Borat

Comèdia de l'any a Estats Units i en molts països del món, Borat és la pel.lícula protagonitzada per Sacha Baron Cohen, molt conegut per les sèries del personatge Ali G.
El film ha creat molta controvèrsia per fer humor sobre qualsevol cosa, sense respectar res (o fer humor sobre temes "moralment incorrectes"- per alguns). Com és habitual doncs en una creació així, el resultat són crítiques en els dos extrems, des dels que l'endimonien perquè l'humor els ofèn, fins els que l'entronitzen per "trencadora" (arribant un servidor a llegir d'un crític que els documentals sarcàstics com "Bowling for Columbine" ja no tenien cap mena de futur perquè Borat havia anat molt més enllà).
Respecte a aquesta última afirmació no puc més que mostrar el meu més gran desacord, així com clarificar al possible espectador què anirà a veure. I és que encara que Borat es vengui com a documental, no deixa de ser un fals documental, que serveix d'excusa per fer una road movie humorística (per tant qualsevol comparació amb la citada obra de Michael Moore o similars sobren perquè no tenen res a veure).
Borat es fa passar per un "periodista" de Kazajstan, on comença l'obra (encara que les imatges són de Romania), que viatja a Estats Units per conèixer la primera potència del món i veure si pot aprendre coses que serien profitoses per al seu país. Un cop a Nova York veurà un dia la imatge de la Pamela Anderson a "Baywatch" i decidirà travessar tot el país fins a conèixer-la i demanar-li matrimoni. En aquest viatge s'anirà trobant amb diferents personatges, les converses amb els quals produiran els gags del film degut a la suposada diferència cultural.
Aclarit això Borat té naturalment gags bons i gags dolents, però personalment no la trobo una pel.lícula de referència dins del cinema d'humor. És una pel.lícula més que si es veu amb amics (i a poder ser amb una mica d'estimulació alcohòlica) es passarà una bona estona, mentre que si es veu sol i sobri doncs excepte alguns gags puntuals, té també estones que es fan un pèl pesades.

Colapse

"Colapse, per què unes societats perduren i d'altres desapareixen" de Jared Diamond és un llibre recomanat per aquells qui vulguin reflexionar sobre la situació mediambiental actual. La veritat que quan el vaig comprar no ho vaig fer pas amb aquesta intenció, sinó més aviat atret pel títol i esperant una variant més històrica de les caigudes de civilitzacions passades. En aquest sentit el llibre s'ha allunyat bastant de les expectatives, ja que no és una recopilació de societats passades i els diferents motius que les van portar a la decadència. El llibre analitza certes societats del passat i el present, la majoria de poca transcendència respecte als grans imperis (Illa de Pascua, els mayes, els anasazis, els vikings, la Groenlàndia noruega i dels inuit, Nova Guinea i el Japó dels Tokugawa en el passat; i Ruanda, l'Illa de la La Española, Xina i Austràlia en el present). De totes aquestes societats analitza les seves polítiques mediambientals, mostrant els èxits i els fracassos de cada una. Finalment l'autor analitza la situació actual, els diferents comportaments de les grans multinacionals i d'altres agents de la societat actual i les esperances de futur. Així doncs, si bé el llibre té una part de component històric, la definició més correcte seria de llibre mediambiental. Dins ja d'aquest context, el llibre és certament interessant, perquè l'autor no és un fonamentalista ecologista i realment considero que els anàlisis que realitza són molt correctes, sense caure en preceptes generalistes. La crítica que si li pot fer és potser l'excessiva repetitivitat de molts arguments i exemples, que podrien haver fet resultar un llibre més curt (té 725 pàgines) i per tant amè per un públic més general.
Però sincerament el llibre m'ha fet reflexionar i descobrir coses interessants sobre un problema que li podem donar més o menys importància, però que ens afecta a tots i que ens pot portar a la crisi més profunda (en l'extrem a la desaparició de la nostra espècie, però l'autor tampoc és dels més catastrofistes). Sense pretendre ser un resum exhaustiu, alguns punts que m'han quedat del llibre:

- Hi ha multinacionals extraordinàriament correctes amb el Medi Ambient (l'exemple més sorprenent del llibre és el d'una indústria petrolera). Cap però ho serà espontàniament, ja que l'objectiu de tota empresa és guanyar diners, però algunes poden arribar a la conclusió que respectar el medi ambient els hi maximitza els seus beneficis. Segons el sector pot ser més o menys fàcil, però nosaltres com a ciutadans podem col.laborar a què les empreses arribin a aquesta conclusió.

- Malgrat que tendim a pensar en els cotxes i la indústria com els grans problemes mediambientals, aquests són molt més generals. Les societats del passat que van desaparèixer degut a males polítiques mediambientals ho van fer degut a desastres provocats per l'agricultura, la ramaderia, la pesca i la deforestació. Aquestes activitats segueixen sent importants en l'actualitat en molts països i contribueixen sobremanera al desastre ecològic quan no es porten a terme de forma sostenible.

- En el món global en què vivim, la solució passarà per un món més sostenible en general. Que Japó sigui un exemple de política forestal des del segle XVIII, quan va invertir la tendència de desforestació i actualment té la superfície boscosa percentualment més alta, no és una solució quan és el principal causant de la deforestació en el món, degut a les seves importacions de fusta. Que Europa i EEUU exportin deixalles electròniques a Xina només trasllada el problema del seu tractament a un altre lloc del món. Que Xina, Índia i Pakistan (que acumulen un terç de la població mundial) creixin desmesuradament basant-se en tecnologies desfasades del primer món i altament contaminants, és un perill latent que ens afecta encara que Europa i/o EEUU i/o Japó de cop comencessin a respectar el medi ambient seriosament.

- La desaparició de les societats del passat mal gestionades ecològicament va ser molt ràpida a partir del moment de màxim esplendor. En alguns casos mai van ser conscients del problema, en d'altres no van voler renunciar a valors tradicionals que els van portar al desastre (en els casos de societats colonitzadores que van importar maneres de viure no sostenibles en el seu nou hàbitat) i en d'altres quan van veure el problema ja va ser massa tard.

Nadal a tres bandes

Després de l'any passat lluny de les tradicions nadalenques en les càlides terres australianes, aquest any ha significat el retorn als nadals habituals. I curiosament m'he adonat que en els últims anys una tradició d'aquestes dates és un programa de televisió: el Nadal a tres bandes. Després de perdre-me'l l'any passat i tornar-lo a veure en aquesta 13a edició, vaig reflexionar que excepte el programa esmentat havia vist tots els demés. Malgrat que sembla que el dia de Nadal la programació és de les pitjors perquè la gent està enfeinada en tasques més familiars, per mi a les 19.30 tinc sempre aquesta cita amb les millors caramboles del món. Si bé trobo que cada any s'allunyen més del billar tradicional, intentant combinar moltes modalitats esportives, és també d'agrair el mèrit de l'equip d'en Josep Maria Farràs (i els cracks Dani Sánchez i Mestre Parera) per després de tants anys seguir sorprenent al personal amb jugades meravelloses.

Déjà vu

Diuen que Jerry Bruckheimer (famós productor de Hollywood i sèries televisives, Piratas del Caribe i CSI entre d'altres) va decidir comprar el guió de la pel.lícula 48 hores després de la seva recepció, la qual cosa és una cosa poc habitual. Aquest, escrit per Terry Rossio (Shrek, Piratas del Caribe) i Bill Marsilii, qui es van conèixer en un xat d'Internet i van projectar aquesta pel.lícula des de fa molts anys, és efectivament per mi el millor de la pel.lícula. El millor perquè és un film diferent, en el fons una història d'amor posada en format de thriller (però tranquils els amants d'aquest gènere perquè no hi ha escenes pastelón), però amb una base de ciència ficció poc científica, bàsica per donar consistència a l'obra. Tot això partint de la idea de voler fer una pel.lícula sobre el déjà vu, aquesta estranya i misteriosa sensació de familiaritat que quasi tothom ha experimentat algun cop sobre un lloc, persona o situació, que en principi són completament nous per a un. Curiosament però (i aquí la confecció del tràiler enganya molt) el déjà vu en sí quasi no apareix a la pel.lícula, només a l'escena final i d'una manera bastant confosa.
Després de les tres últimes frases, molts podran pensar: mmm, i vols dir que està bé? I aquí és quan un ha d'advertir al potencial espectador: 1) no anar-hi si espereu realment una pel.lícula centrada en la sensació, com sembla indicar el tràiler, sinó oberts a veure un thriller. 2) no anar-hi si no us agraden les pel.lícules de guions enrevessats (tot i que es pot entendre). 3) no anar-hi si sou astrofísics teòrics o filòsofs que no us agraden les pel.lícules quan no s'ajusten a la realitat. Jo m'emmarcaria en aquest tercer grup en moltes pel.lícules, però no en Déjà vu, perquè en cap moment em dóna la sensació que l'objectiu de l'obra sigui explicar una història creïble (en aquest cas haurien situat l'acció en un futur bastant llunyà, en comptes de la Nova Orleans actual). És un thriller amb ganes d'entretenir, que acudint a la ciència ficció (saltant-se certs límits de les teories físiques involucrades) aconsegueix un guió entretingut, que enganxa a l'espectador, i que quadra al final tot bastant a la perfecció.
La història de la pel.lícula és la de l'agent especial Doug Carlin (excel.lent Denzel Washington, aportant el seu punt desenfadat habitual), qui entra en un operatiu especial del FBI després d'un atemptat contra un ferry ple de militars en el port de Nova Orleans. Durant la investigació, s'enamorarà d'una de les víctimes, Claire Kuchever, i això el portarà a intentar evitar la seva mort (i la dels més de 500 marines morts), "explorant fins els límits del dèjá vu" (com diuen les sinopsis oficials, malgrat que en realitat poc hi tindrà a veure, sense poder desvelar més).
Dirigida per Tony Scott (Top Gun, Man on Fire, Domino), es tracta d'una bona producció típica americana, amb suspens, bona música, acció, efectes especials, a la qual se li podria criticar però l'excessiva previsibilitat de molts moments de la pel.lícula, sense desmerèixer això el resultat final.

Gabrielle

Gabrielle és una pel.lícula desconcertant, d'aquestes que un surt del cinema i no sap descriure molt bé si el regust de boca és dolç, agredolç o amarg.
Ambientada en el Paris de finals del segle XIX, la pel.lícula és un combat de guerra psicològica entre Jean i Gabrielle, ambdós magníficament interpretats per Pascal Greggory i Isabelle Huppert. La història es basa en la novel.la "El retorn" de Joseph Conrad i es centra en la crisi matrimonial succeïda al cap de deu anys d'una relació, que amb el temps s'ha anat refredant, però que per a ell és plenament satisfactòria, ja que el sol fet de posseir-la és suficient (en paraules del propi protagonista, "com l'amor que sent un coleccionista quan aconsegueix la seva peça més preuada").
Un dia ell torna a casa i troba una nota en què ella l'ha deixat, però al cap de poques hores ella decideix tornar i això el desconcerta sobre manera. Començaran llargs diàlegs entre els protagonistes, en una lluita de poder i possessió inherents al matrimoni.
El problema potser de la pel.lícula és l'estil excessivament teatral de la història, que permet el lluïment dels actors però pot provocar cert avorriment en diverses etapes a l'espectador. El director (Patrice Chéreau) intenta combatre-ho servint-se d'eines pròpies del setè art, amb una sort diversa. Així si els canvis de blanc i negre a color, els jocs d'il.luminació i la narració en off d'ell sobre els seus pensaments poden ser trucs encertats, hi d'altres argúcies que no quadren gens amb l'estil de la pel.lícula: la música alta i tensa, quasi de pel.lícula de suspens, o els flaixos de frases en pantalla propis del cinema mut.

I ara a 80 km/h... (i el quart cinturó)

Fa uns dies el conseller de Medi Ambient va sorprendre a propis i estranys amb una nova mesura que pretén intentar que el nou Govern de la Generalitat apliqui a totes les vies dels voltants de Barcelona: reduir la velocitat màxima permesa dels 120 km/h actuals als 80 km/h. Venint d'aquesta conselleria, el motiu no és seguir fent mesures per reduir la mortalitat, sinó, està clar, reduir significativament la contaminació provocada pels vehicles.
No repetiré els meus arguments contraris a qualsevol mesura que es congratuli de disminuir gratuïtament la velocitat mitjana de les vies, sinó que em centraré en la pròpia proposta i els fins que busca.
En primer lloc m'agradaria posar en dubte la constitucionalitat de la proposta, al limitar-la només a les rodalies de Barcelona. Està clar que l'objectiu és l'àrea metropolitana on viu la meitat de la població catalana i per tant, el lloc on els efectes serien més notoris. Però si la mesura es pren perquè s'està convençut que un cotxe a 80 contamina menys que un a 120, la mesura hauria de ser per a tothom igual. O és que un ciutadà de Tarragona ha de tenir més dret a contaminar el món que jo (no oblidem que la contaminació es pot localitzar en certes zones, però que els efectes són globals)?
Apuntat això centrem-nos en el fi de la proposta. Realment que tots passem a circular a 80 reduirà significativament la contaminació atmosfèrica? No ho tinc tan clar. En primer lloc ens situarem en un escenari ideal: la circulació sempre és fluïda com per permetre circular a ambdós límits, i la gent respecta els límits. Pensant en aquest escenari el conseller devia pensar: el consum homologat d'un cotxe a 80 pot arribar a ser uns 2l/100 km inferior a 120, aquí tenim potencial per millorar. Sense posar en dubte els consums homologats, sí discrepo sobre els efectes reals. En la conducció real, a 120 tots els conductors amb intenció de no passar d'aquesta velocitat ja estan circulant amb la marxa més llarga que ofereixi el vehicle (5a normalment, 6a cada cop més cotxes nous). Aquesta és una marxa creada precisament per desofegar el motor i mantenir llargs trajectes a d'altes velocitats i amb un consum moderat. A 80, per contra, molts conductors (la majoria amb vehicles gasolina per no anar amb el motor en el límit baix de voltes) circularan encara amb 4a, marxa pensada precisament per obtenir parells considerables en avançaments en vies convencionals, i per tant que no ofereix un consum tan òptim. Així doncs fins i tot en aquest món ideal, els efectes de la mesura no serien tan significatius, ja que en una meitat dels conductors no implicaria l'efecte desitjat. Si a això hi sumem que a la majoria d'hores (precisament quan hi ha més vehicles i l'estalvi hauria de ser més important) no es pot anar ni a 80 ni a 120 perquè sempre hi ha embussos (font de contaminació per excel.lència, ja que consumim sense moure'ns i quan ens movem anem amb 1a en procés d'arrencada), queda clar que aquesta proposta és una nova solució absurda a la què ens tenen acostumats els polítics i feta més de cara a la galeria que buscant efectes pràctics.
Abans no se'l titlli d'antiecologista, deixa aquí un servidor la seva contraoferta per a aconseguir una reducció important de la contaminació, amb mesures que de ben segur seran més populars: acabar amb els embussos, que són la font principal de contaminació. Com? Creant una xarxa ferroviària de rodalies de primer nivell que permeti que la moltíssima gent que viu a Barcelona i treballa a fora o viceversa deixi d'usar el cotxe per agafar el tren (com amb el pas dels anys s'ha anat aconseguint a Barcelona, on estic segur que la majoria de la gent va a treballar cada dia amb metro o autobús, i que encara augmentarà més amb la futura L9 que precisament comunicarà els barris actualment aïllats). Aquesta xarxa de trens hauria de comunicar no només els pobles sinó, com en països europeus més avançats, polígons industrials grans com els què jo treballo. Això permetria unir molta gent que actualment viatja sola en un cotxe en un únic mitjà net com un comboi de tren (net, no perquè vagi amb electricitat -que d'algun lloc surt i no sempre és una energia neta-, sinó perquè en molts trams pot funcionar quasi sense electricitat). Aquesta actuació, junt amb una remodelació de les rondes perquè en tot tram tinguin com a mínim vorera per quan hi ha avaries o accidents, haurien de contribuir a millorar el trànsit de l'àrea metropolitana molt més i a un cost similar que no el quart cinturó, que només seguirà fomentant l'ús del cotxe i no solventa el trànsit a les entrades i sortides de Barcelona, que al final és on hi ha més embussos. Si ICV vol guanyar-se el respecte dels seus votants i de molts de potencials hauria de centrar els esforços en aquest punt del seu programa, més que llençar propostes impopulars i de poc efecte pràctic.

Doble racció de bàsquet

Degut a les festes nadalenques, avui coincidien en la petita pantalla, les retransmissions de dos partits molt interessants de la jornada 14 de la lliga acb.
En primer lloc el Madrid visitava la pista de l'Akasvayu, en el què era una dura prova a la seva condició d'imbatut. I així estat, el genial equip gironí ha aconseguit derrotar al líder, en el què ha estat un partit espectacular (91-88). Un partit entre dos equips que saben jugar a bàsquet, intens i amb molta emoció. El Madrid ha pesar de les baixes importants de Raül López i Hamilton ha plantat cara, amb un bon joc d'equip i les aportacions estel.lars de les seves dues estrelles, Bullock i Felipe Reyes. El Girona, com sempre ben dirigit amb la seva tripleta de bases, Marinovic, Mc Donald i Sada, amb un San Emeterio en un gran estat de forma i un Marc Gasol, que fins i tot ha estat decisiu amb el seu 8/8 en tirs lliures (el seu punt més feble fins ara), s'ha demostrat a sí mateix que realment és un clar candidat al títol. Magnífic el treball que està fent Pesic amb una plantilla que ningú hauria firmat al començar la temporada, però de la qual està traient el millor rendiment.
El segon partit era el gran clàssic català, Penya-Barça, en un duel decisiu per a les aspiracions d'ambdós de classificar-se per la Copa del Rei. I lamentablement he de tornar a escriure malament de l'equip d'Ivanovic, que novament ha decepcionat, i amb un insòlit balanç de 6-8 es complica molt la vida. De fet, potser seria una bona notícia no entrar-hi, a veure si algú pren alguna decisió per encarrilar la resta de temporada, ja que és increïble la imatge que està donant la plantilla més cara d'Europa. I el pitjor és que la Penya ha realitzat un partit ofensiu lamentable, amb un encert molt baix, i donant aire a un Barça que tenia enfonsat en el tercer quart. Però clar, és que el Barça ha regalat 23, 23 rebots ofensius al rival, i junt amb el balanç de pèrdues i recuperacions, ha donat ni més ni menys que 30, 30 tirs més al rival. Una barbaritat. Un base de 16 anys ha agafat 7 rebots, 5 d'ells ofensius. Amb aquestes dades és molt difícil guanyar (i només s'han quedat a 6 punts), però crec que cada cop queda més clar que aquest projecte no va enlloc i que els jugadors juguen nerviosos i desmotivats. Les cares ho diuen tot, i si en Dusko té una mica de decència hauria de presentar la dimissió ja. Per la Penya realment increïble en Ricky Rubio. Sorprenent com un nanu de 16 anys s'ha convertit en un referent per l'equip. No és només el què fa (intensitat defensiva, robar pilotes, rebots, direcció...), sino com transforma l'equip quan està a pista. En plena remontada blaugrana (liderada per Ukic, Grimau, Trias, Vazquez i Kakiouzis de 3, sic), ha hagut de sortir ell perquè l'equip verdinegre sortís del desconcert que duia a sobre. Si no li pugen els fums al cap molt ràpid, el futur d'aquest jugador és realment prometedor.

Reunions, reunions, reunions, reunions, reunions...

Els sopars de Nadal alemanys

Aquestes dues últimes setmanes han estat força plenes de sopars, que si sopars de Nadal d'Audi, que si sopar de treballadors extrangers, que si despedides de residents... No avorriré explicants els detalls de cadascun d'ells i em limitaré només als dos oficials d'Audi.
El primer era del departament més o menys del que estem treballant amb el projecte AU416, és a dir, els què ens veiem més o menys cada dia. Aquest va estar molt bé, vam quedar en un club esportiu del qual és soci el nostre coordinador, vam fer unes partides de Kegel (bitlles amb boles petites) i després vam sopar veient el Barça-Werder (també molt interessant, ja que tots els alemanys anaven amb el Bremen, allà les rivalitats no arriben a tant com Barça i Madrid aquí).
Però d'aquesta trobada destacar algunes coses bones dels alemanys. I és que la foto que veieu són el què serà a partir d'ara el nostre jefe (el Jochen, el pare Noel) i el nostre coordinador (elMarcus, l'angel), després de donar uns regals pagats per ells al Bernardo (esquerre, resident més antic de tots, ja 3 anys aquí) i als meus dos predecessors, com a comiat (el Jose, el del mig, del què he agafat una meitat del què duia, i el Jose Luis, el predecessor original). Realment aquesta gent sap separar molt bé el què és la feina i el què és després, i no fan cap paper seriós només pel fet de ser jefes. No m'imagino a cap jefe de SEAT ni Gestamp fent això. Realment era una quedada d'amics.
Per altra banda, després va venir el sopar oficial de departament, on hi ha gent del AU416 i gent d'altres projectes d'Audi, organitzat pel què fins ara era el nostre jefe (un home ja a punt de retirar-se). Llavors es va passar a l'altre extrem alemany, el de l'oficialitat i formalitat. Els seatons vestint d'esport i tots ells amb traje, corbata, les dones amb vestits de gala. El fins ara jefe nostre va fotre entremig del sopar un discurs que a Espanya li hauran caigut tomàquets com a mínim. Mitja hora ni més ni menys resumint l'any en l'aspecte laboral, avorrint als què ja sabem massa de què parla, i als acompanyants que no podien entendre la meitat del què deia (perquè a sobre utilitzava el llenguatge tècnic). Entre plats també hi va haver actuacions: el Marcus, teatrero com sempre, va explicar comptes de nadal, en rigurós bayerisch, així que poc vam entendre però semblaven divertits. I la nota final, el Thomas, un company de departament, que amb la dona es vam posar a tocar el trombó de vares i un altre instrument de vent a duo. El Jose i jo ens havíem de mossegar els llavis per no petar-nos de riure, però la gent per suposat allò s'ho mirava molt seriosament.
El contrast de les dues alemanyes, la horriblement formal i la extremadament informal entre gent que ja hi ha confiança, per més esgraons socio-laborals que els separin.

Il Vaticano FC

La veritat que quan he llegit el titular m'ha fet molta gràcia la notícia. Més que res que primer m'he imaginat a tota una sèrie de capellans i cardenals jugant contra el Milan vestits amb les seves disfresses eclesiàstiques habituals. Si estiguessim a dia 28 hauria pensat sens dubte que es tractava de innocentada del dia. Però no, l'article és seriós, resulta que ara la Santa Seu vol competir en el món del futbol. No sé quin motiu esgrimiran per a això, ja que a sobre no es conformen amb un equipet de regional on l'esperit d'esportivitat regni, sino que volen fer un equip punter amb el què anar a Europa i tot.
La pregunta obligada, és amb quins diners? Amb els que els hi donen els milions de feligresos de tot el món? No hi ha un millor destí on destinar-los? O potser és una operació de blanqueig de diners de les seves transaccions bursàtils i bancàries de dubtosa legalitat? En tot cas no poden esgrimir que és un negoci amb el què guanyar diners per a causes més humanitàries, perquè cada cop s'està demostrant que amb el què es gasta avui en dia, el futbol és una ruïna, tots els clubs espanyols estarien en bancarrota sino fossin pels "pelotazos" immobiliaris que han fet o estan pendents de fer. I clar, no crec que a Itàlia estiguin en una situació gaire diferent.
En fi, una nova mostra del camí de Jesús vist per l'església romana amb el què il.luminar a la humanitat.