Salvador

Salvador és una pel.lícula d'encàrrec, que intenta recuperar la memòria històrica sobre el cas de Salvador Puig Antich, un anarquista català que el 2 de març va ser executat pel mètode del garrot vil, i que per tant junt amb la torna del "polac" Heinz Ches, van ser els dos últims homes condemnats i executats pel ja llanguient règim franquista.
Malgrat que la pel.lícula indefectiblement porta a l'espectador potser en excès a idealitzar aquesta figura històrica com a màrtir i heroi que va fer avançar el procès de transició, l'obra no cau tampoc en un propagandisme progressista ni oculta les accions passades del protagonista. Efectivament amb nombrosos flaixbacs durant la seva conversa amb l'advocat un cop detingut, Salvador ens explica com decideix formar junt amb altres estudiants el grup anarquista MIL, que es dedica a finançar treballadors i repartir propaganda per acabar no només amb la dictadura sino establir una nova societat d'acord amb els seus ideals. Per a obtenir els diners necessaris per aquesta causa, el grup es dedica als atracaments a bancs armats, no dubtant en tirotejar-se amb la policia si és necessari. Intercalat amb escenes més quotidianes de la seva vida i les seves relacions amoroses això constitueix l'entretinguda primera part de la pel.lícula. La segona part (que potser se la podria criticar d'excessivament llarga) es centra ja més plènament en el procès, en la seva vida a la presó, el drama familiar, les esperes en va de derogacions de la pena o indults fins a l'últim moment i el naixement d'una amistat amb un dels funcionaris de presons, que reflexa perfectament que molts dels odis humans són fruit del desconeixement de l'altre.
Després de rebutjar d'altres directors del seu desconeixement del protagonista real, el productor Jaume Roures (Los lunes al sol) va dedicir posar la seva producció en mans del barceloní Manuel Huerga, amb una àmplia experiència en el món audiovisual i experiència en llargmetratges en Gaudí i Antàrtida. El treball realitzat és per mi excel.lent, amb una bona posada en escena de l'època retratada, amplitud de recursos visuals i un drama molt realista i conmovedor que emociona sincerament a l'espectador. Bona culpa d'això en té sens dubte l'excel.lent interpretació de l'alemany, nascut a Barcelona, Daniel Brühl (qui va decidir aprendre català per a la filmació del film), demostrant-nos com a Good Bye Lenin! el bon actor que porta a dins (que també l'hem pogut veure recentment en papers menys principals a Los Edukadores, Feliz Navidad y Cargo). L'escena final de l'execució posa realment la pell de gallina davant d'aquest mètode salvatge que era el garrot vil, només utilitzat en el nostre país.
Una excel.lent pel.lícula doncs d'un drama real, recomenable per als qui vulguin recordar aquells fets viscuts i encara més pels què encara no havíem nascut i només hem sentit referències dels fets.