Pont de l'1 de maig

Sens dubte no hi ha res com treballar per gaudir de veritat un pont. Després de mesos sense cap festa entre setmana, per fi ha arribat a Alemanya el mes de maig, mes dels ponts i les festes per excel.lència en aquest país. La veritat que es podria repartir més però suposo que el clima hi té bastant a veure, maig és un mes que sol fer bon temps, el fred ja ha passat i encara queda una mica per les vacances d'estiu.
El primer d'aquests ponts no podia haver anat millor, vaig desconnectar completament i vaig rebre la primera visita multitudinària, malgrat que per Ingolstadt per suposat vam estar poc.
El primer en arribar va ser el Pau, a Munich, i amb qui, després d'uns petits problemes de comunicació per trobar-nos, vam iniciar la ruta cap a Jena. Una bona tacada de quilòmetres amb un copilot preocupat per les elevades velocitats germàniques, però tres hores més tard arribàvem sense problemes al pis del Xavi David, tornant-li així la seva visita a Ingolstadt. Va ser una visita bastant llampec, no tant com la seva però quasi. Arribar, agafar una birra, baixar fins al centre, magnífic sopar, anar a prendre una birra amb un parell d'amigues seves (com sempre el món és tan petit que una d'elles havia estat d'Erasmus amb el Pau) i a dormir. Lamentablement tots ens vam deixar les càmeres, així que l'únic record fotogràfic de Jena és la foto matutina que vam fer la plaça del mercat. La crònica més extensa de la nit la deixo en boca del nostre esplèndid "Gastgeber".
Dissabte, havent matinat considerablement, vam anar a buscar al parell que faltaven, en Lluis i el Marc, que prop de les 9 aterraven a la pradera de Leipzig-Altenburg. I és que més que un aeroport allò és un camp de vaques amb un edifici que podria ser un restaurant de carretera. Això sí una mica més i ens claven una multa, ja que entre tanta tranquilitat vam aparcar al vell mig de l'únic carrer. Passades les bromes inicials ens vam dirigir cap a Leipzig, ciutat de la qual m'esperava bastant més. Té un centre tranquil, molt típic alemany, però sense res especial a destacar. Cert que les obres omnipresents potser la deslluïen, però el fet és que després d'esmorzar vam posar rumb cap a Dresden, ciutat ja més interessant i on ens esperava la Karolin, a qui no veia des del final del meu Erasmus.
Mentre ella acabava algunes coses, el quartet vam visitar el centre de Dresden, essent novetat en el meu cas la Frauenkirche ja finalment reconstruida. És increïble com d'una ciutat completament destruida durant la Segona Guerra Mundial estan refent el centre exactament com era llavors. Una gran decisió que a la llarga amb el turisme amortitzaran sobradament. Amb una calor més pròpia de latituds inferiors, el pla més covenient va ser començar una ruta de Biergartens, sempre guiats privilegiadament per la zizerone amb la què comptaven. Birra, birra, sopar (a un horari molt alemany), partida de Catan a l'alberg (com ho anyorava!!) i més birra. A diferència de la meva primera visita aquest cop sí vaig veure el Dresden nocturn, més alternatiu del què un es troba a terres de l'oest. Vam acabar en un petit club amb bona música i provant el futbolin alemany (o rememorant en el meu cas).
Passada la nit, despedint-me de la Karolin i el Stefan, vaig recollir a la resta en el seu alberg, no sense abans carregar piles amb un bon esmorzar abans de dirigir-nos a la República Txeca. Després d'uns quants quilòmetres i algun petit problema fronterer (sembla que quatre espanyols no poden anar amb un Audi matriculat a Ingolstadt, més que DNI necessitava ensenyar el carnet de treballador d'Audi) vam iniciar la ruta per la Txèquia interior occidental, molt allunyada del què un descobreix a Praga. Primer Cheb (poble on només cal veure la plaça major i on un descobreix que encara queda molt per fer), després Marianské Lazné (poble termal per avis) i finalment Karlovy Vary, poble on si aconsegueixis arribar al centre, descobreixis una bonica població turística. Acabat el turisme del dia, tocava anar a Plzen, temple de la cervesa Pils, en el què havia de ser la gran nit. I potser ho va ser, però no en el sentit esperat, això sí, riure ho vam fer una estona. L'alberg trobat pel Lluis per 6 €, com no, era de peli de terror i tenia com a conserje un vell anclat en la burocràcia comunista (mitja hora per fer els papers d'entrada!!). La ciutat ja aviat vam descobrir que no estava massa oberta al turisme ni al món, això sí, vam fer les cerveses més barates de la meva vida (poc més de 2 € per 2 litres!!), malgrat que amb la propina inconscientment desproporcionada vam iniciar el què en alguns anys serà la timada turista (com ja són molts llocs de Praga). Vist el plan la nit va ser tancats en la modesta habitació, fent una nova partida de Catan i iniciant els primers Comemierda del viatge.
Més interessant turísticament va ser el dilluns, malgrat iniciar-se amb mal peu matant un gat negre a la carretera (collons, els anys de mala sort que deu dur això). Primer Cesje Budejovisce (Budweis en alemany), una altra ciutat cervesera, origen de la Budweiser (famosa tristament per còpia americana). La ciutat és força maca, però destaquen sobretot les belles fèmines que recorren el seus carrers (quanta tia bona!!, sens dubte allà havíem d'haver acabat la nit anterior). La següent parada va ser Cesky Krumlov, un poble també a destacar amb un centre preciós, una torre amb vistes panoràmiques interessants i unes terrasses al costat del riu acollidores.
Aquesta era l'última parada txeca, abans de tornar a entrar a Alemanya (novament amb problemes fronterers pel mateix motiu) i dirigir-nos a Passau, bonica ciutat on conflueixen tres rius, però lamentablement bastant morta a l'hora ja que vam arribar. De totes maneres un pescador bavarés va posar l'anècdota al lloc, després de perseguir-nos per no haver contestat al seu Servus (salutació bavaresa). Tard i cansats vam dirigir-nos novament a ritme alemany cap a Ingolstadt a on arribàvem per la nit per fer la primera partida de Catan Atlantis (interessant variant per canviar) i continuar amb Comemierdas que van fer descobrir al Marc l'autèntic Jägermeister.
L'endemà poc temps hi va haver, volta pel centre d'Ingolstadt i cap a l'aeroport a deixar el trio amb el bon regust d'un bon pont. Res millor per rematar-ho que una Weissbier amb un sol radiant en un Biergarten del Baggersee amb el Fran per celebrar el nostre recent ascens.

Fotos