El país en el què vivim

Dilluns 21 de maig, 16:00 aprox

Amb moltes ganes un servidor retorna de nou a la seva ciutat, a Barcelona, amb una setmana de vacances per davant. El sol llueix i, malgrat que el temps era similar d’on un ve, això constitueix un motiu nou d’alegria. L’aire, probablement més contaminat, tampoc és font de preocupació, un s’alegra de respirar Barcelona i poder tornar a estar amb els seus. Curta espera pel taxi i ja hi som, camí cap a casa.
L’alegria inicial es converteix però amb sorpresa i preocupació. La ràdio del taxi parla d’un país en crisi, amb una societat dividida, amb tortures policials a l’ordre del dia, on un grup terrorista està governant davant la desídia d’un govern que ho permet. Segons paraules textuals, una situació només comparable a les setmanes prèvies a la Guerra Civil espanyola. Però on m’he ficat? Què ha passat en aquest temps que he estat fora? Com m’he pogut desconnectar tant? Què faig aquí de vacances quan el que hauria de preparar és l’exili a la meva tranquila Alemanya dels meus éssers estimats?
Davant d’aquesta situació catastròfica es justifiquen plenament els insults reiterats cap a les institucions estatals, les mateixes que impassives contemplen aquesta caiguda anunciada. Com no se n’adonen? Com no fan cas d’aquestes denúncies diàries que tan clarament ens mostren? I el poble, s’ha begut l’enteniment per no fer quelcom al respecte? Quan entrarà en raó com demana la presentadora?
Per sort, el viatge en taxi dura poc i arribo aviat a casa, on en realitat m’adono alleujat que no res no ha canviat, el país continua amb els seus problemes de sempre, però la gent pel carrer es mou amb tota normalitat. Llegint la premsa la situació és l’esperada davant d’unes eleccions municipals en breu. Tot ha estat un malson passatger...
el malson que cada dia ven aquesta emissora de la demagògia que es diu COPE.