La paròdia de debat sobre l'Estatut

Dimecres passat hi va haver el debat al Parlament espanyol, per decidir si s'admetria a tràmit l'Estatut que s'ha aprovat amb àmplia majoria al Parlament català. 12 hores van estar ni més ni menys els nostres polítics debatint aquesta trascendental qüestió, que en qualsevol estat normal ni tan sols s'hauria de debatre. I és que rebaixant l'eufòria catalana que ha produït la qüestió, no cal recordar que aquest pas és en sí és força instrascendent: no se'ns ha acceptat ni un sol punt del què els nostres representants catalans havien acordat en el text, purament se'ns ha dit que perfecte, que s'estudiarà i ja en parlarem. Tenint en compte que a diferència del pla Ibarretxe (que ni tan sols va superar aquest punt tan previ), aquest text ha fet tots els tràmits legals requerits i compta amb el suport d'una gran majoria de la societat catalana (o almenys dels representants que aquesta ha escollit, per tant no hauria de diferir massa, com les pròpies enquestes constaten, per més que certa gent no ho vulgui entendre), tampoc hauria de sorprendre'ns ni alegrar-nos massa aquesta fita. Havent-hi a més la famosa promesa del president ZP que aprovaria un text sorgit d'una gran majoria catalana (lamentablement ja matissada i rebaixada), no haver superat aquest tràmit hauria estat una sorpresa majúscula i un cop duríssim al PSOE. El debat en sí, doncs es pot considerar força estèril: el què es debatia era una obvietat en qualsevol democràcia, abans de començar ja sabíem quins serien els vots a favor i en contra, i les 12 hores de debat ens van portar a l'única sorpresa d'una misteriosa abstenció, fruit d'un error informàtic (no funcionava el botó del sí) en la taula d'un diputat del PSOE.

Suposo que aquesta visió tan freda i trista es deu a què pràcticament no vaig veure el debat, degut a la llarga jornada laboral, al futbol i al haver-se de llevar d'hora al dia següent. Pel poc que vaig sentir, el què he llegit i escoltat posteriorment de terceres persones, sembla que va ser un debat interessant que va tenir certa gent enganxada una bona estona. Espero i desitjo que també fos vist a la resta d'Espanya per molta gent, i que les bones exposicions que pel què es veu van fer els nostres polítics i dirigents espanyols (menys el PP naturalment) servissin per calmar una mica els ànims al votant socialista espanyol que en aquests moments pugui sentir por degut a la campanya mediàtica dels mitjans de la dreta espanyola i catòlica. Si això es va aconseguir, si la gent al veure la Manuela de Madre (icona clau al representar el típic emigrant espanyol en el nostre territori) defensant aquest text català junt amb els nacionalistes, es va convèncer de què no estem davant la pitjor catàstrofe des de la guerra civil, el debat ja haurà tingut sentit. He dit que espero que la gent veiés realment el debat, doncs veient els extractes que es fan en moltes notícies de la televisió, centrades com sempre en la part més morboses dels piques entre polítics, aquestes no aconseguiran canviar la opinió de ningú.

Al votant del PP ja el dono per impossible, doncs lamentablement es va assistir un cop més a tot un reguitzell de bajenades contínues, que aniran a més, com prova les últimes declaracions de l'amic Mayor Oreja dient que l'Estatut és el resultat de les converses entre Carod i ETA a Perpinyà, una estratègia d'ETA per passar d'Estella a Perpinyà i involucrar a una societat més nombrosa que el petit País Basc (sense comentaris, increïble la imginació d'aquesta gent, i a sobre ho defineix no com una profecia, sino com una lectura clara i imparcial de la realitat, sic). Trobo del tot legítim que el PP estigui en contra del nou text que volem aprovar, trobaria legítim que volgués intervenir en el debat i argumentar des de la seva visió espanyolista els punts que no hi està d'acord i mirar de convèncer al PSOE que aquests no s'aprovin. Però trobo fastigosa aquesta postura de no voler ni debatre'l i de crear una por injustificada en una gran part de la societat espanyola, venent aquesta proposta catalana com si fos l'apocalipsi final. L'únic que estan aconseguint és alimentar un odi irracional entre les dues societats, entre la gent del carrer, tota una irresponsabilitat política que esperem no tingui conseqüències greus, però que si al final hi són, encara haurem de sentir que la culpa és dels demés i no d'ells. La gent subestima als polítics quan els qualifica d'inútils, potser ho són, però la seva bona oratòria pot crear amors i odis entre grups, inculcar idees, opinions, que de vegades poden ser molt perilloses per al benestar d'una societat. I en Rajoy amb el seu posat tranquil té una bona oratòria (tot i que com molt bé matissa avui en Toni Soler a la Vanguardia, defensar el blanc és molt més fàcil que mirar d'explicar una tonalitat de gris com ha de fer en ZP), molt millor que l'Acebes i el Zaplana, i que pot fer molt de mal en certes mentalitats espanyoles.

Passat aquest debat i sent conscients que seguirem durant molt de temps amb el continu bombardeig i campanyes del PP contra aquest text, ara ve el moment de la veritat, de veure que les bones paraules del PSOE aniran acompanyades de fets concrets. No em serveix de res que aquest debat tranquilitzés a molts colegues catalans, al veure una bona predisposició de part de la societat espanyola, els grans perills del PSOE en aquest tema, tampoc hi van intervenir. Les bones paraules se les emporta el vent, el què volem ara és un text aprovat amb el mínim nombre de modificacions respecte l'actual. I sento no compartir l'optimisme de molta gent, però em temo que a l'hora de la veritat tot acabarà en un cagat. La financiació, autèntic punt clau per mi del text (molt més que el terme nació) ja està sobre la taula, i ja ens han dit que ni de conya. No són tontos els polítics espanyols (tots en aquest cas), desvien l'atenció (nostra i de la societat espanyola) amb discussions estèrils sobre si som una nació o una identitat nacional, però saben que l'autèntic perill, que mai permetran, és evitar tot model econòmic que s'acosti al concert basc. A partir d'aquí, entrarem en una sèrie de retallades fins a arribar a un text un pèl millor que l'actual, i que en comptes de rebre com un fracàs, acabarem acceptant resignats. I és que la societat catalana no s'ha manifestat com demana el PP en contra d'aquesta averració (segons ells), però tampoc s'ha mogut en massa per fer veure a tothom que realment el poble hi està a favor, que no és cosa només dels nostres polítics. Ni s'ha mogut ni ens mourem quan ens arribi el text sota mínims, i acabarem donant un Sí al referèndum com a solució menys dolenta. Espero no estar profetitzant el què seria un nou fracàs de Catalunya, que ens mantindria lligats uns quants anys més sota esquemes que no ens satisfan. Espero que per una vegada els meus col.legues més optimistes tinguin la raó...