Vier Minuten

Amb uns quants mesos de retard finalment vaig poder veure Vier Minuten (Quatre minuts), pel.lícula alemanya que va arribar recentment a les pantalles barcelonines. Són comptades les obres germàniques que s'acaben projectant en els nostres cinemes; d'una banda pel domini omnipresent americà, de l'altra perquè el cinema teutó no destaca especialment excepte en les comptades excepcions que últimament han triomfat a nivell internacional. Per aquest motiu era sens dubte un film a veure.
Guanyadora de nombrosos premis nacionals i alguns d'internacionals, la segona obra de Chris Kraus (després de Scherbentanz) narra la història d'una professora de música heptagenària (Monica Bleibtreu) que descobreix un talent insospitat en una jove reclusa (Hannah Herzsprung) d'una presó de dones. Marcades ambdues per un passat ple de records traumàtics, la primera intentarà explotar el talent de la segona pel "bé de la música", com no es cansa de repetir, malgrat que en el fons manté l'esperança de què aquesta actuï com a element purificador del seu caràcter violent i element d'esperança per un futur que podria ser més feliç. Ambdues protagonistes comparteixen moments de caire diferent: tensions degut a la (massa?) típica rectitud i inflexibilitat de la professora cap a actuacions contràries al seu gust, fins a escenes de fort caràcter emocional entre ambdues.
La pel.lícula és un nou exemple de relació professor-alumne, caient pel meu gust en un abús excessiu de certs clichés, malgrat que manté l'estil realista típic del més pur cinema europeu, allunyat de les grandiositats que solen acompanyar els guions de Hollywood. Així com el treball (tant de guió com interpretatiu) dels dos personatges principals és encomiable, no es pot dir el mateix de la resta de personatges secundaris, també molt previsibles, però tan poc treballats que algun frega el patetisme en algunes escenes. Els flaixbacs cap al passat de la professora ens expliquen la seva trista història i ens revelen un detall inesperat de la protagonista, que explica en part la relació que manté amb la seva alumna, sense que però la història en sí acabi de lligar amb la trama principal.
Respecte a la música (Annette Focks) probablement serà de grat pels amants de la música clàssica, malgrat que a un servidor (amb la seva mala oïda musical) li va quedar la sensació que la seva grabació deixa bastant que desitjar, fet ratificat en diverses crítiques llegides.
El millor sens dubte és una brillant escena final, on la jove protagonista, acceptant el seu destí i davant l'oportunitat única que se li ha brindat, decideix lliberar-se i mostrar el seu talent innat oferint quatre minuts de música excelsa amb el piano, amb una "performance" poc convencional i rebel.
Una pel.lícula acceptable pels amants del cinema independent europeu.