Plorar

Diuen que els homes de veritat mai ploren. Avui he plorat. Si ho destaco és perquè a mi em costa moltíssim plorar. Puc comptar i recordar tots els cops que ho he fet un cop vaig deixar de ser nen i plorava inconscientment o ja conscientment ens els primers anys d'escola per alguna baralla, burla o coses així. He estat en moltes situacions rodejat de gent plorant i jo no ho feia. No em considero més mascle, però és la meva naturalesa. En els dos últims anys però he plorat dos cops. Els dos per causes similars. I avui ha estat el segon cop. Plores pel shock que et produeix la noticia, perquè no t'ho esperaves... Plores per compassió cap aquella persona a qui estimes, plores enutjat amb tú mateix per no haver volgut ser conscient abans del molt que està patint, per no haver actuat segons la importància que es mereixia malgrat ser un ser tan proper, per no haver sabut mostrar els teus sentiments, per voler evadir la realitat... Perquè de vegades el què sembla insensible no ho és, sino que no ho sap mostrar o s'aïlla de la realitat per a no patir, però internament és conscient i pateix com qualsevol altre.