El viatge a Cuba va significar sens dubte la fi de qualsevol creença més o menys idealista en el comunisme. Fins llavors sempre havia pensat que era un sistema utòpic degut a la corrupció humana. A Cuba em vaig adonar que el problema és més fons, de concepte. Tinc clar que el neocapitalisme extrem cap al què ens dirigim no és ni molt menys el sistema ideal i com a tal probablement acabarà caient algun dia pel seu propi pes, sigui en forma més o menys violenta i revolucionària (com la història ens mostra) o com a evolució progressiva a un nou sistema millor, que pot agafar idees comunistes a combinar amb coses bones del capitalisme. Però tinc clar que el comunisme significaria un pas enrere respecte a democràcies socialdemocràtes capitalistes en l'evolució humana. El comunisme va fracassar definitivament el segle passat i li queda poc per acabar de morir (com a macrosistema econòmic) en els pocs llocs on sobreviu a base d'un model cada cop més mixte amb el capitalisme.
Feia temps que volia escriure sobre això, però les llargues discusions dels comentaris fruit del post sobre Cuba m'han desdit de fer-ho perquè ja havia escrit llargament sobre el tema aplicat a la illa caribenya. Així que passo la paraula novament a Victor Hugo, qui en el segle XIX (arran de la revolució de 1830 a Paris) ja feia una gran reflexió sobre el tema que per mi resumeix perfectament la dicotomia entre ambdos models i és plenament vigent:
"Todos los problemas que se proponían los socialistas, las visiones cosmogónicas, dejados aparte el ensueño y el misticismo, pueden ser elevadas a dos problemas principales.
Primer problema: producir la riqueza.
Segundo problema: repartirla.
El primer problema contiene la cuestión del trabajo.
El segundo contiene la cuestión del salario.
En el primer problema se trata del empleo de las fuerzas.
En el segundo de la distribución de los goces.
Del buen empleo de las fuerzas resulta la felicidad individual.
Por buena distribución es preciso entender no distribución igual sino distribución equitativa. La primera igualdad es la equidad.
De estas dos cosas combinadas, poder público por fuera, y felicidad individual por dentro, resulta la prosperidad social.
Prosperidad social significa el hombre feliz, el ciudadano libre, la nación grande.
Inglaterra (*) resuelve el primero de estos problemas. Crea admirablemente la riqueza; la reparte mal. Esta solución, que no es completa más que por un lado, la lleva fatalmente a los dos extremos: opulencia monstruosa y miseria monstruosa. Todos los goces para algunos, todas las privaciones para los otros, es decir, el pueblo; el privilegio, la excepción, el monopolio, el feudalismo, nacen del trabajo mismo. Situación falsa y peligrosa que asienta el poder público sobre la miseria privada y que enraíza la grandeza del Estado en los sufrimientos del individuo. Grandeza mal compuesta, en la que se combinan todos los elementos materiales y en la cual no entra ningún elemento moral.
El comunismo y la ley agraria creen resolver el segundo problema. Se engañan. Su repartición mata la producción. La partición igual anula la emulación. Y, por consiguiente, el trabajo. Es un reparto hecho por el carnicero, que mata lo que reparte. Es pues imposible detenerse en estas pretendidad soluciones. Matar la riqueza no es repartirla.
Los dos problemas requieren ser resueltos juntos para quedar bien resueltos. Las dos soluciones han de ser combinadas y no hacer de ellas más que una."
(*) Exponent de capitalisme per aquells temps
Los miserables. Victor Hugo
18 de desembre 2007
Capitalisme vs comunisme
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
4 comentaris:
mmmhhhh... sempre que dius això, em ve al cap una llarga conversa a Gràcia. És possible que ja no ho recordis.
per cert, la categoria filosofia d'aquest comentari, bé podria ser "política econòmica", no?
Per suposat que me'n recordo d'aquella conversa, jajaja, com han canviat els temps, no? xD
M'encantaria poder posar Política econòmica, però no em veig amb l'autoritat moral de fer-ho sense haver estudiat economia general, deslligada del món industrial.
Així que en tot cas em veig capacitat a opinar sobre economia des del punt de vista filòsof, com en els temps on el coneixement humà no havia avançat ni s'havia especialitzat tant, i per tant certes ments podien opinar sobre molts aspectes de la humanitat, a nivell científic, moral, etc.
perdó... on posava política econòmica, em referia a economia política... m'ha enganyat la tradussió ràpida del terme "political economy".
Pel que fa al teu motiu per dir-li filosofia, possiblement la teva opinió en aquests temes, no serà ni millor ni pitjor que la meva, si un cas, li pots donar un enfocament diferent al que jo li dono pel fet de ser enginyer, però en cap cas significa que un o altra tingui raó. Seria com dir que els no economistes no poden votar per exemple, referèndums sobre una llei dels pressupostos.
Tot i això, mentre fagis posts reflexius com aquest, més ben bé igual com li diguis, que me'ls seguiré llegint
Deixa el teu comentari