Debats posteriors a la nova definició de planeta

Fa uns mesos Plutó va caure de la llista planetària després d'una nova definició de la UAI, que va implicar una petició de protesta d'alguns dels participants i que el debat segueixi encara obert. De totes maneres, sembla que no hi ha marxa enrere i és que els arguments científics semblen donar la raó a la majoria revolucionària. De fet però abans de la rectificació final de finals d'agost, hi va haver un últim intent de defensar a Plutó, amb una primera definició a principis de mes de la "Comisió per la definició de planeta", en la qual aquest era definit com un cos de menor massa que una estrella i tamany suficient per tenir una forma esfèrica. Això salvava a Plutó i evitava una llista de 135.000 planetes (comptant tots els asteroides), però sí que hauria significat incloure uns quants cossos més del nostre sistema solar (entre ells l'asteroride Ceres, considerat com a planeta el 1801 i eliminat de la llista el 1852 junt amb la resta d'asteroides en un moment on la llista de planetes era de 23, així que el problema no és nou). El tema però no ha de ser tan simple com el nombre d'involucrats, ni tampoc l'immobilisme d'una definició (doncs bàsic en el mètode científic és la redefinició de tot davant nous descobriments). Es tracta de definir planeta segons un millor criteri científic i d'acord amb els nous coneixements adquirits en les últimes dècades.
L'únic problema que encara té la definició consensuada és la precisament indefinició de la clàusula: "cos que hagi escombrat els voltants de la seva òrbita", sentència que va fer fora Plutó del llistat. Els censos de cossos del sistema solar fets per Steven Soter mostren que aquesta sentència va en la bona direcció, però que caldria acabar-la de refinar establint un valor que defineixi numèricament el seu significat. Es proposa un paràmetre μ que defineix la relació entre la massa d'un cos i la de la resta de cossos de la seva zona orbital (dos cossos comparteixen zona si les seves òrbites es creuen en algun moment, si els seus periodes orbitals difereixen en menys d'un factor 10 i si no es troben en ressonància estable). Segons aquest cens la Terra tindria el paràmetre més alt (1,7 milions) i Mart el menor (5100)... molt lluny però dels demés "candidats" (Ceres 0,33, Plutó 0,07). Per tant un valor de μ entre 100 i 1000 marcaria una frontera clara entre uns i altres. Pels què critiquen la classificació segons un context orbital en comptes de propietats intrínseques del propi cos (un objecte com Mart sense l'ajuda de Júpiter podria no ser un planeta en un altre sistema), obliden que la definició de satèl.lit ja inclou una característica dinàmica (hi ha dos satèl.lits més grans que el propi Mercuri i molts són antics asteroides o cometes capturats).
Aquesta definició a més explica molt millor el procés de formació (o acreació) d'un sistema planetari. És una definició doncs vàlida per un sistema madur com el nostre, on els cossos ja estan definits i només col.lisions d'alguns membres menors pot modificar lleugerament la seva estructura. D'aquesta manera es tindria:
- Objectes primaris: formats pel col.lapse gravitatori d'un núvol interestelar, segons el tamany i les reaccions nuclears es classifiquen en estrelles (mínim 80 cops la massa de Júpiter i reaccions d'hidrogen), enanes marrons (entre 13 i 80 masses jovianes i reaccions de deuteri) i subenanes marrons.
- Objectes secundaris: formats a partir dels grans de pols que formen el disc al voltant d'un objecte primari, la seva agrupació i el seu creixement important escombren la major part del material de la seva zona. A partir d'un tamany crític poden atreure's un envoltura gasosa.
- Objectes terciaris: satèl.lits, cos que gira al voltant d'un secundari, ja sigui perquè s'ha format allà o per ser capturat per un planeta.
- Deixalles: formats com els secundaris, el seu creixement limitat els ha impedit controlar dinàmicament la seva zona orbital. Estan formats per planetes nans (amb tamany suficient per ser esfèrics), asteroides (rocosos), objectes del cinturó de Kuiper (gelats) i cometes (formats llunys del sol i amb substàncies volàtils).
- Planetes errants: objectes secundaris expulsats a l'espai interestelar.