26 de desembre 2006

Déjà vu

Diuen que Jerry Bruckheimer (famós productor de Hollywood i sèries televisives, Piratas del Caribe i CSI entre d'altres) va decidir comprar el guió de la pel.lícula 48 hores després de la seva recepció, la qual cosa és una cosa poc habitual. Aquest, escrit per Terry Rossio (Shrek, Piratas del Caribe) i Bill Marsilii, qui es van conèixer en un xat d'Internet i van projectar aquesta pel.lícula des de fa molts anys, és efectivament per mi el millor de la pel.lícula. El millor perquè és un film diferent, en el fons una història d'amor posada en format de thriller (però tranquils els amants d'aquest gènere perquè no hi ha escenes pastelón), però amb una base de ciència ficció poc científica, bàsica per donar consistència a l'obra. Tot això partint de la idea de voler fer una pel.lícula sobre el déjà vu, aquesta estranya i misteriosa sensació de familiaritat que quasi tothom ha experimentat algun cop sobre un lloc, persona o situació, que en principi són completament nous per a un. Curiosament però (i aquí la confecció del tràiler enganya molt) el déjà vu en sí quasi no apareix a la pel.lícula, només a l'escena final i d'una manera bastant confosa.
Després de les tres últimes frases, molts podran pensar: mmm, i vols dir que està bé? I aquí és quan un ha d'advertir al potencial espectador: 1) no anar-hi si espereu realment una pel.lícula centrada en la sensació, com sembla indicar el tràiler, sinó oberts a veure un thriller. 2) no anar-hi si no us agraden les pel.lícules de guions enrevessats (tot i que es pot entendre). 3) no anar-hi si sou astrofísics teòrics o filòsofs que no us agraden les pel.lícules quan no s'ajusten a la realitat. Jo m'emmarcaria en aquest tercer grup en moltes pel.lícules, però no en Déjà vu, perquè en cap moment em dóna la sensació que l'objectiu de l'obra sigui explicar una història creïble (en aquest cas haurien situat l'acció en un futur bastant llunyà, en comptes de la Nova Orleans actual). És un thriller amb ganes d'entretenir, que acudint a la ciència ficció (saltant-se certs límits de les teories físiques involucrades) aconsegueix un guió entretingut, que enganxa a l'espectador, i que quadra al final tot bastant a la perfecció.
La història de la pel.lícula és la de l'agent especial Doug Carlin (excel.lent Denzel Washington, aportant el seu punt desenfadat habitual), qui entra en un operatiu especial del FBI després d'un atemptat contra un ferry ple de militars en el port de Nova Orleans. Durant la investigació, s'enamorarà d'una de les víctimes, Claire Kuchever, i això el portarà a intentar evitar la seva mort (i la dels més de 500 marines morts), "explorant fins els límits del dèjá vu" (com diuen les sinopsis oficials, malgrat que en realitat poc hi tindrà a veure, sense poder desvelar més).
Dirigida per Tony Scott (Top Gun, Man on Fire, Domino), es tracta d'una bona producció típica americana, amb suspens, bona música, acció, efectes especials, a la qual se li podria criticar però l'excessiva previsibilitat de molts moments de la pel.lícula, sense desmerèixer això el resultat final.

2 comentaris:

Anna Maria V. ha dit...

Aquí ja tinc més a dir. Jo he vist "Déjà vu" i no em va semblar ni digna de perdre el temps fent la crítica, perquè vaig tenir una terrible sensació de presa de pèl. Segur que jo formo part del tercer grup que tu comentes, els qui creiem que, sigui dins del gènere que sigui, la literatura i el cinema han de tenir versemblança, "decòrum", segons la preceptiva horaciana i aristotèlica.
La peli comença més que bé i enganxa fins els darrers minuts, quan tot se'n va a fer punyetes. Tot per culpa de l'afany comercial del cinema americà, que no sap com fer acabar malament una película. Aquí només hi havia dues possibilitats que haurien salvat el film: o el protagonista aturava l'explossió i ell es moria, o ell sobrevivia i l'explossió es produïa. Tot bo no podia ser, però els americans sacrifiquen el que sigui per un final feliç.
I que consti que m'ho vaig passar molt bé veient la peli, però no m'agrada que em tractin de tonta, i això és el que en Tony Scott fa amb aquest final. Vaig llegir que als EUA era impensable matar un actor de la importància de Denzel Washington (que a mi m'encanta, que quedi clar). Però davant d'això, jo dic com l'Obèlix: "aquests americans estan bojos".
Fins aviat,
Anna M.

sukkus ha dit...

Bé, Anna, sí que tens raó que als americans els encanta els finals feliços pels bons, poques pel.lícules hi ha excepció, Saw, Seven, Chinatown, American Beauty, American History X i algunes més, però sempre són excepcions. És una cosa que un ja assumeix quan va a veure una producció de Hollywood (per això m'agraden tant llavors les que trenquen la regla). Per tant ja no és un motiu per enfadar-m'hi, si la història entreté i és original, ja està prou bé venint de Hollywood. Dit això i dins del final feliç em va agradar la manera de resoldre'l, fent que mori el Denzel futur sense entrar en contacte amb el Denzel present: d'aquesta manera són fidels al gran argument físic contra els viatges en el temps cap al passat (que no al futur on es creu que amb els forats de cuc que utilitzen a la pel.lícula podria arribar a ser possible, malgrat que clar l'ús que en fan és irreal, però ja dic que en cap moment em sembla que l'obra busqui la credibilitat). Si aquests són possibles perquè no ens ha vingut a veure encara mai cap jo futur?