Democràcia?

La veritat que després d'aquestes últimes eleccions (especialment a Catalunya i encara més a Barcelona) es fa difícil de vendre que el sistema que tenim s'anomeni democràcia, paraula que etimològicament deriva del grec i vol dir: poder del poble. Si agafem per exemple els resultats de la capital catalana, el grup guanyador (PSC) ha rebut menys d'un 15% del suport de tots els cridats a les urnes, i la coal.lició lògica que permetria un govern en majoria (el tripartit) representaria un miserable 23,5% de l'electorat. Ni tan sols un pacte de ciutat entre els dos grups majoritaris però rivals (PSC+CiU) obtindria quelcom que s'assemblés a una majoria ciutadana, tot just un trist 27%. Però clar ja partim d'una participació que ni ha arribat al 50%.
El més trist és que això es produeix en unes eleccions municipals, que potser no seran les més importants ideològicament parlant, però que a fi de comptes sí que afecten més a la nostra vida per proximitat. Són les úniques en què un servidor, malgrat no haver-ho fet mai, tampoc li importaria massa votar un partit de dretes si aquest tingués quelcom en el programa diferent i que cregués important per a la ciutat. Són les què un pot notar més les accions de govern (per bé o pel mal): metro les nits, bicing, zona verda, reconversió de la zona Fòrum, zones 30, construcció d'equipaments pel teu barri, busos del barri, asfalt sono-reductor, horaris de bars i discos, lleis cíviques, construccions de vivendes per joves... per posar alguns exemples més recents.
On radica el problema? Doncs en el cansanci que porta la gent a sobre de la classe política. No només no arreglen els grans problemes del país (per mi, vivenda, economia massa depenent de la construcció, falta de model energètic clar pel futur, falta d'inversió en I+D i de suport per a gent emprenedora, eficàcia de la justícia, i per molta gent, immigració, terrorisme i inseguretat ciutadana), sinó que a sobre els seus debats estèrils per la majoria acaben en no res. En el cas de Catalunya sens dubte pesa el cansanci post-Estatut. Jo no dubto que sigui una eina important per millorar les nostres vides, però per molta gent és quelcom secundari. Però independentment d'això, es van passar més d'un any per aprovar quelcom, per després desunir-se a l'hora de negociar a Madrid i acabar veient com el què s'aprovava no tenia res a veure amb el què vam votar aquí. I per això vam perdre tot un mandat, com volen que la gent valori la seva feina?
Com hem dit, això no hauria de pesar tant en unes municipals, però al desengany col.lectiu amb la classe política, aquí s'afegia en el cas de Barcelona uns programes calcats. Les grans promeses (aeroport de Barcelona i rodalies ferroviàries dignes d'un país del primer món) tothom sabia que no depenen del poder municipal. La resta, doncs tots més o menys el mateix (a excepció del traçat de l'AVE), metro totes les nits, extensió d'Internet, vivendes per joves... Vaig comparar els programes per al barri del Fort Pienc (el meu de moment) i l'única diferència entre TOTS els partits eren:
1) Què fer amb els Encants amb les noves Glòries? Tots deien que s'havia de buscar quelcom, i només ERC es mullava dient que el posarien a la Monumental (obviant que és un espai privat i que per tant no és tan senzill).
2) Si el dèficit de l'assistència primària es ressolia ampliant el CAP Marina (CiU i ICV) o fent-ne un de nou (PSC, PP i ERC).
El problema és que sense votar la gent no arregla res i l'únic que fa és posar les coses més bé pels partits i els seus grups de pressió, com bé comenta el Marc. No votar no és solució, dóna arguments de què la gent passa i mostra una despreocupació total, a l'hora que deslegitima qualsevol protesta que després el poble pugui fer (si la participació fos del 10% hi hauria gaire diferència amb una tirania?). Entenc que per mostrar el descontentament com a mínim s'ha de fer l'ús de votar en blanc o buscar d'altres alternatives en partits petits. Sens dubte que un 50% de vots blancs seria un missatge molt més revel.lador per deixar amb menys arguments a aquesta colla de vividors que no un 50% d'abstenció, a pesar dels missatges post-electorals hipòcrites de tots. Votar partits petits també és un toc d'atenció, l'aparició de les CUP ha inquietat a ERC, la de Ciutadans a PP i PSC, i PXC tristament no deixa de ser un avís de què el repte de la immigració no està sent tractat seriosament pels partits governants.
Les CUP no arribaran massa lluny, només roben en la Catalunya "profunda" el diàleg més radical perdut lògicament per ERC a l'intentar crèixer com a partit i tenir moltes errades en la seva estrena en el poder.
PXC esperem que no arribi massa lluny, això voldrà dir que no hem acabat com a França amb guetos d'immigrants crema-cotxes degut a la no-igualtat d'oportunitats i immigrants vivint de l'Estat només tenint fills. De moment la immigració no és un problema greu, però no hem d'oblidar que encara estem lluny dels percentatges que tenen molts països veïns. Ningú no es racista, fins que es troba vivint envoltat per gent forània que el fan sentir estrany i percep tractes de favor cap a ells. Com deia l'amic Joanda, la immigració no és un problema, és un repte, però realment depèn dels nostres polítics que aquest repte que pot portar-nos benestar a nosaltres i als què arriben, no es converteixi en un problema per no saber-la gestionar (i tant error és ser massa receptius i permissius, com no voler dona'ls-hi drets i explotar-los).
Pel què fa a Ciutadans, com ja vaig dir en les eleccions catalanes, de moment és el partit amb més potencial per ocupar un buit electoral que l'alta abstenció denota. A més sembla que seran el llumí per l'aparició d'un nou partit estatal, la qual cosa no trobo malament perquè no m'agrada el bipartidisme americà. Per això però hauran d'enriquir el seu missatge i treure's la careta. Ciutadans es queixava de l'oblit mediàtic rebut (ja sabem que els partits tradicionals tenen tracte preferent, precisament per la por a perdre el seu lloc), però certament el blog de la Vanguardia (diari més llegit a Catalunya), posat a la seva disposició com els altres "grans" , no podem dir que l'aprofitessin en excés. No només la seva candidata va ser la què va escriure menys, sinó que no vaig llegir una sola proposta a part de dir que asseguraria que tothom podria rebre l'ensenyança en castellà (cosa per més inri sobre la qual l'ajuntament tampoc té poder). Que un candidat que quasi li deu doblar l'edat (encomiable sincerament l'ús que en va fer en Trias) tregui un profit molt més gran d'un mitjà jove i innovador té com a mínim delicte (curiosament l'altre "jove", en Portabella, tampoc va tenir una activitat frenètica que diguem).
Algú s'anima a crear un partit per ocupar realment el gran buit existent a Catalunya?
Com el poble no sembla ser conscient dels problemes de no votar, quines són les solucions? L'amic Marc apunta al vot obligatori (ja existent en d'altres llocs), però ni sembla una solució massa agradable (bé, amb un referèndum previ com a mínim seria més "democràtic"), ni deu ser fàcil de castigar en cas d'incumpliment... ni crec que interessi als nostres acomodats. L'ex-presi Maragall (a bones hores ens descobreixes tota la realitat) apuntava a llistes obertes. Sense ser definitiu, sí que seria quelcom que ajudaria, doncs no deixa de ser penós que la nostra democràcia es basi en un sistema de partits, que internament són la cosa més dèspota que existeix. Clar que obertes de veritat, no com l'intent de primàries del PSOE de fa uns anys, on com no va sortir el candidat esperat, es va montar tal rebombori que va obligar a l'elegit a renunciar-hi. En el cas de municipals de grans ciutats també ajudaria la proposta que el regidor de districte sigui pel candidat més votat en aquell. Per suposat que programes diferenciats acompanyats de debats constructius i no de simple crítica a l'altri, seria també una gran noticía per afavorir la participació.
De totes maneres dubto ni que els polítics prenguin cap d'aquestes mesures, ni que la gent desperti, ni que la gent es manifesti davant la llunyania que aquells mostren envers les nostres vides. Desgraciadament sembla que la majoria només es mou per impulsos, i grans fets (com l'11-M) són els únics capaços de movilitzar la gent i provocar un tomb electoral.