03 de febrer 2006

Crash

Aquesta setmana s'han conegut les pel.lícules nominades als Oscars i falta de veure les altres 3 que em falten de les que aspiren al guardó de millor film, ja he trobat una que per mi mereix aquesta consideració per damunt de la gran favorita Brokeback Mountain comentada la setmana passada.
Crash, que encara que tingui el mateix títol que la de Cronenberg de fa uns anys, no té res a veure. Si li hagués de buscar una semblança aquesta seria Amores Perros, tot un seguit d'històries que s'entrecreuen a partir d'un accident en una metropoli com Los Angeles, on la barreja racial i de classes no fa gens fàcil la convivència.
Primera gran obra de Paul Haggis com a director (guionista i productor però de la gran triomfadora de l'any passat Million Dollar Baby), el guió està extraordinàriament treballat i només "patina" en l'inevitable de les coincidències que fan que totes aquestes històries s'entrecreuin, però d'això tracta el film precisament, de mostrar-nos els prejudicis, tensions i la vida de diferents persones de diverses races i amb els seus propis problemes personals en una ciutat on tothom és un desconegut i una societat com l'americana, on l'accés massa fàcil a les armes pot fer acabar en tragèdia qualsevol mínim incident. El millor per mi de la pel.lícula és que no hi ha herois ni villans, quasi ningú es salva de pecat i tothom té el seu rerefons. L'espectador canvia els sentiments envers els personatges a mesura que transcorre el film, podent passar de l'odi, a la compassió i al reconeixement. Tampoc hi ha aparent justicia, ni els finals de tots són feliços ni justos. Com la realitat mateixa, la cosa és d'agraïr en un cine com l'americà, amb fàcil tendència a les històries heroiques, al blanc o negre i les societats de color rosa amb finals feliços pel bo i desgràcies pel dolent. Hi ha grans escenes durant el film i potser només es fa una mica pesada una de les escenes finals on s'intenta presentar en mig d'una música lenta els finals de totes les històries, mostrant certes coses que ja eren obvies per l'espectador i que potser no calia explícitament ensenyar.

Gran treball dels actors (Sandra Bullock, Matt Dillon, Ryan Philippe, Don Cheadle, Karina Arroyave...) en els seus papers, malgrat que cap probablement optarà a cap reconeixement pel fet de què amb tantes històries, cap pot representar un paper destacat, però la suma dels seus treballs dona la consistència necessària a l'obra.

Pel.lícula doncs molt recomenable per a tothom, sempre que no esperin anar a veure grans històries fantàstiques i sorprenents, es tracta de representar la realitat de la societat angelina. Molt més amena, no tan llarga que Amores Perros i amb finals més explícits, per tal de ser més apta per al gran públic, però seguint la mateixa filosofia.

I ara només m'agradaria comentar com traient 30 segons de peli i canviant els moments de l'escena prèvia a aquests, crec que s'hauria obtingut un final molt més impactant, això ho comentaré en el primer comentari del post, així que qui no ho vulgui que no ho llegeixi (tot i que tampoc desvelaré res del film que pugui xafar a algú el anar-la a veure). Qui l'acabi veient i llegeixi això si us plau posar la opinió.

1 comentari:

sukkus ha dit...

FINAL ALTERNATIU (NO LLEGIR QUI NO VULGUI)

No creieu que l'escena del xoc final tampoc aporta res i es podria suprimir i que en el final de la història del negre amb la furgoneta, podria donar el negre els diners a un dels taiwanesos, sortir somrient i que l'escena final de la pel.lícula fos el nen mirant a la botiga amb totes les teles engegades? 30 segons menys de pel.lícula i diferent montatge final i crec que s'aconsegueix un final més impactant i amb més significat: nen taiwanès vibrant amb el somni americà, que anteriorment t'han desfet durant totes les històries de la peli.