mateix riu ja molt ample i baixant ple de fang, rep un altre afluent potent i anbdos cabals penetren en una espectacular gorja estreta formada entre dos pics de més de 5.000m. El resultat no pot ser més espectacular, amb un riu amb uns corrents bestials entre parets que superen els 4.000m. Una experiència sens dubte inolvidable.

Opcions: fer un trekking de 2 dies per les muntanyes (hi ha guesthouses pel camí) si s'està en forma, es disposa de temps i fa bon temps (l'excursió no és broma i hi ha gent que hi ha deixat la vida). 

Com cap de les 3 condicions la complíem del tot, decidíem l'alternativa d'un dia proposada per l'alberg de Lijiang. Autobus fins a Tina's GuestHouse (on el trekking de muntanyes s'ajunta amb la carretera) amb vistes increïbles i parada a on comença la gorja i es formen els primers ràpids, i trekking d'unes 2h30min per baixar (i tornar a pujar en ruta circular) fins a la roca del tigre enmig dels ràpids en el punt més espectacular de la gorja. A tenir en compte que a més dels 6e d'entrada a la Gorja (per l'Estat xinès), hi ha peatges de les families locals que mantenen els camins, escales i ponts necessaris per arribar a la roca del tigre (comptar 6e més).

A la mateixa Tina's Guesthouse (on feia una merescuda cervesa) es pot reservar un autobús que surt a les 15:30 cap a Shangri-la, porta d'entrada al Tibet (malgrat que pertanyent encara a la província de Yunnan).

Una espectacular (en alguns trams malmesa) carretera segueix pujant fins a uns 3.600m, i si un aconsegueix sobreviure a la conducció temerària (més que a la resta que hem vist) de cotxes i autocars, s'acabarà entrant a les portes del Tibet, una espectacular esplanada de més de 100km, on es nota el canvi d'arquitectura i ètnia tibetana, així com la fauna propera (yaks domèstics i porcs salvatges).

A les 18:30 arribàvem a Shangri-la, poble convertit en ciutat en els últims anys, on un taxi ens acostava al Dragon Cloud Hostel que teníem reservat. Els 3.200m d'alçada es notaven en el fred considerable que fins ara no havíem tingut. Morts de gana després de dies de règim, decidíem regalar-nos un magnífic bistec de yak amb un sorprenentment bo vi vermell tibetà.

Pels voltants de Lijiang

Amb les instruccions que ens havien donat a la guesthouse, sortíem amb la idea de descobrir els poblats al voltant de Lijiang mitjançant l'ús de transport públic. Tal com havíem pronosticat, anar a la muntanya de Yulong (així com al parc de l'estanc del Dragó Negre des d'on hi ha la millor vista d'ella des de Lijiang) era tonteria per la nul.la visibilitat a partir de 3.000m.

Abans d'agafar els busos, passàvem pel mercat de Zonghi, una de les poques atraccions no de pagament i autèntiques de la ciutat (el dia anterior al veure el "port aventura" que era Lijiang ens proposàvem evitar pagar cap atracció turística). Mercat típic asiàtic, amb el seu bullici habitual que no havíem vist encara a Xina, al mercat es poden trobar parades amb tots els productes frescs imaginables.

Desgraciadament agafar el primer bus ens va portar una hora per culpa les males indicacions, però finalment aconseguírm agafar el num.3 (enlloc del 8 senyalat al hostel), canviar a l'avantpenúltima parada al bus num.6 i arribar finalment a Baisha, on un fort ruixat ens donava la benvinguda i ens obligava a caminar a cegues entre fang pels seus carrers en obres de plena urbanització. Passada la pluja i orientats, descobríem els dos carrers principals que constitueixen l'atractiu d'aquest poblat. Alguna galeria d'art, tendes d'artesania i antiguitats diferents als clàssics souvenirs, roba i joies de les poblacions hiperturístiques de Dali i Lijiang, i sobretot la clínica herbal del Dr. Ho. Als seus 92 anys, aquesta eminència de la medicina natural ens va rebre calurosament i ens va mostrar amb orgull el seu projecte (enmarcat pels centenars de reportatges internacionals que ha rebut) i explicar la seva filosofia de vida (de la qual vam entendre la meitat tot i el seu esforç per parlar anglès i alguns papers en castellà que ens va donar).

Un te amb wifi ens permetia veure que el poble de Shu He estava a escassos 4,3 km d'on estàvem i que el camí era senzill, així que aprofitant el sol que sortia feiem caminant aquest tros de ruta, just a temps per arribar i que la pluja fes acte de presència (moment de provar un arròs fregit naxi, la minoria ètnica de la zona i tornar a veure una curiosa sessió fotogràfica de dos nuvis, aquest cop vestits com a militars comunistes).

A diferència de Baisha, Shu He sembla una rèplica en miniatura, potser una mica més tranquila de Lijiang. Mateixes cases de fusta, mateixos cartells, mateixos tipus de tendes...

Una caminata fins a la parada del bus num. 11 ens tornava a Lijiang, on donàvem uns últims volts per la ciutat antiga i acabàvem en un bar de música en viu, bevent te enlloc de cervesa degut a la delicada situació de les nostres panxes.

Atrapats a Jianchuan i finalment a l'hiperturística Lijiang

Per un dia decidíem començar sense despertador i prendre'ns tot amb més calma. Per acabar de recuperar l'estómac, decidíem esmorzar a l'hotel on havíem sopat magníficament la nit anterior (i barat malgrat ser l'hotel més luxós per pernoctar). La Fiona ens havia promès un magnífic porridge amb nap, una espècie polsim de porc (wtf?), verduretes i una truita.

Amb la panxa plena i recuperant-se, tornàvem a agafar la minivan compartida i arribàvem a Jianchuan, on ens esperava la desagradable sorpresa que no hi havia billets per Linjiang fins al cap de 3h30min. Atrapats a l'estació llegint novel.les, planificant la resta del viatge amb la Lonely, descobrint els desagradables lavabos públics, i al parar de ploure donant una volta per torns pel centre hem acabat de passar l'estona. Personalment el centre no l'he trobat tan lleig com esperava i un sempre gaudeix amb la sensació de tothom mirant preguntant-se, què se li ha perdut aquest a aquí.

Finalment al bus, en 1h30min ens plantàvem a la ciutat nova de Lijiang, on amb el bus local ens acostàvem a la ciutat antiga. Un laberint de carrers en els què ens perdíem una bona estona (les infos turístiques les guardo per un altre post), fins a trobar quasi per casualitat la Mama Naxi's Guesthouse.

Probablement no sigui el millor lloc de Lijiang, però com prometia la guia ens donava la informació que necessitàvem per acabar de muntar la ruta de Yunnan. Descartat el trekking de dos dies per la Gorja del Salt del Tigre pel mal temps, decidíem fer dos nits a Lijiang.

La poca tarda que ens quedava (amb ruxats) la passàvem passejant pels carrers de Lijiang, un casc històric bonic però convertit en una espècie de Port Aventura amb els 5 milions de turistes (majoria xinesos) que la visiten. Milers de tendes amb molta gent, un mercat-restaurant de menjar atractiu, un carrer ple de bars amb espectacles horribles xinos... i la poca oferta nocturna de bars estrangers de la guia desapareguts.

La muntanya de l'emperador de Jade (5.500m, amb esplenades amb telecadira fins a 4.400m) és una de les atraccions de la zona, però vistes les nuvolades persistents demà anirem a veure poblats típics de la zona amb el pla de busos que ens han donat.

Shaxi

El recorregut típic sortint de Dali és enfilar cap a Lijiang, però en el nostre cas decidíem fer primer una parada a Shaxi, un bonic poble en les valls de les muntanyes i antic centre neuràlgic de la ruta del te.

El transport però es complica: autobus de tornada a Xiaguan (nova Dali), allà taxi que ens canviés d'estació al descobrir que havíem d'anar a la nord, allà bus de 2h30min fins a Jianchuan, per allà definitivament agafar una minivan compartida (1h) fins a Shaxi. 

Amb només 2.000 habitants i moltes cases de fusta, rodejada de muntanyes i camps d'arròs i blat de moro, la població destil.la un ambient especial. Clar que el poble del passat amb els cascs de cavalls han estat substituits per grups de turistes que promocionen les botigues, cafès i nombroses pensions que un es troba, però tot en una quantitat i ambient tranquil raonable. Baixant el carrer principal s'arriba a la plaça major, on destaquen els temples i arbres centenaris al mig i les terrasses de cafès vorejant-los. Seguint una mica més, s'arriba al riu i al pont original de la ruta del te, des d'on es pot accedir als camps (i s'oferiran cavalls al turista que ho desitgi).

Un bon lloc on descansar (i en el nostre cas mirar de recuperar els nostres estómacs) i respirar aire pur. La nit ofereix poc atractiu, més que contemplar les estrelles aquells afortunats que no els hi toqui nit ennuvolada.

Per cert, Shaxi és curiosament el lloc on el visitant tindrà menys problemes per comunicar-se en anglès amb la gent.