Ciudadanos de segunda

(Si alguien se siente frustrado por haber entrado en este artículo de opinión sobre el reportaje del título y no entender nada, puede utilizar el traductor indicado en la columna derecha)

Bé, finalment he tingut més paciència que la majoria dels meus amics i m'he acabat empassant els 46 minuts del polèmic reportatge de Telemadrid "Ciudadanos de segunda". De fet no m'estranya que molts no aguantessin els primers minuts, perquè realment la introducció i la síntesi final estan expressades de tal manera, que no entenc perquè la majoria de la població castellanoparlant en l'àrea metropolitana de Barcelona no ha emigrat a d'altres regions d'Espanya o a països de l'estranger davant la situació de persecució contínua a la què són sotmesos per la minoria de la societat catalanoparlant i les institucions públiques.
Ja centrant-nos en el nus del reportatge, aquest mostra certes realitats de Catalunya, algunes de les quals em semblen molt lògiques, però que la resta d'Espanya mai entendrà, d'altres poden ser més reprobables. En tot cas l'estudi és parcialista en quant que es centra només en els àmbits on el català està discriminat positivament i no a la inversa, però bé, aquest és el tema escollit.
El primer tema que tracta és el de l'escolarització. En aquest punt em sorprèn que es posi com a model el País Basc, una societat clarament fragmentada, en part degut a l'escolarització separada, i on la violència durant molt temps ha estat present diàriament i on encara existeix un grup terrorista que atempta en tot l'estat. La qual cosa em confirma que el major odi que molts cops es sembla mostrar cap a Catalunya és en gran part la defensa de la nostra llengua i el intent de convertir-la en una llengua vehicular més, que mai entendran la resta, a pesar de la major integració del nostre territori en l'estat espanyol respecte a d'altres comunitats. Mentre el País Basc, a pesar dels majors desitjos d'independència i el seu sentiment nacional, s'han limitat a defensar que els "típics" bascos puguin utilitzar el euskera, aquí s'ha intentat que tant català com castellà siguin les llengües de tota la societat, per evitar fragmentacions, i el fet que el català sigui
tan comú en molts àmbits és el que més reventa a la resta d'Espanya.
És cert que si la llei permet l'escolarització només en castellà fins a tercer curs, s'hauria d'intentar garantir, però no és menys cert que a la pràctica això és difícil de portar a terme si la majoria de la societat accepta el model existent, ja que els pares d'aquests nens són els primers què llavors es neguen a què el seu fill sigui separat i rebi un tracte especial (sic). És com si en una classe hi ha un nen diabètic i la resta haguessin de menjar també un menú especial, per tal que el primer es senti "normal". Si la majoria de la societat accepta un model, no pots estar en contra d'aquest i pretendre imposar el teu a la resta, perquè sinó et consideres especial (és que realment ho ets).
Sorprèn que quan a més es posen mitjans perquè la integració sigui més ràpida, amb les classes de reforç de català gratuïtes, aquestes es considerin sectàries. En quin país o regió es donen classes gratuïtes per defecte a gent vinguda de fora per tal que entenguin les llengües que allà es parlen i per tant permeti una major integració a la societat? Però el problema per ells és aquest, perquè un ha de necessitar parlar o entendre el català dins del territori espanyol? Això és el que mai entendran.
Una altra cosa és el tema de les 2 o 3 hores de castellà, però el problema aquí són els nous models educatius. Quan jo vaig estudiar no recordo haver tingut mai menys de 3 en castellà (a més de què no totes les classes han estat sempre en català com aquí es diu, sinó a criteri del professor) i a l'igual que amb el català, crec que és necessari, perquè fem la tasca professional que fem, considero indispensable la capacitat de poder-se expressar correctament. Això lamentablement cada cop és més difícil en els nous sistemes en què davant de tanta matèria especialitzada ja en ensenyança obligatòria, es descuiden per mi les ensenyances bàsiques: idiomes, matemàtiques, història, geografia, física, química, ciència natural, literatura i filosofia. Així que un nen interessat per la tècnica aprèn ja a l'institut coses que ja aprendrà quan faci enginyeria, però en canvi no sap què és un element químic, no sap qui és Cervantes o Kant i potser no sap expressar-se correctament, per posar un exemple. Per descontat que l'exemple de l'institut on no es donava ni una hora de castellà és reprobable, però no crec que hagin trobat cap altre exemple, sinó segur que l'haurien posat.
El millor però són sempre els nens interrogats al carrer, ocultes sempre les seves cares, però amb accents sempre estrangers, i a qui se'ls obliga a parlar en català al pati i a aprendre qui va fer el diccionari català (un tal Josep pel què es veu, de cognoms Pompeu i Fabra i Poch suposo), però no qui va fer el castellà (m'agradaria saber si la mateixa periodista ho sap). Les escenes són d'una naturalitat esfereïdora.
L'altre gran tema és el dels Països Catalans, concepte que sembla fa molt de mal a la resta d'Espanya i més que s'expliqui. Explicar que havia estat un imperi mediterrani és un sacrilegi (ai, no, és tergiversar la història). Per mi és tan natural com quan m'explicaven "el imperio donde nunca se ponía el sol", que també m'ho han explicat en escoles de Barcelona, ves per on. Explicar que actualment és un concepte per definir els territoris on es parla català és per mi tan natural com quan m'ensenyen (també a Catalunya) que el castellà és l'idioma que es parla a Espanya, a gran part de Sudamèrica, a Filipines i fins i tot els jueus sefardís (exemple comparable al nostre exemple de l'Alguer). Que el temps dóni la programació per aquest territori és tan fàcil d'entendre com que hi ha molta gent d'aquestes regions que sintonitzen TV3. Si volem saber el temps d'Espanya efectivament com diu el senyor Boadella, podem canviar de canal, perquè aquesta és la nostra pluralitat, que podem mirar ambdós tipus de mitjans, cosa que no passa a la resta d'Espanya. TV3 no emet en castellà i té tendències catalanistes purament per satisfer el públic que no troba aquestes alternatives en la resta de canals. Intentar veure en els Països Catalans un concepte polític és tan innocent, com utòpic creure que realment en cas de referèndum els ciutadans de tots aquests territoris votarien per uns Països Catalans independents.
El següent tema tractat he de dir que em posiciono més amb els autors del reportatge. És el de les sancions pels rètols en castellà. Una cosa és imposar els dos idiomes oficials en l'administració o organismes públics (cosa que tampoc semblen entendre), com a qualsevol regió amb idiomes oficials, l'altre és multar a un comerç privat per no posar Orchateria-Orxateria per exemple. Que tot ciutadà té el dret i el deure de conèixer ambdós idiomes oficials és clar, i per tant un també ha de tenir dret a què se l'entengui quan parla en català per obtenir un servei (cosa ni molts menys garantida a dia d'avui a pesar d'aquest suposat domini del català que ens volen fer creure). Una altra és que cadascú retoli com més li vingui de gust en les dues llengües oficials, doncs ambdós han de ser entesos també per tots. El comerciant intel.ligent entendrà que si satisfà a tothom té més probabilitats de vendre més, però això ja ha de ser iniciativa privada i si no és així, vol dir que en el fons el públic català tampoc es sent tant ofès per un rètol exclusivament en castellà. A mi personalment realment el rètol d'una botiga no m'importa, en canvi sí em molestaria un restaurant sense una carta bilingüe. La suma d'opinions personals al respecte faran que el propi mercat estableixi què és necessari i què no, i per tant la Generalitat no hauria de ser tan intervencionista.
En d'altres temes menorment tractats, per mi a la universitat l'únic que s'ha d'assegurar és que hi hagi sempre una possibilitat de rebre la classe en castellà, això a l'ETSEIB (on vaig estudiar) sempre ha funcionat (una altra cosa és que llavors molts diguessin que aquell horari els hi feia pal), no sé com és a la resta, però per mi això és un bon sistema perquè l'intercanvi estudiantil és positiu i ara que s'obren fronteres europees, no cal crear-ne més. Amb aquest sistema es segueix permetent que els què volem rebem la classe en el nostre idioma també ho fem. El el marc jurídic, més o menys el mateix, s'ha d'assegurar que hi hagi suficient oferta en els dos idiomes, però més que assegurar que el 100% dels magistrats siguin bilingües, és important garantir la bona i ràpida aplicació de la justícia. Sobre la persecució i agressions que gent espanyolista pugui haver rebut, naturalment és un fet lamentable que va en contra la llibertat d'expressió, però són fets que a l'inversa també es donen i com sempre perpetrats per una minoria extremista.
Resumint, es poden tenir diferents opinions sobre cadascun dels temes tractats, però queda clar que la imatge que mostra el reportatge no es correspon amb la realitat percebuda per la majoria dels catalans. El millor exemple el nostre grup d'amics, on ningú és de primera o segona, parli l'idioma que parli. Bilingüisme real per sempre.