El orfanato

Fa poc més d’any Guillermo del Toro saltava a la fama després de deleitar, primer al públic espanyol i després a la resta del món, amb la seva esplèndida obra El laberinto del Fauno. Instal.lat ja en aquest pendestal el director mexicà presenta i produeix (a l’estil Tarantino) l’òpera prima de Juan Antonio Bayona, que ha acabat fent-se amb la plaça destinada pel cinema espanyol per intentar guanyar l’Òscar a millor pel.lícula de parla no anglesa.

El orfanato és una obra d’aquest gènere tan difícil de trobar, com és el terror piscològic. I és que pel.lícules de terror mai falten a les cartelleres, però costa molt veure quelcom diferent a una pel.lícula d’ensurts on assassins o éssers esfereïdors (més o menys sobrenaturals) apareguin instàntaniament acompanyats d’una pujada del volum de la música. El terror de El orfanato (malgrat incloure algun ensurt que altre) és més proper al Resplandor de Kubrick que a l’Alien de Ridley Scott (que no per això deixa de ser una obra mestra referent del gènere). La història és en realitat un drama que comença quan Laura (correcte Belén Rueda) i el seu marit compren l’orfanat on ella es va criar per instal.lar-hi una petita residència per nens discapacitats. Simón, el seu fill adoptat, començarà a jugar amb amics imaginaris, el què s’acabarà convertint en un malson per la mare.

Amb un ritme lent però sense pausa, amb una música tranquil.la allunyada de les estridències habituals en el gènere, la pel.lícula endinsa a l’espectador en un sentiment d’angustia i por cap al sobrenatural, inquietant-nos fins i tot en escenes completament previsibles (un, dos, tres, pica paret...). La trama intenta combinar la realitat quotidiana (amb la constant investigació de la policia del cas, per trencar l’efecte d’irrealitat de moltes pel.lícules on les víctimes mai recorren a mitjans disponibles) amb els efectes sobrenaturals, i acaba lligant perfectament al final tots els fils argumentals que ha anat creant. El final, sense ser sorprenent, és una correcta conclusió per a una obra, que es sustenta molt en les grans interpretacions femenines. Tant amb el pànic, desconcert i amor cap al seu fill de Belén Rueda, com les interpretacions secundàries però inquietants de les veteranes Montserrat Carulla i Geraldine Chaplin (en la gran escena de la mèdium).

Lluny de la perfecció i crítiques desmesuradament eufòriques de certs mitjans nacionals, l’obra també té alguns punts criticables. Argumentalment es fa difícil de vendre que els fets passats narrats no fossin ni descoberts, ni investigats ni sospitats per ningú i per tant passin ràpidament a l’oblit. El personatge del pare (Fernando Cayo) tampoc està especialment treballat, tant a nivell de guió com interpretativament, actuant de formes més que discutibles i sense expressar convincentment a l’espectador la desesperació que en teoria també pateix.

Respecte a la comentada semblança a d'altres films (Los Otros i el Sexto Sentido), malgrat que entri en el seu terreny argumental de la interacció entre els vius i els morts, és una pel.lícula amb una història independent. Està clar que El orfanato no és especialment innovadora i recorre a recursos del gènere ja ensenyats prèviament. Per aquest motiu no serà una obra mestra. Però això no li treu que sigui una molt bona pel.lícula, recomenable per als seguidors del terror fílmic i que representa un gran debut d’aquest director espanyol en un camp on el cinema nacional tradicionament no sol destacar especialment.